Quina  llengua per una Catalunya independent ?  

 

Traducciò del francès d’un text de 2016 de Marc Pomerleau

Marc Pomerleau és traductor autoritzat francès/català. Encarregat de cursos al departament de lingüìstica i traducciò i al departament de literatures i de llengës del mòn a l’universitat de Montreal, té també un escon al consell permanent del cercle cultural català de Quebec. Les seves recerques tracten de l’independentisme català. Va publicar sobre aquest tema « Des traducteurs activistes en Catalogne » (2016) in Circuit, revista de l’ordre dels traductors, terminolègs i interprèts autoritzats de Quèbec, i « Indépendance de la Catalogne : quand la traduction se mêle du débat » (2014) in Dire, revista de vulgarisatziò cientifica de l’universitat de Montreal.

 

Des de fa uns quants anys, la creaciò d’un estat propi no es més una utòpia per les independentistes catatalans. Efectivament, immediatament després de la crisi econòmica i de l’afrontament juridic i politic entre Madrid i Barcelona, és a dir des de la baralla constitucional de 2010, el projecte independentista ha ganyat nombrosos suports a Cataluya, fins arribar gairebé  a un 50 % en les enquestes d’opiniò i a obtenir el 81 % dels vots a la consultacio no auroritzada de novembre 2014.

Però mentre que els aspectes jurìdics, polìtics i econòmics de l’independència van ser ampliament comentats als mitjans de comunicaciò i d’informaciò, han  oblidat completament el tema lingüìstic que és tanmateix central en la construcciò de l’identitat catalana. Una important qüestiò queda : en cas d’independència, quin estatut tindrien el català i el catellà, les dues llengües que son avui oficials en aquesta autonòmia espanyola ?

Segons la constituciò espanyola de 1978, la llengua espanyola es la llengua oficial d’Espanya. El català és oficicial a Catalunya, a les illes balears i a la comunitat valenciana ( on s’utilitza més aviat el mot valencià ) en aplicacio dels seus estatuts d’autonòmia respectius. Si  Catalunya  accedeix al estatut d’estat, el català conservara molt evidament el seu estatut de llengua oficial.  Sobre l’espanyol ( que es diu castellà en la regiò) les opinions divergeixen. Sobre aquest tema, la diferència d’opinions entre politics i llengüistes és sorprenent : en efecte, els primers son en favor del bilingüisme i els segons s’hi oposen en majoritat . D’on ve i sobre que es basa aquesta

Els polìtics

L’ex-president català Artur Mas ha afirmat a vegades que el castellà no perdrà el seu estatut oficial a l’eventual repùblica catalana. Carles Puigdemont, president des del dotze de gener de 2016, enrara no s’ha exprimat oficialment sobre el tema, però es pot endevinar que es pronunciarà també en favor del bilingüisme oficial. Oriol Junquera, nùmero dos del govern i president d’esquerra republicana de Catalunya, un important actor del proces independentista, té la mateixa opiniò. En el llibre Revoltats, afirma que el castellà ha de quedar-se oficial per permetre als ciutadans de conservar drets i no d’en perdre. Segons ell, imediatament desprès de l’indepèndencia, aquelles i aquells que voldran adreçar-se a l’administraciò o a la justicia en castellà puguin fer-ho. Tanmateix, precisa Junqueras, el fet d’oferir serveis en castellà no impediria de dotar el català d’un estatut privilegiat. Es precisament això que hi havia en el estatut d’autonòmia de  2006 : « la llengua propia de Catalunya es el català. Com a tal, el català és la llengua utilitzada en general i preferiblement per les administracions pùbliques i els mitjans pùblics de comunicaciò de Catalunya. A més, el català es utilitzat en general per l’aprenentatge en l’ensenyament ». En 2010, aquest paràgraf fou declarat inconstitucional per el tribunal constitucional espanyol.

Pel filolèg i trauctor Pau Vidal, autor del llibre El biligüisme mata, aquesta opinio, sobretot la del ex-president Artur Mas, procedeix d’un calcul electoral : no fer por al casellanoparlants per una hipotètica marginalitzaciò del castellà. El professor de filològia catalana Francesc Xavier Vila precisa també que els independèntistes van fer aixì que el projecte de nou estat sigui capaç de crear el més gros apléc superant les sensibilitats lingüistìques i identitàries. Ha de recordar que, encara que uns 80% de la poblaciò catalana es capaç de parlar català, el castellà es queda la llengua « inicial » o « habiltual » de la majòria i es aquella que atrau els nouvinguts. En aquest ambit, hauria estat impossible d’edificar un projecte nacional que no sigui inclusiu i transversal.

Aquesta transversalitat que creua les fronteres lingüistiques es materialitza, entre altres coses, per l’existència de Sumate, un col.lectiu d’independèntistes castellanoparlants. Per aquesta organitzaciò al nom que significa « suma-te », el catala ha de ser la llengua propia de la nova repùblica ; ha de constituar la columna vertebral de la societat catalana i ser la llengua vehicle de les institucions, de l’administraciò, dels mitjans de comunicaciò i de l’ensenyament. Però, Sumate demana que la legislaciò protegui el coneixement del castellà, especialment per el manteniment de l’ensenyament obligatori d’aquesta llengua. A causa del seu us social, es pot llegir al pagina web de l’organitzaciò, aquesta llengua sera també oficial. Doncs, el nou estat haura d’adoptar lleis per definir « els diferents usos oficials » del català, del castellà, de la llengua dels senyals catalana per minusvalids auditius, i de l’aranès ( que es una mena d’occità i la llengua oficial del vall d’Aran als pirineus), aquestes dues ultimes s’utiltzans menys i menys.

Els lingüistes

D’un punt de vista purament lingüìstic, està reconegut que el bilingüisme condueix  progressivament  fins al monolingüisme i que és la llengua la més fràgil que té tendència a desapareixer. En una entrevista de l’any 2014 sobre la qüestiò catalana, el lingüist balear Gabriel Biblioni afirmava que le  convivència de dues llengües és nomès una etapa transitòria i que al fi, només en quedara una : «  Sempre ha estat aixì i es aixì » va precisar. La lingüista Carmè Junyent té la mateixa opiniò i afirma que no existeix cap societat en la història on s’ha parlat les dues mateixes llengües durant unes quantes generacions : el bilingüisme condueix inevitablement cap a la substituciò de una llengua per l’altra.

El lingüist i professor a l’universitat autonoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera, autor del Guía del imperialismo lingüístico panhispánico (guia de l’imperialisme lingüistic panhispanic) i membre del grup de treball sobre la gestiò del castellà en el marc d’una Catalunya independent pensa que la llengua espanyola no té menester de ser promoguda perquè és i es quedarà vigorosa a Catalunya en qualsevol cicumstàncies. A més, afirma aquest professor, el català no aconseguira mai l’estatut superior del qual el castellà gaudeix en tota la penìnsula ibèrica i al nivell global.

Segons Moreno Cabrera, la cooficialitat actual del castellà i del català a Catalunya permet de mantenir la polìtica franquista de supremàcia total i absoluta del castellà, en particular perquè aquesta llengua és doblament imposada, es a dir al nivell de l’Estat central com al nivell de la commiunitat autonoma. Moreno Cabrera opina que l’estatut oficial del castellà provoca un problema en el sistema escolar d’imersiò lingüistica en català actualment vigent, perquè aquest sistema es perpetualment impugnat per vies juridiques. En una Catalunya on el castellà no seria oficial, aquesta espasa de Dàmocles desapareeixeria.

En aquest context, Pau Vidal proposa el que anomena si mateix de « molt lleig » : el monolingüisme. Hauria de l’oficialitzar al nivell de l’eventual estat català. Això no impediria que es parla altres llengües a Catalunya : seria un monoligüisme d’estat i no individual. Doncs, el català seria la unica llengua de l’administraciò i de l’integraciò. Avui, precisa Pau Vidal, el bilingüisme oficial fa l’impressio que el català no és necessari i es poc util. Per aquesta raò entre d’altres, els nous arribants no aprenen sempre el català, i quan l’estudien, l’utilitzen poc.

Per Vidal, cal que  esdevingui possible de viure totalment en català, sense passar regularment al castellà, la llengua « per defecte » en nombroses situacions. Per fer això, ha d’acabar amb l’idea que tot catalanoparlant és un castellanoparlant. I per arribar-hi, cal destruir el bilingüisme de facto català/castellà i acabar amb aquest cercle historic basat sobre la prohibiciò i l’obligaciò que ha obligat els catalans a parlar castellà, i ha descoratjat l’aprenentatge del català per les ones successives d’immigrants castellanoparlant que venen tan d’Espanya que d’Amèrica llatina. Recordem aquì qu’abans de les dictadures del segle XX, el català fou la llengua materna de l’immensa majoritat de la poblaciò catalana i queel bilingüisme no era generalitzat.

L’historiador Xavier Deulonder, autor de Les llengües a la república de Catalunya: una deliberació , recorda que l’oficialitat de la llengua no en garantitza la perenitat, com demostra l’exemple de l’irlandès. En efecte, l’us aquesta llengua no deixa de disminuir en relaciò a l’anglès malgrat el fet que fou declarat llengua nacional i primera llengua oficial des de 1937, l’angles sent convertit en segona llengua oficial. Avui si uns 40 % dels irlandesos diuen que tenen coneixements de gaèlic, nomès 2%utilitzen aquesta llengua tots els dies. Permetint al castellà de conservar el seu estatut de  llengua oficial a Catalunya, es podria, segons Deuloner, assistir al naixement d’una mena d’Irlanda mediterranea : s’aprendria el català a l’escola, però a la vida quotidiana es parlaria castellà. Per evitar de contractar aquesta malaltia viral, escriu Deulonder, cal minoritzar el castellà que això agrada o no.

La minoritzaciò no agrada a la lingüista Carmè Junyent que creu que és millor de promoure el mulilingüisme perquè les llengues viuen millor en les societats multilingues on no sòn jerarquitzades. Tanmateix, afegeix la lingüista, l’harmònia lingüìstica deu tenir com objectiu la revitalitzaciò de llengua del paìs. Per fer això, cal vigilar per què el immigrants no siguin assimilats a la llengua de dominaciò, el castellà, sense això sera impossible de tornar a l’quilibri lingüìstic. De fet, afirma ella, no hi ha només els que viuen sobre un altre planeta que dubten de la perenitat del castellà a Catalunya. Però un estatut ofical pel castellà prejudicaria a la normalitzaciò del català, afirma de la seva banda Pau Vidal, perque seguiria la lluita per ocupar l’espai pùblic. En els paisos com Lituània o Estònia, el rus no és més oficial i fou practicament eliminat de l’ensenyament des de la dissoluciò de la uniò soviètica. Aixì, des de aquesta dissoluciò, el lituanès i l’estoni van bé.

Albert Branchadell, lingüist a la universitat autònoma de Barcelona, i també politòleg, no està d’acord : en un estudi publicat en l’any 2015, exposa el fracas del monolingüisme en diverses estats creats després de la caiguda de la cortina de fero que separava en dues parts l’Europa, com Bielorussia o Moldàvia. Segons ell, l’opciò la més raonable és de mantenir el regim actual de bilingüisme oficial. Afegit que el monolingüisme oficial no respon a les preferències dels ciutadans que, segons diverses enqüestes d’opiniò, son un tres quarts en favor del bilingüisme oficial.

Cap llengua oficial, la soluciò ?

Segons Antonio Baños, un dels membres més influent de Súmate, el problema és  el concepte d’oficialitat, que, segons ell, intoxica el debat. Perquè no tener cap llengua oficial ? proposa Antonio Baños. En efecte, en el mon, quaranta constitucions no es refereixen a cap llengua oficial nacional o estatal. Llavors es parla de llengua ofical de facto. Tanmateix cal que aquesta llengua sigui clarament o intuitivament identificable, com l’inglès als Estats units o l’espanyol a Mexico o el suèc a Suècia, aquelles lluengües que no tenen en aquells paisos cap estatut constitucional. En el cas de Catalunya, afirma  Moreno Cabrera, no tenir una llengua oficial seria un error perquè, també en una repùblica indepèndent, la pressiò econòmica , polìtica i cultural del castellà seria sempre present. Per a ell, la supremàcia de la llengua espanyola té tendència a eliminar les altres llengües, és això que qualifica durament de « lingüicid ». Si es vol salvar un vaixell que s’enfonsa, diu en Cabrera, cal no deixar un forat al casc, incloent el més petit.

En un informe que analitza la qüestiò lingüistica en 194 constitucions, l’experta de de dret constitucional Eva Pons arriba a la conclusiò que la doble oficialitat podria posar en perill els efectes de decisions per la protecciò de la llengua catalana. Tanmateix escriu que el concept d’oficialitat és modulable i podria ser adaptat a la realitat lingüistica de Catalunya. En concret, ha notat que, també en el cas de paìsos oficialment bilingües o multilingües, aquesta oficialitat es excepcionalment simètrica : hi ha sempre una llengua que domina en alguns sectors. En la futura constituciò catalana, unes quantes modulacions podrien permetre dominis d’us exclusiu del català, el que seria d’acord amb les tesis sociolingüistiques que posen en relleu la importància de reservar dominis a una llengua per garantitzar la seva vitalitat i la seva perenitat.

Llavors, la constituciò podria reconeixer al castellà alguns usos oficials per garantitzar els drets llingüistics als seus locutors. Per contra, no cal que aquests usos constitueixin un obstacle contra una convergència més ràpid amb el català. Per fer això, escriu Isidor Marì de l’institut d’estudis catalans, cal més aviàt predir una serie de lleis especifiques que reglementen les llengües en els diversos àmbits de la societat i no donar a la constituciò el paper de reglementar sola  tota la qüestiò.

Fins a un bilingüisme assimetric ?

Amb tota probabilitat, el català tindria un estatut privilegiat en una repùblica catalana. Tanmateix, seria molt sorprenent que el castellà no hi tingui un estatut oficial. Si la Repùblica catalana sorgeix, séria també amb el support de la poblaciò castellanoparlant. Es pot imaginar que la constituciò i les diverses lleis lingüistiques modularien els usos de les llengües com imagina Eva Pons. El nou govern podria imitat el que estava previs en el estatut d’autonòmia de 2006 que feia del català la llengua habitual i de preferència de l’administraciò dels mitjans publics de comunicaciò i també la llengua de l’ensenyament per tot. Caldra també preveure noves lleis per normalitzar la presència del català en els dominis on té dificultats a imposar-se, com l’afitxatge i l’etiquetatge i també el doblatge i els subtìtols.

Abans de modular l’ùs de les llengües en la nova repùblica, caldrà que els politics consultin els lingüistes i els juristes i escoltin les necessitats de la poblaciò perquè el futur de les llengües a Catalunya depen sobretot de la poblaciò. Com l’afirma Carmé Junyent, per normalitzar una llengua, no hi ha prou que sigui oficial i que sigui tampòc la llengua de l’ensenyament. Per aconseguir la normalitzaciò completa de català, cal que aquesta llengua sigui utilitzada per defecte i per fer això, cal que tengui algun prestigi i que sigui vinculada a guanys econòmics i socials per ells que la parlen i que sigui cool pels joves. Per Junyent, cal una oferta diversificada i de qualitat en Català perque sigui natural i normal per tots de mirar la televìsio, de veure espectacles al teatre i pel.licules al ciné en català, de llegir libres, revistes, diaris, de navegar al internet i de enviar missatges escrits amb telefons mobils en català. La « normalitat » és precisament això que canta la campanya independentista Un país normal : que Catalunya sigui un paìs normal amb una llengua normal.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *