Plagueta de Bord

Havia anat a Barcelona per un assumpte del bufet d’advocats Zamorera F. R., (forarisc eren les sigles), al qual feia set anys que dedicava esforços per guanyar-me les sopes. Un tema trivial d’una hereva octogenària d’un terratinent sineuer, vidu i sense fills, que deixava tota la fortuna a una neboda de la seva dona ingresssada en un geriàtric. Tot va agafar el llis. Entre una cosa i l’altra, a les dotze del migdia havia acabat la feina. Davallava amb taxi de la Residència Villa Icària, a Collserola, amb aquella satisfacció d’haver-me retut la feina. Andreva Suasi va ser una dama de somriure tendre que va celebrar com si li hagués tocat la grossa la deixa milionària. No se’n podia avenir que gràcies a la tia Aina, per una carambola del destí, es convertís en una riquíssima propietària de quarterades de marina, de tres casals i d’una quantitat d’euros inacabable. En aquest moment va sonar el mòbil. Era Neus, la secretària, que, tan poc discreta com sempre, m’amollà que el meu amic Carles Carner era mort i que aquest mateix horabaixa l’incineraven al tanatori de Sarrià. Carles era un empresari barceloní que havia conegut una matinada a Flaminios, una disco que no tancava ni de dia ni de nit tot el cap de setmana. No podries anomenar totes les al·lotes guapes i alegres que t’havia presentat en aquells dos darrers anys. Era un d’aquests experts de la nit i de la solitud que només procuren els vertígens de la gran ciutat. Quan vaig arribar a aquell tanatori tan de disseny barceloní, en què res assenyalava la presència de la mort, vaig saber que l’havien trobat dins la carcassa esclafada d’un emagé a prop de Sitges amb dues senyoretes, una búlgara i una grega, que no tenien cap relació civil amb ell. Mentre m’asseia dins una sala laica plena d’una multitud oficialment trista, la vaig veure. Creuàrem una mirada enganxadissa, d’una intensitat rara, plena d’unes esperances lleugeres, una mirada d’aquelles que volen tenir el moment final a una bona distància. En acabar la cerimònia, breu i càlida, sortírem a una placeta on, a l’ombra fresca d’uns pins pinyoners, ens serviren una copa de xampany gelat. No sé qui era l’organitzador, emperò allò fou un comiat esplèndid per al bon vivant de Carles. No sé què li vaig dir ni tampoc record el que ella em va respondre. Al cap d’una estona i dues copes de l’elixir bimbollejant ja sabia que Patrícia partia cap a Palma. Si vols ens podem veure, m’amollà prenent la iniciativa, que és una de les característiques de certes dones segures de si mateixes. M’aniria millor passat demà, vaig contestar ràpidament per salvar una part de la meva virilitat feble. A les onze del matí al bar de l’hotel Maricel, em va dir quan s’acomiadava, i recalcà que era capriciosa i canviava sovint d’idea.
(…)
Imatge de Guinovart
Puc assegurar que totes les hores que em separaven de la cita foren
trepitjades pel seu record: aquells llavis carnívors, aquella cintura
agafadissa, aquelles ninetes fosques plenes d’encís. Em vaig imaginar
que era una dama rica, amb un home que l’avorria i un amant decebedor,
que cercava una tercera via. No, segurament seria una d’aquelles
acompanyants de luxe i tarifa forta que Carles freqüentava. O era una
dona espia, llogada per la competència per aclarir assumptes tèrbols. O
una nimfòmana que no sap què vol i t’agafa i et deixa com un pedaç
brut. O una dona lliure i extremadament simpàtica amb una mescla
d’innocència i experiència. No sé quina pensava que trobaria quan anava
cap a l’hotel Maricel amb un nerviosisme estrany que creia que ja no
sentiria pus mai. Potser em decidia per la darrera perspectiva. O
potser no hi seria i quedaria esculat. Quan la vaig veure asseguda a la
barra fumant vaig sentir un calfred. No hi va haver cap mot de
compromís. Em digué que havia agafat una cambra. M’agrada, em mormolà
mirant-me de fit a fit, quan hi ha el mínim de mots entre l’encontre i
el que ve després. Hi estàs d’acord?
———————————
Post scriptum que no hi té res a veure.
Al·leluia: Lents, emperò segurs (?) L’Institut Ramon Llull podrà reincorporar legalement les Illes Balears! A la fi! El setembre, ai las!
Per què qualsevol passa cultural costa tant?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!