EN EL 75 ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA I DE LA REPÚBLICA CATALANA
Mil i un actes de memòria viva arreu dels Països Catalans i d’Espanya.
A Palma, a les 12.30 h. a la plaça de Cort davant l’Ajuntament, (Vergonya Batlessa C. C., vergonya! per no deixar posar el cadafal de l’acte a la façana de l’Ajuntament i per no obrir les portes i finestres de la Casa dels Ciutadans a les veus com-memoriactives) es farà un acte de commemoració d’aquest 75 aniversari organitzat per la Comissió cívica formada per organitzacions de Veïns, entitats culturals i partits d’esquerra.
Hi vaig ara mateix.
SALUT I REPÚBLICA!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
S’han oblidat de Indibil i Mandona els pobladors de uns països que tampoc tenen nom.
T’he vist llançant la canonada de veu i memòria pel micro, amb pinta de tribú romà, -un cap de perfil italià anys 30, tu ja m’entens-, fet un àngel republicà sense brides.
A la història dels fets valents, Biel hi tendràs una làpida per tu tol sol, solidari emperò independent, manifestant i sense collera.
M’ha agradat que la república de les lletres fos present al costat dels 1000 que ens concentrarem, les lletres mesclades amb els ulls que alimenten . Vida
Aprofit per saludar-lo. Jo sóc na Clementina, l’amiga de n’Aràlia. Vostè ja sap qui sóc perquè un parell de vegades ens hem vist. Sí, home, una que una vegada per fer cas a n’Aràlia em vaig pelar el cap per anar a una presentació d’un llibre seu.
Avui a les 12,00 hrs he acompanyat n’Aràlia a l’acte republicà de Santa Margalida, a n’es Pouàs, davant l’ajuntament. Hi havia dues banderes republicanes (espanyoles) fermades a sengles fassers davant la Casa de la Vila (n’Aràlia ha dit a un exbatle d’allà que meam si la propera celebració de la República ja es podrà fer dedins). La corrent del micro venia per un fil connectat a la casa dels veïns de l’ajuntament. Ves quina gràcia.
Al final, quan ja partíem, una dona vella ha donat les gràcies a n’Aràlia per haver-hi anat, i ella li ha dit que no li havien d’agrair res, que hi anava perquè hi creia. Al contrari, ha dit ella: gràcies a vós i a tots vosaltres per haver organitzat aquesta festa tan preciosa.
A les 16,00 hrs hem anat a Sa Pobla, i allà hem trobat una amiga de vostè, que ens ha contat tota la seva actuació. N’estava encantada.
Però així com a Santa Margalida ni a Palma no hi han fet acte de presència els batles, a Sa Pobla sí, i això que també és del PP. N’Aràlia l’ha trobat molt digne. Qui no ha trobat sofridor és un tal Lo-Peix, i tothom pensava igual, per les cares que feia la gent. N’Aràlia i jo ens hem assegudes damunt un escaló, devora una dona d’una setantena d’anys que també hi seia. Quan ha sortit Lo-Peix, n’Aràlia ha dit (així com xerra ella): en bones mans està el pandero si en entrar la República hem de sofrir aquest!
Ja ho pots ben dir, ha contestat aquella dona que seia devora nosaltres dues. Tant com hem hagut de sofrir les famílies dels republicans, i per fer els deu reals junts encara haver d’aguantar espalmatòries d’aqueixes que fan tan poc llum!
Encantada de saludar-lo. Voldríem anar a l’acte de Santa Maria el vespre, però no sé si ja haurem acabat les piles.
Salut i República, senyor!
Diu en Lluís Foix, el director de La Vanguardia, que els secrets amb què traficaven els periodistes ja no valen res: els polítics tenen els seus propis blocs i ja no necessiten intermediaris per difondre el que vulguin. I els alcavots ja no és d’ara que trafiquen amb matèria degradada. Les xarxes secretes per on corrien els cabals del pecatòrum de totcristo ja estan plenes de rates. Ja no és tan fàcil desprestigiar ningú, quant i més si hom ja no disposa de prestigi i s’ha d’aferrar al prestigi i a la fama d’altri. És com no tenir doblers i voler fer de patiscurris amb els doblers del comú.
Les harpies de la república de les lletres fan tanta pudor de pixum com les que seuen a la camilla. És natural que els que s’alcen mandarins s’hagin avesat a cantar i a ballar sempre ells i vulguin fer callar qualsevol que tengui la cantera o la ballera madura; els donen unes maraques i que remenin. Però els gorgoritos que aquests grandiosos divos entonen després de fer sanar els mariatxis perquè semblin fresses, enmig de silencis obtinguts a base de mordasses, arriben a sortir desafinats. Quin valor té la popularitat obtinguda a força d’amenaces, travetes i ganivetades? Tampoc no estam tan esclaus que confonguem l’amor amb la síndrome d’Estocolm. En temps de la dictadura, encara-encara, que tothom estimàs el dictador i que ningú no s’atrevís a no estimar-lo: no l’estimis tu a un que et podria capolar… Però ara, vols te fer la punyeta, haver d’estimar a la força una encruia com, de vegades, tu.
Que cadascú defensi les seves conviccions a la seva manera, en nom propi i directament. N’hi ha que encara confiam que aquestes forces ocultes que impedeixen el desenvolupament de la democràcia i la justícia (sense comptar amb la ‘justícia divina’, diguem-ho així, que em ve a socórrer de tant en tant), deixin d’actuar i tothom pugui a la fi tirar endavant els projectes i les il·lusions llargament postergats. O, com a mínim, alenar fondo i veure-ho tot un poc més clar. Però no hi ha d’haver privilegiats ni xarxes d’amics que a la pràctica funcionen com una confraria medieval o una associació mafiosa, no hi ha d’haver gent que estigui per sobre de la llei i del bé i del mal, no hi ha d’haver tanta impunitat i tant de tràfic d’influències i remenament de cireres. Ha d’esser com als Estats Units, o com al Regne Unit, on un ministre que legalitza els papers a la mainadera del seu fill estalviant-se la cua que han de fer els altres immigrants, ha de dimitir més que depressa.
Si t’abstens de donar lliçons de moralitat a ningú i tornes a començar des de zero, com fan els altres, potser algun dia escriuràs un llibre tan bell com El llapis del fuster de Manuel Rivas. No sé quantes netejades de primavera ha resistit als meus prestatges, d’ençà que va sortir. Ahir mateix encara el vaig espolsar amb un pinzell i un capvespre d’aquests el tornaré a llegir: serà el meu homenatge a la República. El silenci de les persones humiliades, que és l’únic que els puc ofrenar, és el que s’assembla més al decòrum d’aquella gent. Les altres coses ja no són al meu abast.