La pluja ha escampat. Un baf calent humiteja l’aire. Les muntanyes retallades semblen superposades amb tres tonalitats de blau, fosc, grisenc, verdinegre. Els pollancres daurats i coure voregen la carretera brillant i molla; la terra comença a esgrogueir-se coberta amb la catifa de fulles caigudes.
Hom endevina el remor profund de l’aigua corrent pel riu sempre sec, colgant pous antics i les ruïnes del pont de pedra.
Ha caigut la fosca com un teló d’ordit negre, gelós de la bellesa immaterial i efímera de les pinzellades de fúcsia vagorosa que han colorejat el cel fa un instant.
Unes llums grogues esparses sorgeixen d’entre la foscor, titil·len com estrelles somortes suspeses ran de les ombres dels arbres indistingibles. Des del dintell del portaló d’una masia o darrera d’una finestra de la casa de pagès les llums diuen que el camp encara és viu, malgrat semblin focs follets d’un paisatge i mena de viure quasi desapareguts.
Els focus encesos dels cotxes que passen veloces ens enlluernen i només deixen veure el negre voltant, el no res més enllà de la carretera.
Se sent, damunt del sostre del cotxe, el repicar de l’aigua de la pluja que sobtadament ha recomençat a caure i la sonsònia monòtona oscil·lant del neteja-parabrisa. És ja fosca nit. Baixa el vidre de la finestra , se sent una olor coneguda, el camp fa olor a gasolina.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bona nit Carme.Laura
Fa estona que volto per aquí el teu bloc.
Sovint busco el primer post, el teu encara no l’havia llegit fins avui.
És molt bo això que la política impedeix ser santa. Ho he trobat una manera encertada de començar.
I aquest darrer post també és bell, té poesia.
Una abraçada
*Carme
que no té preu i és teva, meva, nostre, l’instant que la veiem i ens emociona. Hi ha un camp que viu i sobreviu i un que és mort. Més enllà dels cotxes i autopistes, les bregues i la borsa, la velocitat cap un forat de tedi, hi ha l’emoció, el copsar la bellesa… la mirada lliure i crítica alhora. Gràcies per la teva mirada.