Esteve Llobet,
t’has aixecat amb el cap que et feia un maler. Era com si tenguessis un eixam
d’abelles ferotges que es dedicassin a clavar l’agulló amb cura en cadascuna de
les neurones que s’acabaven de despertar. Poques neuronetes, digueres, i et
posares a riure.
(…)
Les rialles et van fer mal. Cada ha!, ha, ha! que amollaves mig badallant era l’inici d’una migranya de cada cop més forta. Abans de beure en dejú aquelles tassonades d’aigua solares has anat directe a la farmaciola per entimar-te dos optalidons i dos alka-seltzers, el pack perfecte. Just entrar en el bany has posat el peu damunt una pastilla de sabó i la llenegada ha fet caure els setanta-cinc quilos damunt l’agulleta del cul, clang! Aiiiiii! La revinglada de dolor intens t’ha travessat de dalt a baix de l’espinada com si t’hagués pegat un llamp. Estirat tot el llarg que ets, amb un tremolor immòbil per dedins, Esteve, semblaves la darrera vinyeta d’una historia d’en Max en què el protagonista nomTravelador i es dedica a caure de cul amb tota casta d’objectes, des d’uns patins de rodetes a una pell de plàtan. Quan la densitat del dolor ha baixat dius: fora pànic!, crec que no m’he romput res. I entre fortes punyides lumbars t’incorpores molt lentament, cerques el reflex, et flites els malucs i saps que t’hauràs fet algun crull perquè el mal fondo no s’atura. No cal fugir de tota dolor, sents a propíssim la veu de Joana Blanquer, més coneguda per la gent de Port Romà com Edra, aquella veu que, des que la sentires al sopar de cals Moratinos, t’embruixà. Amb la teva estructura preromàntica saberes que per un home de cinquanta i busques, escriptor i sense partner, aquella era una conquesta de llarga durada. I tot semblà que et donava la raó. Edra, miraves aquella fesomia que veies jugar, riure, cridar, empegueir-se, mentir, silenciar i, de cada dia més, gaudir. Creies com un betzol que la fascinació no s’acaba mai. Des d’un principi us comunicàreu amb bitlletets que us havíeu de donar d’amagat de tothom. Edra havia començat amb un text que havies d’endevinar: «Precisament perquè el plaer és el bé primitiu i natural, nosaltres no desitgem tot plaer i sabem que, en molts casos, hi ha plaers que tenen per seguici penes que els sobrepugen. I, per altra part, hi ha dolors que estimem que valen més que plaers, ço és, quan després d’haver suportat aquells en llargs dies, llur resultat ha d’ésser un plaer que els sobrepassi.» Descobrires que era una lletra d’Epicur aMeneceu gràcies al google. Què no féreu aquelles setmanes, un temps infinit? Pujàreu per muradasses ciclòpies, davallàreu a cales esquerpes, caminàreu per la llum fosca dels alzinars, nedàreu davall aigua per prades de posidònies i palaus de peixos, descobríreu coves, esmolàreu la garrova per barets, assaboríreu nits amb pluges d’estels, us besàreu entre penyals esmolats, carpediemàreu sempre seguit inventant un temps més lent en un festeig ple de pesqueres i fondals i besllums i silencis… El teu darrer missatge va ser una fua: «És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió —ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida— només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, devoradora?» No recordes, Esteve, les paraules que et va passar Edra quan ballàveu als acords de l’orquestrina Sandunguera aquella cançó El final del verano? Sí, entre la ressaca i la dolor trobes dins la butxaca del vaquers el bitllet on Edra amb cal·ligrafia anglesa et deia: «Gràcies per aquestJosep Pla i per tot! Partesc. No ens veurem pus mai més. E.», que et fa agafar el llis cap a una caiguda de la qual no veus el final.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!