L’he vista des de la finestra de l’autobús. Era asseguda al banc de la parada, sola , el bastó a la mà, darrera les ulleres s’endevinava la mirada fresca, curiosa, viva. Duia els cabells com sempre, emmarcant-li ,sense artifici, el rostre intel·ligent i afable. És una dona gran i jove alhora, amb 90 anys que enganyen el calendari.
Quan l’he vista, l’autobús era ja en moviment; m’ha sabut greu no poder baixar-ne i asseure al seu costat, saludar-la amb respecte i afecte i parlar amb ella per a fer-li saber la meva admiració, li comentaria “quin gran fred fa!, quin airam!”, i “gràcies, gràcies!… Els pobles necessiten poetes”.
Mentre l’autobús m’allunyava de la parada, vaig mirar enrera un cop més; seguia allí la dona anònima per als vianants… Un tènue raig de sol il·luminà durant uns instants la neta figura , vaig recordar els versos
Estimo el raig de sol,
l’oreig del mar,
la rialla fresca,
el dolç somriure,
la mà forta.
I sense veu li digué, “adéu, un petó, Montserrat. Gràcies!”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha fet gràcia aquesta alegria teva autèntica de nina petita encara innocent, grenyal, que s’hagués descuidada de tornar dolenta
Mira quina casualitat…. va sobre el text, que és preciós per cert, però també molt trist, i es que aquí va la meva pregunta…. s’ha mort aquesta dona?.
A mi l’altre dia em va passar com a tu, el que passa és que a l’inrevés. Jo anava dalt de l’autobús i em va semblar veure a en Quim Monzó, des de la finestra. Jo, si hagués pogut, però l’autobús anava en marxa, hagués trencat el vidre per poder-lo saludar en directa. No el conec en directa i, no hi ha res que m’hagués fet més gràcia que poder-ho fer. L’admiro i, tot i lo vergonyosa que sóc ,et juro, Carmeta, que si aixó em passa anat a peu, ho sento per en Monzó, però l’aturo per fer-ho. Senyor Monzò, tot i que ara em sembla que no duc cap paper ficat dins de la bossa, em podria dedicar unes parauletes encara que siguin escrites al damunt de les mans?, com les “xuletes” de quan érem petits a l’hora de fer un exàmen… sap?
Me’n moria de ganes…però per alló de no provocar un accident…. em vaig haver d’aguantar.
Escolta, una pregunta un pelet atrevida, si s’ha mort, que jo no m`he n’he ni assabentat, ja no penses llegir mai més res escrit per ella? Doncs pobre Montserrat Abelló! sí que li ets poc fidel nena!… Devora les seves paraules escrites Carmeta… i no la oblidis tant ràpidament pobreta.
De veure a na Montserrat Abelló, encara que sigui uns instants, des de la finestra de l’autobús. Un bell apunt.
la Montserrat Abelló i em guia.
bon pont
Has viscut un d’aquells moments de la vida que, ben segur, mai més no oblides i que poden ser qualificats d’infinitat de maneres, però mai com a insignificants.
Aquell proper “jo no entenc el castellà” que la Montserrat, la senyora Abelló, va haver de dir dues vegades a l’assaig de lliurament dels Premis Nacionals, va ser una canonada que avui encara ressona, i de quina manera, en els nostres cervells per a que no oblidem mai el seu imprescindible exemple.
Gràcies per voler-nos fer compartir aquest moment tan dolç de poesia.
Carme-Laura, tot just avui, un dia que jo no celebro res, descobreixo el teu bloc. Ja me’l poso entre els predilectes. Una forta abraçada!
és vida, és exercici de dret i convit.Topar-se amb na Montserrat un goig de mirar, com una aurora.