Etziba Balutxo...

Un poble que no estima els seus poetes
és un poble condemnat a desaparèixer

Tomas Scott Eliot, premi Nobel 1948

ABSTRACT (amb un avís previ a la lectura)

Joan Maimó Vadell (1921 – 2001) va ser un pintor, escultor, ceramista, biògraf i poeta; un artista complet. Entre d’altres mèrits, va rescatar i enaltir en vida Joan Mascaró i Fornés. Paradoxalment per a qui va il·luminar tantes biografies, la seva figura roman arraconada, tot i l’abundosa documentació que hi ha. La indagació per arxius i hemeroteques, reforçada amb entrevistes a persones que el varen tractar i ampliada amb una generosa confiança de la família, m’ha permès d’elaborar-ne una pinzellada.

He d’apel·lar a la comprensió i complicitat dels lectors per seguir el fil de l’escriptura. M’ha resultat una missió impossible fer un relat estrictament cronològic, perquè la dispersió temàtica era un anar i venir que atemptava contra una lectura entenedora. Igual passava a l’inrevés: fer-ne una narració per blocs temàtics alterava la comprensió i dificultava mantenir el ritme, sovint frenètic, de la vida i l’obra de Joan Maimó. Crec que, malgrat una aparentment caòtica estructura, pegar bots inserint aspectes monogràfics a la cronologia brinda una perspectiva més completa. Resulta de molt difícil ordenació i catalogació trobar un criteri que eviti perdre el fil, atesa la prolífica i profitosa existència. He dedicat moltíssimes hores per aportar dades disperses que, a futur, puguin servir com a base d’una biografia amb cara i ulls. Si més no, el recull d’informació afegirà una modesta aportació a l’abundosa documentació que, indubtablement, han de posseir els fills i els nets de Joan Maimó i Catalina Vaquer. Per a mi, aquesta indagació m’ha fet present d’una bella i novella amistat amb els seus familiars i, només per això, n’hauré obtingut una més que generosa recompensa.

Taula

1. Li diré prestigiador
2. Naixement. Guerra. Primeres feines
3. Dues polissonades en la més dura postguerra
4.  Matrimoni. Represa dels estudis i feina estable
5. El projecte frustrat d’un Museu de Ceràmica
6. La casa del Hierro. Els murals. Notícies de premsa
7. L’espiritualitat a la vida i l’obra de Joan Maimó
8. Maimó rescata Mascaró
9. L’eclosió
10. Joan Maimó post mortem
11. Coda
12. Annex 1. Les exposicions
13. Annex 2. Les publicacions
14. Annex 3. Els goigs. Una atàvica tradició catalana
15. Ressenyes biogràfiques
16. Notes
17. Il·lustracions
18. Comentaris

1. Li diré prestigiador (a faisó de pòrtic)

La darreria del 2021, en un any encara pandèmic, vaig reparar que ningú no havia recordat el centenari del naixement de Joan Maimó i Vadell (Felanitx, 1^r de novembre de 1921 – Palma, 27 d’agost de 2001). Havia estat un home molt actiu i present en els mitjans de comunicació, de manera intensa a partir de l’estiu de 1985, arran de la jubilació. Ell, que tant havia enaltit el seu poble i evocat la seva gent, no va rebre el record que l’efemèride exigia. Vaig posar messions per tal de corregir l’oblit. Ell, i també altres felanitxers de la diàspora, reclamen el lloc que, en justícia, els pertoca a la història. Vaig posar fil a l’agulla amb un projecte, encara en curs, orientat a fer un reconeixement públic als fills i filles il·lustres de la Vila que han passat per malla dels sedassos embossats de les institucions i dels garbells primmirats dels seus passatgers gestors, massa sovint afectats d’amnèsia històrica, de negligència o, simplement, de la desídia derivada de la ignorància. En el cas de Joan Maimó el greuge era més punyent, perquè justament ell va ser un soldat atent i amatent contra l’amnèsia; un mercedari abnegat que rescatà de l’oblit moltes personalitats esvaïdes dins la pols dels dies i dels diaris. Pocs, com ell, feren tant per servar i servir la memòria històrica d’aquella gent que sabem que era la nostra gent.

Aquell mes de desembre de 2021, després d’arreplegar informació sobre els llibres i les exposicions de Joan Maimó i de consultar amics que l’havien tractat en vida, vaig ser a temps de mantenir dues entrevistes amb la seva vídua, Catalina Vaquer i Vidal (Cas Concos des Cavaller, 1924 – Palma, 2022). Varen ser dues llargues i profitoses converses. Amb 97 anys a l’esquena, em va atendre tendra, amable, afable i agradable. Atresorava allò que ara anomenen intel·ligència emocional, un meritori nivell cultural, una memòria prodigiosa i la saviesa d’un parell de biblioteques. Lúcida i lúdica, va respondre les preguntes, fil per randa, més enllà del qüestionari. Sabia bé de quines egües venim i, vint anys després de la mort del seu espòs, no va deixar res per verd. Detallà els patiments familiars derivats d’aquella guerra incivil, amb l’empresonament de son pare, l’exili forçat d’un germà, la connexió epistolar amb Joan Mascaró i Fornés (1897-1987), els estudis, les feines, les amistats, els somnis, les esperances… Tot i l’extensió de les entrevistes (un parell mallorquí d’hores), varen romandre pendents algunes confirmacions, però no havia passat mig any quan, la primera quinzena de maig de 2022, va suspendre la caminada i abandonà el món dels vius. Va ser a temps de deixar testimoni públic de la relació familiar amb Joan Mascaró i Fornés a qualque acte dedicat al filòleg i orientalista margalidà.

Tenir l’esma de definir una persona amb una sola paraula és una temptació i un desafiament a l’enginy i a l’ocurrència; una atractiva aventura. En el cas de Joan Maimó i Vadell, però, és gairebé una missió impossible. Polifacètic i polièdric va tocar gairebé totes les cordes de l’art i de la cultura: forjador, escultor (en fusta, ferro i marbre), ceramista, dissenyador, muralista, caricaturista, dibuixant, gravador, xilògraf, pintor, poeta, assagista, biògraf, lletrista de cançons i goigs, crític, investigador, conferenciant… Li escauen, en justa reciprocitat, tots els qualificatius que ell va dedicar, generosament, a les persones de qui va escriure la biografia. Així podríem acompanyar el seu nom amb vida i obra d’un home excepcional – com va dedicar a Mn. Cosme Bauçà –, o una personalitat original i creativa – com va referir-se a Bernat Julià –, o una trajectòria de serenitats estètiques – com va atribuir a Miquel Gaià –, o trobador de la llum, de l’amor i de la vida – com esmentà Joan Mascaró i Fornés –, o, al mateix erudit de Santa Margalida, els múltiples espais de la saviesa o, també, la fecunditat i la inventiva d’un català de Mallorca – com va descriure Bartomeu Barceló i Tortella. Hi podríem afegir, sense contemplacions ni contencions, molts dels qualificatius que aplicà a la quarantena de pintors que va glossar. Una altra argúcia per segellar un nom capaç d’enaltir i evocar la seva figura seria inventar una paraula. Vaig pensar que el qualificatiu de prestigiador, entès com a home que dona prestigi, li aniria com sabateta a son peu. Joan Maimó, amb els seus retrats i amb els seus escrits, va prestigiar dotzenes de persones, en bona part poc conegudes i massa sovint gens reconegudes i, també, va enaltir molts dels nostres referents culturals i els respectius paratges i paisatges, amb els set colors de l’arc de sant Martí, des dels ocres de les muntanyes fins als maragdes de les marines, des dels verds de fora vila fins els turqueses de la costa de Llevant. Va prestigiar Mallorca i els mallorquins, va prestigiar la poesia i els poetes, la pintura i els pintors, la feina i la família… Prestigiador, doncs, seria un mot ben adient que definiria Joan Maimó… encara que, ai las!, Coromines ens faci la guitza i ens desbarati el significat. El filòleg assegura que la paraula genuïna és prestidigitador, és a dir, un il·lusionista i això sí que no ho va ser mai. No, res més lluny d’ell que l’engany. N’hi ha prou d’assaborir els seus escrits o embadalir-se davant de les pintures per tocar amb els dits d’anar a plaça el seu arrelament compromès amb la realitat que li va tocar viure en un temps obscur de precarietats i privacions, però amb l’esperançada i devota estimació al seu país i a la seva gent. Joan Maimó va ser sempre un dels nostres i ens va donar prestigi. Li diré prestigiador, doncs, i fora manies i escrúpols de mira’m i no em toquis!

2. Naixement. Guerra. Primeres feines

Nascut el 1^r de novembre de 1921 a Felanitx, era el darrer dels cinc fills de Miquel Maimó, Marinenc, i de Jaumeta Vadell¹. Va estudiar al col·legi municipal fins que la guerra, quan encara no havia fet els 15 anys, va interrompre el batxillerat. No només això, sinó que va veure com son pare era detingut i, després d’un temps tancat a Can Mir, enviat al camp de concentració de Sóller condemnat a treballs forçats. Quan l’alliberaren, no tornaria ser el mateix. La repressió patida li va afectar la dedicació a la feina i la salut. Joan també va ser víctima directa d’aquella insurrecció armada. Amb son pare empresonat, el glapiren quan, en previsió d’una cremadissa, intentava salvar llibres a Can Pere Antoni Reus, el jutge de pau, abans que hi anassin els falangistes. El sergent Baleto, un sàdic criminal de guerra, l’apallissà amb una verga de bou i li generà un trastorn que l’obligà a anar al cardiòleg durant un temps.

El 1942, acabada oficialment la guerra, amb 20 anys, el reclutaren per fer el que, aleshores, era un llarg servei militar. Va estar a Manacor i a Sineu. El fet que el 1944 son pare fes els 60 anys, li va permetre obtenir la llicència definitiva. Dotat d’un talent especial per a les belles arts, va haver de fer el cap viu. Defensor de l’Art i de la Cultura, arribaria a representar tots els papers de l’auca. La ferreria de son pare, on va aprendre l’art de la forja, seria el seu primer taller de pràctiques. Gràcies a la seva inquietud i el seu enginy va exercir i exercitar mil i un oficis, amb una intensa i immensa dedicació. Va treballar a l’escorxador, va fer peces d’ortodòncia pel dentista Nicolau Ticoulat, dissenyà mobles per diversos fusters, va fer làpides mortuòries, juguetes pintades, classes particulars… D’aquella hiperactivitat, en faria broma: Robinson Crussoe no va saber fer unes botes com jo. Ben aviat les seves habilitats i talent per les Belles Arts es feren evidents. Va ser un dels impulsors i fundadors del Centre d’Art i Cultura que obrí les portes dia 31 d’octubre de 1942, amb una exposició col·lectiva on ell va presentar caricatures i talles de fusta². De manera autodidacta, a més de la fusta, havia après a treballar el ferro i el marbre.

Aviat li encarregaren diverses obres, dues de les quals el donarien a conèixer arreu de Mallorca. La primera, entre les més rellevants, va ser l’àngel del cementiri de Felanitx, elaborat en pedra de Santanyí, inaugurat en commemoració del centenari de l’hecatombe quan, l’horabaixa de dia 31 de març de 1844, mentre es feia el Via Crucis amb la lectura dels Dotze Sermons, moriren sepultades 414 persones que participaven a la processó³.

El dia del Ram a vespre
Felanitx estava trist.
No hi havia casa oberta
on no hagués mort o ferit

Dia 28 de juny de 1945, el bisbe i el governador inauguraren el majestuós lleó alat de Sant Marc, fet en coure, que s’aixeca davant de la rectoria de Sineu. La glosa popular ho recorda:

A davant sa rectoria
hi han posat un lleó,
perquè vigili es rector
durant sa nit i es dia

La dèria per les arts, gairebé des del primer moment, va anar de la mà de la curolla per la literatura. Hi ha una notícia que ho confirma. Bartomeu Barceló i Tortella, el poeta i capellà felanitxer envià una carta a Maria Antònia Salvà, amb motiu del 75^è aniversari de la poeta de Llucmajor, i l’acompanyà amb una poesia manuscrita de Joan Maimó datada dia 31 d’octubre de 1944. Quatre dies després, Salvà corresponia amb dues quartetes Pel jove poeta J. Maimó.

L’any 1944 s’incorporà al col·legi municipal de Felanitx de Segona Ensenyança i va fer l’orla dels alumnes. Hi faria classes fins el 1955. Simultàniament, feia feina a Ceràmiques Mallorca, l’empresa que acabaven d’inaugurar Pere Bennàsser i Jaume Vaquer, de la qual, al llarg de la vida, Maimó faria repetits elogis per l’aprenentatge que va assolir-hi. Explicava que havia estat la seva primera escola de ceràmica: Un poc a l’arrisca l’aventura, sense gaires coneixements de la matèria, però amb molta dedicació, arribàrem a inventar una tècnica molt personal que va reeixir. Primer em va despertar la curiositat, després interès per la pràctica i, finalment, vocació per l’estudi de la ceràmica.⁴

3. Dues polissonades en la més dura postguerra

Quan li encarregaren el monument per commemorar el centenari de l’enterrossall, per situar al costat del fossar on havien enterrat les 414 víctimes de la Timba, Joan Maimó va tenir clar que, tot i la poca experiència com a escultor, era la primera obra rellevant que se li confiava. Malgrat tot, no va escollir el camí més fàcil i optà per fer l’estàtua en pedra de Santanyí. Ens podem imaginar la solemne inauguració, amb tota la parafernàlia de l’època, amb les autoritats civils i religioses de vint-un-botó, en ple franquisme i en la més dura postguerra.

El diari La Última Hora de dia 27 de març de 1944 anunciava l’acte en un Editorial, Un dolor centenario, on informava de la publicació d’un fulletó commemoratiu. El Baleares de dia 31 afegia que la Capella Clàssica estrenaria una obra de Rafel Vich, mestre organista de la Catedral, dedicada a les víctimes de la tragèdia felanitxera. El Correo de Mallorca, dia 6 d’abril, informava de l’estrena i publicava un nou article sobre l’episodi, amb la poc coneguda segona desgràcia que va esdevenir quatre dies després quan, dia 4 d’abril de 1844, durant l’ofici del dijous sant, es calà foc la casa santa del Convent i la gent abandonà el temple a la correguda.

És fàcil deduir l’emoció que es degué apoderar dels assistents a la inauguració de l’àngel de Joan Maimó i, fàcil també, imaginar els corprenedors parlaments que s’hi degueren pronunciar aquell 31 de març de 1944. En canvi, allò que ja no és tan fàcil és entendre com ningú no va reparar amb la polissonada de l’autor de l’estàtua; una argúcia que d’haver estar descoberta li hauria pogut costat molt cara. De fet, fins molts d’anys després, amb motiu de retallar l’herba que envoltava la base de l’escultura per netejar-la, quan el fotògraf felanitxer Gabriel Bennàsser va anar a retratar la imatge, es va fixar que l’escut que hi havia als peus de l’àngel era… el republicà! El mateix escut de Felanitx que Pere Oliver i Domenge havia encarregat a Mateu Oliver, però substituint la corona borbònica per la idealització del castell de Santueri.

Joan Maimó, tenia plena consciència tant dels valors republicans com de la nostra catalanitat. Serà a l’entorn d’aquesta que, un any després de la feta de l’escut, descobrirem una segona polissonada. Cal recordar que Franco havia ressuscitat les ordres de Primo de Rivera incloses en el primer decret que va dictar pocs dies després del cop d’estat. De fet, formalment i oficialment, el Real Decreto de 18 de setiembre de 1923 dictando medidas y sanciones contra el separatismo mai no va ser derogat per la República i Franco va tenir bo de fer ressuscitar l’aplicació de la repressiva normativa. L’articulat era contundent quant a l’ús de la llengua catalana, totalment proscrita de la vida pública, i atemptava contra l’ús dels símbols identitaris. Es vivia aquella pàtria «una, gran i lliure» imposada per la força de les armes.

Entre d’altres vexacions, l’article 1 del Decret deixava clar que No se podrá ostentar otra bandera que la nacional excepto en las embajadas o centros de naciones extranjeras. L’article 2 dictava les penes a aplicar als díscols: La ostentación de bandera que no sea la nacional, seis meses de prisión y multa de 500 a 5.000 pesetas. El resultat és fàcil d’imaginar. Felanitx, Mallorca, les terres catalanes, basques, gallegues, tots els territoris de nació no castellana patien la censura i els seus símbols històrics eren proscrits.

El mes d’agost de 1945 Joan Maimó era un jove de 23 anys que ja s’havia fet un nom amb dues obres monumentals. El mes de març de 1944 s’havia inaugurat l’àngel del cementiri de la Vila i, el mes de juny següent, el lleó de Sant Marc de Sineu. Era normal i lògic que se li encarregàs el programa de festes del mes d’agost de 1945. Cap problema ni un. Les autoritats serien degudament ateses i puntualment servides. La imatge va agradar a tothom i ningú no va dir ni ase ni bèstia. Una parella de xeremiers delimitarien el marc cultural i una extrapolació exagerada de l’escut del nostre poble permetria exhibir a tort i a dret qui som i d’on venim. La icona delatava a quin àmbit nacional pertanyia Felanitx. Joan Maimó, ho sabia.

4. Matrimoni. Represa dels estudis i feina estable

Dia 9 de febrer de 1949 es va casar a la parròquia de Cas Concos amb una estudiant de Magisteri, Catalina Vaquer i Vidal (1924 – 2022), amb qui tindria quatre fills: Miquel Àngel (1950), Maria Jaumeta (1953), Maria Ventura (1956) i Joan (1959). Apadrinaren el casori els pares dels nuvis: Miquel Maimó, Jaumeta Vadell, Miquel Vaquer i Bonaventura Vidal. El mateix any de casar-se, per commemorar la festa del llibre, a la Biblioteca de la Caixa de Pensions, es va fer una exposició d’obres d’autors felanitxers i Joan Cerdà Serra (1903-1976) i Joan Maimó varen publicar Ensayo de bibliografía felanigense. L’opuscle va merèixer la felicitació i la gratitud de l’Ajuntament als dos autors.

Va ser arran del matrimoni quan Joan Maimó va prendre consciència de la necessitat d’acabar els estudis i, just néixer el primer fill, va aprovar el batxiller superior. Animat per Joan Pla Barbastre, professor de dibuix a l’Institut, l’any 1952 va anar a València a fer ninots per a les falles. Allà s’informà de com podria fer la carrera de Belles Arts i, amb l’esma proporcionada per la llarga experiència artística, d’una estirada va fer els cinc cursos i es llicencià a la universitat valenciana. El 1955 es va traslladar amb la família de Felanitx a Palma per incorporar-se, com a professor de ceràmica, a l’Escola d’Arts i Oficis, on hi faria classes fins el 1978. Contribuí com pocs a la seva modernització. En una entrevista al Baleares (25 de novembre de 1965) explicava la transformació dels locals i els nous plans d’estudis.

Gairebé des del principi, va fer compatible la feina a Arts i Oficis amb la de professor de dibuix a l’escola Verge de Lluc, on va començar el 1958⁵. D’allà, el 1965, va passar a l’escola de Maestría Industrial, la qual es transformaria en l’Institut Politècnic, on va exercir durant sis anys de subdirector i, els nou darrers, de gener de 1977 a juny de 1985, de director, càrrec que ocupava quan es va jubilar, amb un centre important que ja comptava amb 1.400 alumnes.

Precisament en condició de director, l’any 1983 va coordinar la publicació del llibre commemoratiu dels 50 anys del Politècnic. Va ser un defensor a ultrança de la Formació Professional i en deixà constància al Felanitx (27-VIII-1982) i a una llarga entrevista a tota plana al diari Baleares el 1983, on exposava els seus criteris. Resulten especialment interessants les reflexions que feia en línia amb el pensament de la Institució Lliure d’Ensenyament⁶: En la cosa més senzilla hi pot haver bellesa i emoció. (…) L’objectiu del mestre és fer interessant la assignatura a l’alumne i això reclama, en primer lloc, conèixer l’alumne, les seves reaccions, la seva capacitat, la seva disposició. (…) Un docent sense vocació per ensenyar, ha errat el seu camí a la vida. (…) Sense aprenentatge, l’art no és possible. (…) Repetia, amb Mascaró, que els estudis d’idiomes i literatura han de començar pels propis, com també la geografia, la història i la vida. Sempre s’ha d’anar d’allò conegut a allò desconegut. Educar és formar un ambient de bondat, veritat i bellesa per ajudar a la vida.

Es pot dir que des del seu matrimoni fins a la jubilació, la seva doble prioritat va ser la feina i la família. Amb tot, va fer altres activitats prou significatives. L’any 1950 Joan Maimó, ja aleshores col·laborador del setmanari del seu poble, comença a publicar en el Correo de Mallorca i en el diari Baleares articles divulgatius sobre l’art (vg. Il·lustracions)⁷. També aquell any, el mes de setembre, l’Ajuntament de Felanitx lliurà la medalla d’honor de la Vila a Jaume Mir elaborada per Joan Maimó, amb l’escut del poble a la cara i amb una figura femenina en el dors.

El nom de Joan Maimó apareixerà amb freqüència als diaris. Així, l’octubre de 1952, en parlar del Salón de Otoño, en l’apartat de dibuix es destacava la seva obra. El desembre de 1953, a Felanitx, un mural seu presidia el Kansas Bolo Club que s’acabava d’inaugurar. El 1955 il·lustrava el llibre Gremios en Felanitx de Bartomeu Quetglas Gayà (1900 – 1964). Dia 15 de febrer d’aquell any va publicar un article molt elogiós dedicat al pintor Josep Bover (1921 – 1996), poc reconegut i marginat pel seu alcoholisme.

5. El projecte frustrat d’un Museu de Ceràmica

El 28 de maig de 1957, el diari Baleares feia la crònica d’una conferència, il·lustrada amb diapositives, que Joan Maimó va dictar, amb gran assistència de públic, a l’Estudi General Lul·lià, titulada La cerámica mallorquina. Des de la mayólica hasta nuestros días⁸. Afirmà que Mallorca va ser un dels punts més antics de producció (tirando por tierra los asertos de Alvaro Campaner) i assegurà que la nostra illa va ser el centre exportador de ceràmica morisca més important de la mediterrània. Incidí en l’etimologia del terme (majòlica és sinònim de Mallorca), com havien sentenciat Scaliger, Fabio Ferrari i Jean Paul Richter, a partir dels escrits de Dante Alighieri i Leonardo Da Vinci⁹. Documentà la mostra amb imatges de diverses col·leccions d’arreu del món, com la que hi ha al Palau de la Virreina de Barcelona, amb peces trobades al carrer de Savellà de Palma i acabà fent esment a la fàbrica de La Roqueta, on Picasso va fer les seves primeres peces de ceràmica.

Aquella presentació i l’interès que despertà va impulsar la idea de crear un museu de la ceràmica a Mallorca. Un any després de la conferència al Lul·lià, dia 16 d’agost de 1958, el Baleares publicava un reportatge, El Museo de Cerámica en Inca, on informava del projecte en curs elaborat per D. Juan Maimó Vadell, professor de dibujo y escultura, professor de cerámica en la Escuela de Artes y Oficios de Palma y además ceramista notable e investigador de la cerámica. Este asunto está en buen camino. De conseguirse, Inca tendrá con su museo un indudable exponente de su brillante historia artística. Al mateix diari, dia 28 d’agost, s’ampliava la informació (vg. Il·lustracions). Es reiteraven les gestions de Joan Maimó encaminades a obrir un museu, on acollir la ceràmica que es feia a Mallorca i molt concretament la d’Inca de reconocida tradición que puede compararse con las de mayor prestigio. Andreu París, el tinent de batle, confirmava les intencions de l’Ajuntament para reflejar uno de los capítulos más importantes de Inca como es su tradición cerámica. La notícia feia esment a un reportatge sobre el tema que havia emès el dia abans Radio Nacional de España.

Encara el mes de novembre de 1959, amb motiu de commemorar l’aniversari de la fundació del Cercle d’Art i Cultura d’Inca, Joan Maimó va fer la conferència La filosofía del barro. No sols això, sinó que també, en el mateix local va inaugurar una exposició de ceràmica. A l’entrevista que li fan al setmanari local, Ciudad, explica que és la seva primera mostra individual de ceràmica a Mallorca, tot i que ja havia exposat en el extranjero. Com a notícia curiosa, informa que el setmanari, gràcies a les gestions de Marc Ferragut, mostrarà dues ceràmiques fetes a Inca el s. XIV que són al monestir de Cluny. El periodista evoca la sèrie d’articles Inca en la artesanía del barro escrits per Joan Maimó l’any abans. El Baleares, també recordava aquells articles que Maimó havia publicat en el setmanari local, Ciudad, a l’entorn de la ceràmica majòlica i en defensa del museu. Malgrat tot, el projecte es va esvair per dins de les laberíntiques burocràcies municipals. La proposta va desaparèixer com l’ànima d’en Robert. Només han passat dues generacions, però avui, a Inca, ningú no recorda aquella estimulant iniciativa.

6. La Casa del Hierro. Els murals. Notícies de premsa

La feina de professor a l’Escola d’Arts i Oficis i a l’Institut Politècnic omplien totalment la jornada. S’hi posava a les 9h del matí, anava a dinar, i reprenia les classes fins a les 9h del vespre. No sols això, també va fer d’assessor i director artístic de La Casa del Hierro durant gairebé 20 anys, des de 1955 a 1974. Situada al carrer de Conquistador de Palma, just al costat de la vidrieria de Can Gordiola, exhibia l’art de la forja, amb petites peces destinades al primer turisme i, a la vegada, amb obres monumentals destinades a grans edificis, com va ser el cas de l’hotel Bahía Palace del passeig Marítim.

Antoni Rotger Martínez, quan encara no havia fet els 14 anys, hi va entrar a fer feina de mosset i acabà d’encarregat. Recorda haver acompanyat a Maimó a fer algunes de les instal·lacions més importants. En concret, unes graelles per Establecimientos Álvarez, al carrer de Jaume III i, segurament la més rellevant, a l’Auditòrium de Palma, amb els poms de les baranes fetes per Maimó. Aquells anys també va col·laborar amb Publicidad Matas.

Joan Maimó només respectava els diumenges. Els dissabtes li permetien dur a terme projectes gegantins. Dia 20 de novembre de 1962, el diari Baleares, amb una gran fotografia i un gran titular publicà: El mural de cerámica más grande de España. El reportatge detalla que el mural, de 9 m. de llarg per 2,5 m. d’alt, l’ha encarregat la Caixa de Pensions. Amplia la notícia que aquell gran mosaic s’ha fet amb una tècnica exclusiva de l’autor, amb un mètode de vernís igualment de la seva invenció. L’escrit acaba amb un retrat professional de Joan Maimó i el qualifica com artista y hombre ejemplar.

Anys després, el 30 d’abril de 1965, el mateix diari publica un nou reportatge, il·lustrat amb la foto d’un altre mural i el titula: El artista mallorquín Juan Maimó ha resucitado un arte tradicional. Amb una introducció on es refereix a l’antic art de la ceràmica a Mallorca, aporta notícies d’una gerreria l’any 1268, del recent descobriment de peces àrabs a l’església de Santa Catalina de Sena i d’unes restes d’un forn que certifiquen que els s. XI i XII, abans de la Conquesta, ja es feia ceràmica a Mallorca. L’article afegeix una relació dels grans murals que ha fet Joan Maimó: el del Col·legi d’Aparelladors, el de la Caixa de Pensions, el de Viatges Barceló, el de la casa del Dr. Salom i d’altres (vg. Il·lustracions). L’autor anuncia que n’està fent un de 16 m de llarg que superarà tots els que hi ha. Li han encarregat per un hotel i, en aquest cas, serà de ferro i ceràmica¹⁰. Aquell seria durant anys el mural de ceràmica més gran de l’estat, fins el d’Artigas-Miró a l’aeroport de Barcelona (1970) o el de Barceló a la Seu de Palma (2007).

Malgrat romandre abocat a la feina i la família, el seu nom és notícia per molts de motius. El desembre de 1960, el setmanari Felanitx commemorava els seus 25 anys i Joan Maimó hi publica La gerreta. L’any 1968, il·lustra i fa el pròleg del llibre Mallorca, ¿cuna de Colon? de Joan Cerdà, amb qui dues dècades abans havia publicat una bibliografia d’autors felanitxers. L’estiu de 1969 i el següent, farà classes als cursos per a estrangers de la Universitat de Califòrnia que es feien a l’Estudi General Lul·lià. L’any 1971 Joan Maimó i Jaume Mir, quan aquest era el director de l’Escola d’Arts i Oficis, fan gestions per convertir el centre en facultat universitària de Belles Arts. El 1973 fa la portada del programa de festes de Felanitx. El maig de 1974 fa de jurat, amb Ramon Nadal, d’un certamen d’art juvenil. El març de 1975 guanyà el concurs de poesia Verge de Consolació de Sant Joan amb Espiga de blat, un premi que tornaria guanyar els anys 1985 i 1986.

El desembre de 1979 es fa un concert a Felanitx que inclou lletres de Joan Maimó musicades per Miquel Vicens, Ramonet, amb motiu del retorn del gran músic a Felanitx. La col·laboració entre Maimó i Vicens es repetiria amb nous concerts el juliol de 1981 i l’abril de 1986, amb lletres que glossen llocs i tradicions felanitxeres. El mes d’agost de 1983 il·lustra de nou el programa de festes. El mes de setembre fa el parlament d’homenatge als vells: Ca’s Concos des Cavaller… s’honora honorant-vos, publicat dos anys després. El mateix mes participa a la Corona Poètica de Lloseta…

Són molt habituals les col·laboracions de Joan Maimó a diverses publicacions de la Premsa Forana (Pòrtula, Damunt damunt, Mel i Sucre, Santa Margalida, Can Picafort, Es Saig…). El març de 1984 fa un escrit al Diari de Buja encoratjant els joves: Endavant les atxes! La curiositat és que el setembre de 1978 ja havia col·laborat a la mateixa publicació amb el final que ara li servia de títol. L’abril de 1984, a la Llotja de Palma es fa l’exposició Palma, ciutat oberta. Entre les fotografies que il·lustren la mostra, segons la premsa n’hi ha del felanitxer Gabriel Bennàsser i, també, la rèplica en fusta de la Mare de Déu de Sant Salvador de l’artista Joan Maimó. 

Atesa la manca de digitalització de moltes publicacions, és difícil accedir als centenars d’articles que Maimó publicà a part i a banda. Amb tot, mai no va deixar de col·laborar amb el Felanitx. El desembre de 1985, amb motiu dels 50 anys del setmanari, publicava un llarg article per fer memòria de la commemoració, el 1944, del centenari de la Timba. El 30 de maig de 1986, elogiava la recent publicació de Llànties de foc de Joan Mascaró, traduïda per Elisabet Abeyà. El novembre de 1986 publica un nou poema dedicat al centenari de la coronació pontifícia de la Marededéu de Lluc…

Joan Maimó aprofita qualsevol oportunitat per publicar poemes dedicats als seus amics felanitxers. Així el mes d’abril de 1980 n’escriu un, En Perloia, quan aquest publica Estampes Felanitxeres. El novembre del mateix any, en dedica un a la pintora Maria Vich. El 1983 el destinatari serà el pintor Tomeu Capó, arran del seu homenatge. El 1985 dedica un poema al Patró Esteve, amb motiu del seu centenari. El febrer de 1986, un poema a la memòria d’Eduard Nouviles, iniciador de l’ensenyança professional a les Balears. El 1987 un altre en memòria de Bartomeu Miquel. El 1991, arran de la mort del poeta Victorià Ramis d’Ayreflor, li dedica un article per elogiar els seus versos. El 1992 publica un poema en la mort d’en Tomeu Trinitat. El març d’aquell mateix any, en aquesta ocasió a Pòrtula, publica Poema de comiat arran de la mort d’Antoni Vaquer Ramis, al qual el maig de 1986 havia prologat el llibre de poemes Bimbolles. El març de 1993, un llarg article al Felanitx dedicat a Josep Maria Llompart, mort poques setmanes abans. La mostra, gens exhaustiva, pretén fer veure que Maimó no deixava passar cap mort del seu entorn o de l’àmbit cultural sense dedicar-li un obituari de recordança.

7. L’espiritualitat a la vida i l’obra de Joan Maimó

Joan Maimó era considerat un roig¹¹. Això no obstant, tot i que sempre va mantenir una actitud nítida a favor dels drets humans i en defensa de la llengua, la cultura i la identitat, no es va significar com a activista polític. Sense renunciar als seus principis i valors ideològics, no en va fer exhibició. En canvi, va ser un col·laborador actiu de les parròquies de Felanitx i Cas Concos. Mentre un segment important de les persones d’ideologia republicana i d’esquerres s’allunyaren de l’església per haver-se implicat en l’aixecament militar i haver col·laborat amb el Comité de Responsabilidades Políticas i amb la repressió, es pot dir que Joan Maimó va ser més que un fidel practicant. Amb una ullada a la seva biografia, apareixen tres persones que influïren poderosament en la seva espiritualitat.

La primera, cronològicament parlant, va ser Mn. Bartomeu Barceló i Tortella (1888 – 1973), prevere, missioner i poeta. Solia signar missioner de la santa poesia i va agafar fama com a predicador. L’any 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, va fer un sermó a la Catedral de Girona per demanar la llibertat de la nació catalana. Va ser detingut i forçat a exiliar-se a Perpinyà durant cinc anys. A partir de 1944 va mantenir una gran amistat amb Joan Maimó i, després, amb la seva dona i els seus fills.

En morir Barceló, l’any 1974 es va fer un recull, amb bona part de l’obra poètica, il·lustrat per Maimó (vg. Il·lustracions). Aquest, a més, va patrocinar una edició familiar que arreplegava els poemes que el sacerdot havia dedicat a la família. Barceló va incidir notablement com a poeta en l’obra de Maimó, immersa en els postulats de l’Escola Mallorquina (elogi del paisatge, descripció dels costums, valoració dels mites, estima a la terra, enaltiment de la pàtria, submissió a la bellesa, servitud a la rima…), però també li va fer proselitisme dels seus referents religiosos, amb Ramon Llull al capdavant.

La segona influència important en l’espiritualitat de Joan Maimó va ser Catalina, la que seria la seva esposa, pertanyent a una família concarrina d’antiga tradició religiosa. Un germà de Catalina, quinto amb Joan Maimó, va ser Bartomeu Maria Vaquer i Vidal (1921 – 2018) que seria canonge de la Seu i Vicari General de Mallorca. Però, amb tota seguretat, el tercer gran referent de Joan Maimó va ser el que generà un major impacte: Joan Mascaró i Fornés (1897 – 1987). Més enllà de qualsevol religió, el sentit ecumènic de Mascaró, aportà una visió universal de l’espiritualitat. L’humanisme, la recerca de la pau interior, la defensa dels valors… ultrapassaven, amb el mestratge de Mascaró, qualsevol norma o disposició de totes i cada una de les esglésies del món. Part damunt del marc de la fe, Mascaró permetia aprofitar el resultat de les seves reflexions en el camp de la pedagogia i, fins i tot a nivell pràctic, animava a fer-ne ús a la vida quotidiana. El seu guiatge permetia enfocar la meditació amb una visió de les coses que contraposava el dinamisme occidental a la contemplació oriental, la frissor versus la calma, la immediatesa enfront d’una perspectiva general i, sempre, abominant de la guerra i vindicant la pau. Per descomptat, va incidir en l’orientació de la poesia de Maimó i en els postulats ètic dels seus escrits. No debades, Maimó faria bandera d’una de les màximes de Mascaró, la que aquest faria posar a la seva làpida mortuòria i que la vídua de Maimó faria posar a l’esquela: Venim de Déu, vivim en Déu i anam a Déu.

Maimó va donar a conèixer la poesia de Mn. Barceló a Mascaró i aquest el va tenir en molt alta valoració. Encara en vida del margalidà, dia 6 d’agost de 1985, en el Felanitx, Joan Maimó publica Ramon Llull a través de dos amics i escriu: Al llarg de la meva vida he tingut la sort immensa de tenir dos amics excepcionals, verament enamorats de la grandesa aclaparadora de Ramon Llull. L’un exaltat, poc amic d’esmenes i retocs, l’altre reposat, meticulós i reflexiu, ambdós de cor obert, orfebres de la paraula i d’una singular delicadesa espiritual aparellada d’un culte fervent a l’amor: El Felanitxeríssim Mn. Bartomeu Barceló i Joan Mascaró i Fornés de Santa Margalida. Foren, ambdós, els seus grans mentors espirituals.

8. El rescat de Mascaró

La relació amb Joan Mascaró es va iniciar quan Joan Maimó encara no havia fet els 15 anys i es va mantenir i enriquir al llarg de les vides d’ambdós. L’enllaç entre les dues famílies va ser producte de l’atzar. Joan Mascaró, als 10 anys, va ser posat en custòdia d’un oncle seu a Palma mentre que els seus pares i germans (Martí, Bartomeu, Pau, Guillem i Antonina) emigraren, l’any 1908, per conrear una finca agrícola a Arbatache, en el poble de Fondouk, a Algèria. El juliol de 1936 tres dels germans de Joan Maimó (Antònia, Miquel i Jaumeta) viatjaren a Alger on hi tenien família. Feien comptes tornar a Felanitx per les festes, però l’aixecament militar va fer recomanable romandre a Alger. Miquel tenia 26 anys i hauria estat reclutat o, pitjor encara, atesa la ideologia de son pare, a qui empresonaren en el camp de concentració de Sóller, podria haver estat víctima de la repressió. La coneixença i amistat de les famílies Maimó i Mascaró va permetre establir un sistema de correspondència per esquivar, minvar si més no, els efectes de la censura postal. Joan Mascaró i Fornés, des de Cambridge, va fer de pont¹². Ell s’encarregà de rebre les cartes dels membres de la família Maimó que eren a Alger i enviar-les als Maimó de Felanitx i viceversa. Aquell servei impagable determinaria un agraïment de per vida de Joan Maimó que, ben aviat, a mesura que anava descobrint la tasca intel·lectual de Joan Mascaró, esdevindria admiració i desembocaria en una mútua amistat.

La correspondència mantinguda durant anys entre els dos Joans, d’una banda permet seguir la biografia del savi de Santa Margalida i, de l’altra, comprovar la intensa relació de confiança i complicitat entre els dos amics. Cal fer notar que Mascaró, durant tot el franquisme, només era reconegut a Mallorca per una elit intel·lectual molt reduïda com el filòleg Francesc de Borja Moll i Casesnoves (1903 – 1991) o l’esperantista Marian Jaquotot i Molina (1897 – 1994). De fet, la primera aparició pública a nivell d’estat de Joan Mascaró amb certa transcendència no va ser fins dia 2 d’abril de 1979 quan participà al programa La Clave de la televisió espanyola. Ni tan sols la popularitat del programa va servir per fer descobrir els margalidans el seu eminent conciutadà, referent espiritual de John Lennon i, sobretot, de George Harrison del Beatles. Per tal de corregir aquell imperdonable desconeixement, Joan Maimó va promoure una conferència a l’aula magna de l’Institut Politècnic, del qual era director. Va ser el mes de maig de 1979. Sota el títol Valors espirituals de l’Orient, Mascaró, sense papers, traduïa de memòria fragments del Bhagavad-Gita i recitava poemes de Maragall i de Dante per acabar amb una exaltació de Ramon Llull per haver llegat a la humanitat una llengua literària d’un valor incommensurable¹³.

Animat per Maimó, l’estiu de 1979 i el següent, Mascaró va fer vacances a Portocolom, amb l’esposa, Kathleen Ellis, i els dos fills bessons del matrimoni, Martí i Maria Coloma. No just això, sinó que a instància de Maimó, Mascaró va descobrir una finca entre Cas Concos i l’Alqueria Blanca, una casa de pagès dalt del turó de la Penya Bosca, i la va comprar. Tenia més de 80 anys, però allà, gràcies a la pau i el silenci, podria fer la feina que tenia en ment. Malgrat el projecte, no havien passat dos anys quan, conscient que la salut minvava, afectat d’artritis i pèrdua gradual de la visió, Mascaró va constatar que no seria a temps de fer efectiu el somni i, el maig de 1982, decidí vendre la finca no sense, abans, donar al seu amic la biblioteca que hi havia dipositat.

Joan Maimó sabia que es precipitava el final de Mascaró. No podia donar passada el desconeixement que hi havia d’ell a Mallorca i, per això, no s’aturava de fer mans i mànigues per divulgar la seva obra i atiar les institucions a la percaça del degut reconeixement. Des del 1974 demanava a Mascaró una traducció del Bhagavad-Gita, però la resposta sempre era la mateixa: no tenc prou domini del català¹⁴. Sortosament, el juny de 1982 va escriure a Maimó: Estic molt content de poder-vos dir que la jove Elisabet Abeyà i el seu marit Xavier Margáis han traduït la meva traducció anglesa del sànscrit a l’anglès. L’edició, amb revisió i introducció de Mascaró, apareixeria l’any 1983¹⁵. La publicació era una poderosa arma i Maimó la va fer servir amb eficàcia, perquè el temps jugava a la contra, atesa la salut del margalidà.

La primera victòria va ser aconseguir que l’Ajuntament de Santa Margalida, dia 1^r de febrer de 1983 aprovàs posar el nom de Joan Mascaró a la biblioteca municipal. Era una primera passa, però Maimó trobava que s’havia d’ultrapassar el marc del poble nadiu. En conxorxa amb l’amic periodista margalidà Mateu Cladera Matas (1941), varen preparar un reportatge que seria clau. Es va publicar, a tota plana, dia 5 de febrer de 1983 al diari Baleares. Informava de la biografia de Mascaró que Maimó tenia en curs. De cap a peus, l’article posava en evidència els mèrits d’aquell ilustre profesor i s’exclamava que a l’illa on va néixer no se sabia ni el seu nom ni qui era. El final era un clam directe: nombrarle doctor Honoris Causa de la Universidad de Palma de Mallorca sería un honor para todos.

L’estratègia de Maimó va fer efecte i no havien passat tres mesos quan, dia 11 de juliol, per iniciativa de Joan Miralles, cap del Departament de Llengua Catalana, amb 21 vots a favor, cap en contra i una abstenció, la UIB acordà el nomenament. La decisió va provocar que dia 26 d’aquell mes, l’Ajuntament de Santa Margalida el proclamàs fill il·lustre. És evident que la gegantina figura de Joan Mascaró, més prest o més tard, hauria pres fua i hauria estat reconeguda, però tenc la més absoluta convicció que, de no haver estat per l’impuls de Joan Maimó, s’hauria arribat a fer a misses dites, com tantes de vegades. Tanmateix, Joan Mascaró ja no estava en condicions de viatjar i assistir als dos reconeixements. Així les coses, dia 20 de juliol de 1985 es va formalitzar a la parròquia de Santa Margalida, plena com un ou, la proclamació del nou fill il·lustre. En nom seu, Joan Maimó va recollir la distinció, materialitzada en una placa de plata, i va llegir Joan Mascaró, trobador de la llum, de l’amor i de la vida, l’esborrany que havia fet de la biografia del guardonat. L’Ajuntament va publicar el parlament que complauria l’homenatjat.

Joan Mascaró va morir a la residència de Comberton, Cambridge, dia 19 de març de 1987. Joan Maimó li va escriure una darrera carta pública¹⁶. Respectant la darrera voluntat del finat, dia 28 de març les seves despulles arribaren a Santa Margalida per ser enterrades al poble nadiu. La vídua i la filla no varen assistir a la cerimònia, perquè coincidia amb el memorial que se li dedicà a Cambridge, però si ho va fer i va presidir l’acte el seu fill, Martí.

Posteriorment, l’any 1990, Joan Maimó arrodoniria la biografia i la UIB va publicar-la amb el títol Joan Mascaró i Fornés; els múltiples espais de la saviesa¹⁷. Així mateix, també el 1990, la Revista Mallorquina de Pedagogia va publicar un monogràfic, on Maimó publicà El professor Mascaró i el seu ideari pedagògic¹⁸. Finalment, l’any 1997, la UIB, va programar la commemoració de l’any Mascaró, amb motiu del centenari del seu naixement. Entre d’altres actes, el mes de juny es va fer una taula rodona, amb al títol Valors universals de l’obra de Joan Mascaró i Fornés, amb la participació de Joan Maimó, Raimon Panikkar i Òscar Pujol. Dia 5 de setembre es va dur a terme a Santa Margalida la investidura pòstuma de Mascaró com a doctor Honoris Causa.

Joan Maimó, no va aturar-se mai d’enaltir arreu de Mallorca, molt especialment a la premsa forana, el nom i l’obra de Mascaró. El 1992 escriu: La memòria de Joan Mascaró i Fornés no pot esvair-se. L’esponja de l’oblit, destructora de falsos oripells, no pot passar per sobre d’ella. Cal que els infants de Santa Margalida i de tot Mallorca sàpiguen qui fou aquest il·lustre professor que, nascut a s’Hort d’en Degollat, amb tota la rigor del mot se l’hi ha d’aplicar el títol de Gran Home. En el camp de la cultura és, sense dubte, una de les majors glòries, honor i excel·lència de Santa Margalida¹⁹. El juliol de 1993 Maimó fa donació a la UIB de la biblioteca que li havia llegat Mascaró. El diposit contenia els llibres que hi havia a la casa de la Penya Bosca, en el terme municipal de Santanyí, efímera residència de Mascaró, així com molts dels que Maimó va rebre al llarg de la seva perllongada relació.

Dos anys abans de morir, concretament el 19 de novembre de 1999, en un acte que es va fer al restaurant S’Alqueria des Comte, Joan Maimó va rebre amb gran satisfacció el Premi Joan Mascaró, un guardó instituït per la delegació de l’OCB de Santa Margalida. Va lliurar-li la distinció Damià Pons, aleshores Conseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. Era un reconeixement merescudíssim per tot quant Maimó havia fet per difondre el nom del seu gran amic.

9. L’eclosió (1985 – 2001)

Dia 30 d’abril de 1987, al restaurant Ses Olleries, la direcció de l’Institut Politècnic retia un sopar-homenatge a Joan Maimó, amb lliurament d’una placa per la jubilació que havia fet efectiva el 1985. Més de 30 anys de frenètica vida laboral, sobretot a l’Escola d’Arts i Oficis i a l’Institut Politècnic, desembocaven en una justa retirada. Deslliurar-se de tanta dedicació va representar una catarsi a la seva vida. Feina i família havien monopolitzat la major part del seu temps. Ara, laboralment jubilat i amb els fills surats (el més petit, ja tenia 28 anys), disposaria d’hores i dies per treure dels calaixos tot allò que havia estotjat per quan disposàs de temps. No mancarien projectes ni ganes. No romandria aturat. Ben al contrari, s’abocaria a una intensa activitat. La seva presència, en molts d’àmbits de l’art i de la cultura, es faria notar i abastaria els setze anys que van des de la jubilació fins a la mort. La premsa se’n faria ressò constant.

Ningú no podrà dir que no estava preparat per abandonar el món del treball. El novembre de 1987 va fer un parlament a la Casa de Cultura de Felanitx ben eloqüent. L’anunci publicat al setmanari era senzill: Refugi i joia de l’art del jubilat per Joan Maimó i Vadell, llicenciat en Belles Arts. La crònica es feia ressò de l’èxit obtingut amb la gentil dissertació, on retragué texts clàssics i figures paradigmàtiques. En un moment llegí el sonet «El jubilat» del nostre sempre recordat poeta felanitxer Mn. Bartomeu Barceló i Tortella. Allò que no va detectar el cronista és que aquell poema era un dels molts que l’autor havia dedicat a Joan Maimó.

Des del primer moment i fins al final de la vida, s’abocà a l’elaboració de goigs. Ja n’havia il·lustrat anteriorment, però ara també escriuria els versos. Els primers com a jubilat, l’estiu de 1987, els dedica a Santa Margalida i a la Immaculada, patrones de Felanitx i de Cas Concos. L’any 1988 participa a una exposició col·lectiva a la Casa de Cultura de Felanitx, sota el títol La tradició paisatgista. El mes de febrer, il·lustrada amb imatges, fa a Felanitx la conferència El siurell. Procedència i herència. També fa el Pregó de Setmana Santa d’aquell any i, el mes d’agost, la portada del programa de festes amb una nova recreació dels Cavallets. El mes de novembre, a Santa Margalida, fa un parlament a un acte literari dedicat a Mascaró. El mateix mes, a un exemplar extraordinari del Felanitx dedicat a Mn. Bartomeu Barceló i Tortella, publica Català de Mallorca, un llarg article (vg. Il·lustracions). També l’any 1988, Joan Maimó serà un dels inclosos en el llibre Felanitx. El temps i l’art que va ser presentat amb una exposició col·lectiva dels artistes seleccionats.

L’any 1989, fa el parlament d’un homenatge als vells, Horabaixa d’abril a Es Carritxó, que seria publicat molts d’anys després, el 2004, a Coses Nostres. El mes d’agost la regidora de cultura de Santa Margalida anunciava a la premsa: Una altra de les coses que volem fer és una estàtua a l’amo en Picafort, de la qual l’escultor Joan Maimó ja té fet el dibuix²⁰.

El 1990 és particularment productiu. El mes de març procedeix a restaurar la Marededéu de Sa Capelleta. Enllesteix el catàleg commemoratiu dedicat als 50 anys de Ceràmiques Mallorca. Publica el poemari El bell esguard, amb pròleg de Gabriel Janer Manila que defineix l’autor com un home que destil·la en cada mot l’amor més bell pel seu petit país. El llibre es va presentar dia 28 d’abril a la Casa de Cultura de Felanitx, on el pianista Miguel Vicens interpretà dues peces originals al piano (Concert de Galatzó i Castell de Santueri). El setmanari va publicar el text de la presentació que va fer el seu amic Jaume Estelrich. L’acte s’acompanyà amb la inauguració d’una mostra bibliogràfica d’autors felanitxers que rememorava la que, amb Joan Cerdà, havia publicat 40 anys abans. L’exposició constava de tres seccions, una de manuscrits, una segona d’autors de la Vila i l’altra de llibres relacionats amb Felanitx. Tots els materials exposats pertanyien als arxius locals.

Aquell any, la Universitat de les Illes Balears li publica el llibre que més rellevància li aportarà: Joan Mascaró i Fornés, els múltiples espais de la saviesa. Com a continuació i notable ampliació del discurs que ja havia dedicat al seu amic (Joan Mascaró, trobador de la llum, de l’amor i de la vida), el llibre edifica una brillant evocació del gran pensador margalidಹ. L’obra, des d’aleshores ençà, constitueix un referent imprescindible per a qualsevol treball a l’entorn del filòleg orientalista²². A l’entorn del llibre, el 13 de juliol de 1990, Llorenç Capellà li va fer una excel·lent entrevista a Brisas.

Altres activitats de 1990 són la publicació de l’article El professor Mascaró i el seu ideari pedagògic a la Revista Mallorquina de Pedagogia i, en el n. 35 de la revista de l’Institut d’Estudis Baleàrics, com a homenatge a Guillem Colom, publica El centenari d’un poeta. Dia 30 de desembre d’aquell any fa el pregó de la IV Trobada de Corals i l’acaba amb una convidada pública a esser ferms en l’esperança, fidels sempre a la nostra terra i a la nostra parla.

Quan ja havia fet els 70 anys, dia 8 de febrer de 1992, inaugurà a la Casa de Cultura de Felanitx la que seria la primera exposició de pintura a Mallorca²³. Jaume Oliver, d’Albocàsser, escrivia: A En Maimó cap forma d’expressió plàstica se li havia mostrat esquiva, però de la pintura fins ara en teníem comptades mostres, puix que només havia participat en exposicions col·lectives. Hem de dir, així mateix, que devers els anys cinquanta havia fet dues exposicions a Alger amb resultats verament estimulants. Davant els seus quadres d’una factura molt enèrgica i segura (tot està fet a espàtula), s’endevina que també escriu, perquè amb elegant sobrietat fa arribar sense circumloquis el bessó del missatge de la seva obra. Aquell any encara exposaria dues vegades més. Per les festes de maig de s’Horta, inaugurà a la Rectoria Vella la mostra Paisatges. I el mes d’octubre, coincidint amb la festa del Pilar, faria una exposició en el Centro Aragonés de Mallorca.

El mes d’agost, a Sineu, per iniciativa de l’escriptor sineuer Gabriel Florit i Ferrer (1944 – 2024), es va fer una reedició de la Corona Poètica que s’havia publicat l’any 1945, coincidint amb el tercer centenari de San Marc com a patró del poble, quan s’inaugurà l’escultura del lleó alat. En aquesta reedició, a més del dibuix de la portada, Maimó hi publicà un escrit, Vivències del centenari, on relata les vicissituds que va patir l’elaboració del monument, previst inicialment de pedra viva, per passar al bronze i acabar, per raons pressupostàries, al coure.

Encara el 1990, amb pròleg de Miquel Pons, publica Els Pintors, un poemari dedicat a una quarantena d’artistes, molts dels quals il·lustren la respectiva composició. Cal dir que alguns d’aquests poemes (per exemple, a Roca Fuster i a Pau Fornés el 1981 o a Joan Miró el 1983) ja havien estat publicats al Felanitx. El llibre el va presentar Miquel Gayà en el Cercle de Belles Arts (Can Balaguer) de Palma dia 2 de juny de 1992. Bartomeu Pou, director del setmanari, en el Felanitx de dia 24 de juliol va publicar una elogiosa ressenya: Només la gran sensibilitat d’aquest poeta es capaç de fornir un llibre tan deliciós, fruit del coneixement de dues branques de l’art.

L’any 1993 publica una breu biografia dedicada a Mateu Oliver Bauçà, Capbaix (1871 – 1952) quan, 40 anys després de la seva mort, se li va retre un homenatge, Havia estat director de la banda de música de Felanitx entre els anys 1903 i 1946. El mes d’agost torna a exposar a la Casa de Cultura. El setembre entra a fer part de la Junta de Sant Salvador i el mateix mes fa una exposició al Centre Cívic de Cas Concos. El mes de novembre, a la Casa de Cultura de Santa Margalida, presenta la biografia de Joan Mascaró. El mes de desembre, fa el disseny d’un gran canelobre de ferro que s’instal·la a Sant Alfons. Intensifica les seves col·laboracions al setmanari. Hi publica, amb motiu de les festes, Temps Nadalencs. Com cada any en aquelles dates, per tal de donar els molts d’anys a les amistats, elabora un díptic amb un dibuix i, a l’interior, un poema amb el desig de pau a la terra. 

El setembre de 1994, amb parlaments de Gabriel Janer Manila i de Miquel Pons, inaugura a Algaida l’exposició Cossiers. L’any 1996 escriu la biografia de Miquel Gayà i Sitjar, publicada per l’Institut d’Estudis Baleàrics. També li fa el retrat a l’oli que figurarà com a nou fill il·lustre de Sant Joan. La revista mensual Damunt damunt publicava: Descobriren el bell retrat de Miguel Gayà Sitjar, obra de Joan Maimó i Vadell, en el saló de la Casa de la Vila. Nombroses són les vegades que Joan Maimó ha participat en el Certamen Poètic Verge de Consolació. L’any 1.975 va ser guardonat amb el primer premi amb l’obra titulada Pregària a la Mare de Déu de Consolació, l’any 1.979 obté un accèssit, dos anys seguits, altra vegada és distingit amb el primer premi, al 1.985 amb l’obra que duu per títol «Ens porten la Primavera» i a l’any 1.986 amb la poesia «L’encís de la Lluna». D’aleshores ençà, forma part del Jurat del Certamen que Sant Joan celebra el dia del Quart Diumenge. Aquestes són, a grans pinzellades, les característiques de l’amic Joan Maimó i Vadell, espòs exemplar, pare de nombrosa família i satisfet i a la vegada sacrificat padrí. Home de parla viva, alegre i abundosa. Amic de l’homenatjat poeta Miguel Gaya, i assidu contertulià del grup literari Guillem Colom.

L’any 1997, arran de la publicació del llibre La idea d’educació en l’obra de Joan Mascaró Fornés, amb una selecció elaborada per Margalida Munar, Joan Maimó felicità l’autora per l’encert de fer reflexionar els qui volen que l’escola d’avui doni resposta a la crisi de valors. També el 1987 fa el pregó de Setmana Santa de Santa Margalida i el mes de novembre, el batle d’aquell poble informa que ha encarregat a Joan Maimó dos busts: un de Joan Mascaró Fornés i un altra de Jeroni Fuster (en Picafort) per situar a l’espai d’on ell va ser pioner. Dia 21 de desembre Teodor Úbeda, el Bisbe de Mallorca, inaugurava a la parròquia de Cas Concos tres vitralls (2,90 m d’alt per 1,40 m d’ampla) dissenyats per Joan Maimó.

L’estiu de 1998, a la plaça de l’Església, mirant cap a l’Hort d’en Degollat, s’inaugurava el bust de Joan Mascaró, una còpia del qual s’instal·laria a l’escola. 

El 1999 va celebrar les noces d’or matrimonials. Va il·lustrar el llibre Sant Joan, la meva terra de Rafel Ginard. Els tres darrers anys de vida, Joan Maimó els va dedicar a bastir dues noves biografies de dos destacats felanitxers, ambdós preveres. L’any 2000 publicava la de l’historiador Cosme Bauçà i Adrover (1871 – 1959), amb el subtítol vida i obra d’un home excepcional i el 2001 va acabar d’escriure la del músic Bernat Julià Rosselló (1922 – 2013) que es va publicar l’any 2002, un any després de la mort de l’autor, amb el subtítol una personalitat original i creativa.

Dia 31 de març de 2001 va fer el parlament de cloenda dels actes del 25^è aniversari de la Coral de Felanitx que s’editaria el mes de maig amb un dibuix seu de portada. També el mes de maig, pocs mesos abans de morir, encara va fer l’elogi del seu bon amic Miquel Vicens, Ramonet, mort el gener anterior. El Felanitx publicaria que, amb la sala d’actes del Centre Cultural totalment plena, Maimó traçà una semblança viva de la personalitat humana i artística del músic. Amic seu personal i col·laborador – com a autor de nombrosos textos de les composicions –, Maimó n’oferí una imatge de primera mà i no pogué evitar en alguns moments l’emoció que suscitaren els records.

10. Joan Maimó post mortem

Els darrers temps es cansava molt, perquè patia d’insuficiència respiratòria, conseqüència del seu tabaquisme. Joan Maimó va morir a una clínica de Ciutat el 27 d’agost de 2001, revetlla de Sant Agustí, el patró del seu poble. L’obituari del Felanitx valorava el seu paper d’assessor permanent per recordar fets, per confirmar dades no fixades a les cròniques, o per aclarir detalls del passat felanitxer. Destacava que era entusiasta i altruista, que venerava la família, l’amistat i la terra que li fou bressol. Una setmana després, el mestre Toni Roig, publicava un extens article, Carta a un amic, on afirmava: Més d’un pic he dit públicament que eres el felanitxer que més he admirat. T’admirava i t’admir, perquè d’entre tots els nostres paisans, ets el qui ha pintat més bé i no en vares presumir mai. M’imagin que algú, qualque dia, farà un inventari de tot quant has fet i has deixat. L’Art té moltes cames i les agafares totes. Com Leonardo. Pintura, escultura, literatura… i no et passava per alt la música (vg. Il·lustracions). El novembre de 2002, la Casa de Cultura li va retre una exposició-homenatge.

Encara el 2015 el programa de festes de Felanitx es presentava il·lustrat per Joan Maimó, amb una imatge dels Cavallets. No era la primera vegada i certificava la frenètica activitat que havia desenvolupat al llarg de la vida.

En bona part, la seva vídua va prendre el relleu en tots els actes que es dedicarien a Joan Mascaró. L’any 2016, Catalina Vaquer va fer una conferència a La Real, en el marc d’una jornada organitzada per Jubilats per Mallorca, on va detallar la relació que hi havia entre els dos Joans. Catalina Vaquer ja tenia 92 anys i, encara ara, els assistents la recorden com una dona plena de vitalitat i amb un gran domini de l’art de la comunicació. Les magnífiques fotos de Vicenç Mates d’aquell dia palesen com aquella dona parla amb la mirada i el somriure.

L’any següent, concretament dia 15 de desembre de 2017, Catalina Vaquer participava, com a ponent, a les jornades d’homenatge a Joan Mascaró, amb motiu del 120^è aniversari del seu naixement, organitzades per la UIB i la Conselleria de Cultura del Govern de les Illes Balears, a l’Arxiu del Regne de Mallorca i sota la coordinació dels historiadors Gonçal López Nadal i Antoni Mas Forners²⁴. La conferència de Catalina Vaquer, Les relacions entre Joan Mascaró i Joan Maimó, va ser molt celebrada.

La darreria del 2021 vaig tenir la fortuna de poder-me entrevistar amb ella, en dues llargues converses els dies 16 i 17 de desembre. Atesa la transcendència de les informacions que em va facilitar, vaig animar Aina Adrover Oliver que tenia en curs el llibre Felanitx, de l’entusiasme a la por, per tal que també hi contactàs. El testimoni recollit va enriquir el llibre i va permetre rescatar de la desmemòria la família de Joan Maimó. Tot i que es trobava en plenes facultats intel·lectuals, Catalina va morir dia 12 de maig de 2022.

Un any després de la mort de Catalina, la segona quinzena d’agost, amb motiu de les festes de la Vila, els seus quatre fills obriren al públic la casa pairal per exposar dibuixos i olis de son pare. L’èxit assolit va convidar a repetir l’experiència dos mesos després, el 22 i 23 d’octubre, amb motiu de la Fira del Pebre Bo, amb similar interès i assistència. El relleu obtingut amb les dues mostres va permetre, d’una banda, difondre el coneixement d’un poeta i pintor felanitxer entre els conciutadans més joves i, de l’altra, va esperonejar retre el reconeixement merescut i convidà les institucions a organitzar un acte oficial en recordança de Joan Maimó, punt en el qual ens trobam ara mateix.

En recordança de Joan Maimó (amb aquest títol), dia 29 de juny del 2024, a la Sala de Cultura de Felanitx, s’inaugurarà una exposició que ha de servir per evocar i enaltir a qui tant va prestigiar el nostre poble i la nostra gent. Hi trobareu fotografies, llibres, catàlegs, opuscles, programes, dibuixos, caricatures, bodegons, paisatges, imatges de la cultura popular… Serà una bella i pacífica arma per repicar les baules de la desmemòria i esbaldregar el castell fosc de l’oblit. Serà, és, una convidada oberta a tothom que estimi la Pintura, l’Escultura, la Literatura i la Història; oberta a qui estimi Mallorca i vulgui prestigiar un prestigiador.

11. Annex-1. Les exposicions

Són ben comptades les exposicions que va fer Joan Maimó i, fins que es va jubilar, foren en mostres col·lectives només amb l’excepció de la que va fer a Inca de ceràmica l’any 1959 i les dues que va fer els anys 1952 i 1953 a Alger, on havia viatjat per donar a conèixer el seu primer fill al seu germà Miquel. L’èxit obtingut a la primera va fer que hi tornàs un any més tard per exposar de nou. Tot i que estava convidat a repetir la visita, la conflictivitat iniciada arran del procés de descolonització i independència d’Algèria (1953-1962), va fer recomanable no anar-hi més. Individualment, no tornaria exposar les seves pintures fins el febrer de 1992 a Felanitx (amb diverses mostres posteriors) i a Palma, s’Horta, Cas Concos i Algaida. En tots els casos, assoliren un gran èxit d’assistència i foren mereixedores de molt bones crítiques.

Quant a les exposicions col·lectives, cal destacar la que es va fer l’any 1942, com a inauguració del Centre d’Art i Cultura, on exposà talles de fusta. També, el 1946, amb motiu de la presentació pública de Ceràmiques Mallorca, va aportar-hi algunes peces. El 1952 i 1953, participà amb alguns dibuixos en el Salón de Otoño que organitzava el Cercle de Belles Arts. El novembre de 1989, a la Casa de Cultura de Felanitx, participà a l’exposició Paisatges per una terra, una mostra col·lectiva d’artistes felanitxers (Miquel S. Llambies, Joan Gelabert, Jaume Canet, Esperança Mestre, Rafel Juan, Andreu Maimó, Maria Ramis…) organitzada per la Coordinadora Penyal Roig, creada en defensa de S’Algar, Sa Punta i el Camp Roig de Portocolom. Precisament ell va fer la reivindicativa presentació que es publicá, a tota plana, en el setmanari²⁵. En diverses ocasions, per brindar suport a causes que ell considerava justes i nobles, va fer donació d’obres destinades a ser venudes o subhastades. Així, per exemple, hi ha notícia que lliurà un quadre al GOB per destinar l’import a la compra de la Trapa. Com a fet singular, destaca que l’oli que va donar el mes de maig de 1984 a benefici de les obres del Calvari s’adjudicà per 111.000 PTA, una xifra aleshores molt elevada i molt superior, amb diferència, als imports obtinguts per altres donacions²⁶. Cal fer esment que l’any 2013, més d’una dècada després de morir, la seva vídua va donar una obra a l’Assemblea de Docents, destinada a la caixa de resistència, per oposar-se a l’intent del mal govern de polititzar les escoles i atacar la llengua catalana.

12. ANNEX-2. Les publicacions

1949 Ensayo de Bibliografía Felanigense, amb Joan Cerdà. 54 pàgines, amb xilografies i tirada numerada de 56 exemplars. Editorial Ramon Llull

1985 Joan Mascaró, trobador de la llum, de l’amor i de la vida. 33 pàgines. Discurs amb motiu de la proclamació com a fill il·lustre. Ajuntament de Santa Margalida

1988 Pregó de Setmana Santa de Felanitx

1989 Horabaixa d’abril a Es Carritxó. 17 pàgines. Gràfiques Llopis

1990 El professor Mascaró i el seu ideari pedagògic. 9 pàgines. Revista Mallorquina de Pedagogia, núm. 8/9. Palma

1990 El bell esguard. 55 pàgines. Poemari, amb pròleg de Gabriel Janer Manila. Gràfiques Llopis.

1990 Joan Mascaró i Fornés; els múltiples espais de la saviesa. 123 pgs. Universitat de les Illes Balears

1992 Els pintors. 103 pàgines. Poemari, amb pròleg de Miquel Pons. Gràfiques Llopis

1993 Mateu Oliver Bauçà. Quaranta-tres anys director de la banda de música de Felanitx. 23 pàgines. Gràfiques Llopis

1996 Miquel Gayà i Sitjar: una trajectòria de serenitats estètiques. 121 pàgines. Institut d’Estudis Baleàrics. Maimó descriu el biografiat com un home bo, honest i treballador.

1998 Conservau el vostre tarannà. Pregó de les festes de Sant Nicolau de Cas Concos

2000 Cosme Bauçà: vida i obra d’un home excepcional. 113 pàgines. Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Felanitx

2001 Cloenda del 25^è aniversari de la Coral de Felanitx. Amb Miquel Julià

2002 Bernat Julià i Rosselló; una personalitat original i creativa. 160 pàgines. Ajuntament de Felanitx

Tot i no ser obra de Joan Maimó, cal assignar-li la publicació el mes de febrer de 1974 del llibre Felanitx i ca-teva, poesies de Mossèn Bartomeu Barceló i Tortella, mestre en gai saber, dedicades a la família Maimó-Vaquer

13. ANNEX 3. Els goigs, una atàvica tradició catalana

Joan Maimó, segurament seduït per Bartomeu Barceló i Tortella, va romandre atret per la cultura dels goigs, no només com a il·lustrador, sinó també com a autor dels poemes i, fins i tot, com a col·leccionista. A meitat del s. XX hi havia molta de gent amb la curolla de col·leccionar goigs. Monestirs, congregacions, parròquies, totes les comunitats religioses estampaven els referits als sants i verges dels seus àmbits. La dèria, tant al Principat de Catalunya com a Mallorca, es va fer molt popular. A Felanitx, l’any 1964, es va fer una exposició i se n’edità un catàleg. Aleshores, Maimó encara no s’havia estrenat com a autor, però no es torbaria gaire a implicar-s’hi com a dibuixant, com a autor dels versos i, més d’una vegada, com a autor i il·lustrador alhora.

A tall d’exemple, en una relació cronològica de mostra, podem esmentar aquests:

Goigs a Sant Llop, venerat al convent de Sant Agustí. Lletra: Bartomeu Barceló i Tortella. Música: Bartomeu Oliver. Dibuixos: Joan Maimó (1974)

Goigs a llaor de la Santa Família del monestir de MM. Benedictines de Manacor. Lletra: Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella. Música: Nativitat Torre i Santamaria. Dibuixos: Joan Maimó i Vadell (1980)

Goigs a santa Maria de l’Olivar, venerada en el seu santuari de Sóller. Lletra: Guillem Colom i Ferrà. Música: Nativitat Torre i Santamaria. Dibuixos: Joan Maimó i Vadell (1980)

Goigs a Santa Maria de Binicanella, titular del monestir benedictí del terme de Bunyola. Lletra: Miquel Bonnín i Forteza. Música: Nativitat Torre i Santamaria. Dibuixos: Joan Maimó i Vadell (1980)

Goigs a santa Maria de la Panada. Lletra: Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella. Música: Vicenç Juan i Rubí. Dibuix: Joan Maimó i Vadell (1981)

Goigs a la Mare de Déu de la Reconciliació que es venera al Puig de Biniamar. Lletra: Pere Llabrés i Martorell. Música: P. Francesc Batle i Pons. Dibuix: Joan Maimó i Vadell. Nota histórica: Llorenç Alcina i Rosselló (1983)

Goigs a llaor de Sant Bru que es venera a la Cartoixa de Valldemossa. Lletra: Joan Maimó i Vadell. Música: Antonio Riera i Estarelles (1984)

Goigs a llaor de la Mare de Déu de Sant Salvador. Lletra: Joan Maimó i Vadell. Música: Mn. Bernat Julià i Rosselló. Dibuixos: Joan Maimó (1984)

Goigs al servent de Déu P. Joaquim Rosselló i Ferrà, fundador dels missioners dels Sagrats Cors. Lletra: Bartomeu Matheu i Caimari. Música: Vicenç Juan i Rubí. Dibuix: Joan Maimó i Vadell. Nota històrica: Gaspar Munar i Oliver (1986)

Goigs a Santa Margalida patrona de Felanitx. Lletra i dibuixos Joan Maimó i Vadell. Música: Bernat Julià i Rosselló. Nota històrica: Pere Xamena i Fiol (1987)

Goigs a la Immaculada Concepció, titular de la Parròquia de Ca’s Concos d’es Cavaller. Lletra i il·lustració: Joan Maimó i Vadell. Música: Guillem Bennàsser i Alou (1987)

Goigs a sant Antoni abad o de Viana, titular de la vicaria in capite d’Es Carritxó i patró del mateix poble. Lletra i il.lustració: Joan Maimó i Vadell. Música, Miquel Manresa i Adrover (1988)

Coplas a la Virgen Morena de Lluc que se venera en la parroquia de San Juan María Vianney de Magdalena del Mar en Lima. Letra y música: Humberto Lara. Dibujo: Juan Maimó Vadell (1989)

Goigs a la Mare de Déu del Roser que es venera a la Parròquia de Sant Domingo d’Inca. Lletra: Mn. Pere-Joan Llabrés i Martorell. Música P. Antoni Martorell i Miralles. Dibuix, Joan Maimó i Vadell. Nota històrica: Santiago Cortès i Forteza (1989)

Goigs a Santa Maria La Major que es venera a la seva Parròquia d’Inca. Lletra: Mn. Pere Joan Llabrés. Música: Antoni Martorell i Miralles. Dibuixos: Joan Maimó i Vadell. Nota histórica: Pere-Joan Llabrés i Martorell. (1989)

Goigs a llaor de nostra dona Santa Maria de l’Olivar de s’Esglaieta. Lletra: Guillem Colom. Música: Jaume Calafat. Dibuix (imitació de tècnica xilogràfica): Joan Maimó Vadell (1989)

Goigs a llaor de sant Antoni Abat, venerat a Ca’s Concos d’es Cavaller. Lletra: Joan Maimó. Música: Andreu Bennàsser. Il·lustració: Jaume Vilardell (1990)

Goigs a Santa Catalina Tomàs que li canten a la parròquia de Ca’s Concos d’es Cavaller. Lletra: Pere Joan Llabrés. Música: Andreu Bennàsser. Il·lustració: Joan Maimó (1990)

Goigs a Sant Isidre Llaurador, titular de la Parròquia de S’Horta i Patró del mateix poble. Lletra: Bartomeu Guasp i Jaume Oliver. Música: Miquel Manresa. Il·lustració: Joan Maimó. Nota històrica: Josep Grimalt i Vidal (1990)

Goigs a lloança de la Mare de Déu dels goigs, patrona dels gogistes mallorquins venerada al Monestir de la Santa Família de Manacor. Lletra: Pere-Joan Llabrés i Martorell. Música: Francesc Batle i Pons. Dibuix: Joan Maimó i Vadell (1992)

Goigs a Sant Agustí. Lletra i il·lustracions: Joan Maimó Vadell. Música: Bernat Julià Rosselló. Nota històrica P. Xamena (1993)

Himne del centenari de les Germanes de la Caritat de Cas Concos des Cavaller (1893-1993). Lletra Joan Maimó. Música: Andreu Bennàsser. Il·lustració Miquel Lladó. (1993)

Goigs a llaor de la Mare de Déu del Carme, titular de la Parròquia d’Es Capdellà. Lletra i dibuixos: Joan Maimó i Vadell. Música: Antoni Matheu i Mulet (1995)

Fatídica encontrada del Ram; ha passat un segle i mig, 1844-1994. Lletra: Joan Maimó i Vadell. Música: Bernat Julià i Roselló. Il·lustració: Joan Maimó (1995)

Goigs a llaor de Sant Marc patró de Sineu. Lletra: Miquel Bonnín i Forteza. Música: Gaspar Aguiló i Forteza. Dibuix: Joan Maimó i Vadell (1997)

275 anys han passat a la Parròquia de la Concepció de Cas Concos. Lletra: Joan Maimó i Vadell. Música: Guillem Bennàsser i Alou (2000)

14. Coda

Vull cloure aquest treball amb un comentari final (the last buth not least). Des de les dues converses amb Catalina Vaquer, la quantitat de sorpreses que m’ha brindat la recerca i l’allau de notícies que, a part i a banda, apareixen entrunyellades al nom de Joan Maimó és inabastable. Això multiplica l’estupor que causa l’escàs coneixement general que, en el cas dels més joves, esdevé absoluta ignorància. Per il·luminar el seu nom i recobrar-ne la memòria, m’ha semblat idoni reproduir com a colofó el vers final d’un poema que va dedicar a Guillem Colom l’any 1990: posant la vostra llum dins l’estelada

15. RESSENYES BIOGRÀFIQUES

Sorprèn que el seu nom encara no surti a la Viquipèdia, però l’oblit ha de ser bo de corregir.

16. NOTES

1. El seu germans eren Antònia, Miquel, Jaumeta i Margalida. La major, de 1904, gairebé li duia 18 anys. El juliol de 1936, Antònia, Miquel i Jaumeta anaren a veure unes ties a Alger, quan Algèria era una colònia de França. Hi havien de fer estada un mes, fins a les festes de Sant Agustí, però en assabentar-se de l’aixecament militar estarien anys a tornar a Mallorca.

2. Se’n feren ressò el Baleares de dia 4 de novembre de 1942 i L’Almudaina de dia 5: Juan Maimó presenta unas tallas en madera, unas figuras decorativas y una veintena de caricaturas

3. Aquell fet luctuós és conegut a Felanitx com la timba o l’enterrossall i, erròniament, l’encontrada, quan aquesta processó es fa el dia de Pasqua i no el del Ram. L’any 1944, coincidint amb el centenari del drama, Maimó il·lustraria La catástrofe de Felanitx en 1844. La Encontrada de Miquel Bordoy

4. Díganos Ud. Algo. Entrevista de Quinito Caldentey al Baleares (1-X-1971)

5. Verge de Lluc va ser, en rigor, el primer centre de formació professional a les Illes. Es va crear l’any 1949 com a taller-escola. S’hi ensenyava a llegir i escriure i a aprendre un ofici: electricista, fuster o operador de metal·lúrgia

6. Vg. entrevista al Baleares de dia 5 de juny de 1983

7. Vg. Del arte hispànico y su originalidad (1-I-1950) o Centenario de Vicente López (1-VI-1950)

8. A Felanitx va fer la conferència L’antiguíssima ceràmica de Mallorca

9. La Gran Enciclopèdia Catalana inclouria anys més tard la veu majòlica amb aquest significat: Nom amb què és coneguda la ceràmica amb reflexos metàl·lics que hom fabricava a Itàlia als segles XV i XVI, a imitació de la tradició hispanoàrab arribada en aquest país des de Mallorca, d’on prengué el nom. Afegeix que el nom original hauria de ser Majòrica, nom de l’illa on es començà a fabricar aquesta ceràmica

10. Gràcies a la informació facilitada per Joan Maimó Vaquer, el fill més jove de l’autor, l’hotel era El Encinar, conegut popularment com Ca Madò Pilla, entre Valldemossa i Deià

11. Era de domini públic la bona relació de son pare amb la gent d’Esquerra Republicana i, per extensió, el seu fill tenia fama de «roig». M’ho va confirmar Miquel Riera Nadal (Felanitx, 1933)

12. Es veu que Mascaró va fer de pont amb altres persones. En rememorar la seva vida, diu: Rebia i enviava cartes, servint d’enllaç entre els amics de l’Espanya dividida que no podien comunicar-se

13. Segons m’informà l’amic Joan Capó, aquesta conferència va ser enregistrada. En línia amb el desig de Joan Maimó, seria desitjable que qualque institució, preferiblement la UIB o l’Ajuntament de Santa Margalida, en fessin una edició

14. El Bhagavad-Gita, és un dels llibres fonamentals de l’hinduisme. Conegut com a càntic de l’univers o dels benaventurats, és un poema de 700 versos, dividits en 18 capítols, escrit originalment en sànscrit que constitueix una guia de principis ètics i normes bàsiques de comportament

15. La mateixa traductora va passar al català Lamps of fire que, a satisfacció de Mascaró i amb introducció de Francesc de B. Moll, es publicà l’any 1986

16. Va sortir publicada al Felanitx de dia 28 de març de 1987 i a la revista Can Picafort del mes d’abril

17. Sorprenentment, el pròleg del llibre està datat a l’estiu de 1988, dos anys abans de l’edició que, només de 500 exemplars, es va esgotar d’immediat

18. Vg. http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/educacio/index/assoc/Educacio/_i_Cultu/ra_1990v/8_9p021.dir/Educacio_i_Cultura_1990v8_9p021.pdf

19. Publicat l’abril de 1992 a la revista Santa Margalida

20. En Picafort, d’on va sorgir el topònim Can Picafort, era el malnom de Jeroni Fuster de Santa Margalida. Tot i que, segons confirmació familiar, Joan Maimó ja havia elaborat el disseny per erigir-li un monument, no es va arribar a fer

21. El llibre, exhaurit fa anys, està digitalitzat i a l’abast de tothom a: https://joanmascaro.uib.cat/greenstone/sites/bdeo/collect/bibliografiaJoanMascaro/index/assoc/JoanMasc.dir/JoanMascaro_MultiplesEspaisSaviesa.pdf

22. La biografia de Joan Maimó és imprescindible a qualsevol bibliografia referida a Joan Mascaró. En el camp de la creació, amb qualque llicència literària, cal esmentar la novel·la de Sebastià Alzamora Reis del món, referit a les figures de Mascaró i Joan March

23. La Gran Enciclopèdia de Mallorca informa, a la relació d’exposicions individuals, d’una de 1942 a Manacor, però no he sabut trobar-ne cap notícia a les hemeroteques i, d’altra banda, Joan Maimó deia que la primera que va fer va ser a Alger l’any 1952

24. Ambdós historiadors, 10 anys abans, amb motiu del centenari del naixement, varen coordinar el volum d’homenatge Joan Mascaró i Fornés (1897-1987) publicat per la UIB

25. Felanitx, 16 de desembre de 1989

26. Felanitx, 2 de juny de 1984

12 de maig de 2001

18. COMENTARIS