EN DEFENSA D’HERIBERT BARRERA

L’autor amb Barrera l’any 1993 a Palma

Avui l’Ajuntament de Barcelona ha retirat la medalla d’or a l’Honorable expresident del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. Ho ha fet un consistori presidit per una batlessa que va assumir la vara de comandament gràcies a les clavegueres de l’estat, la primera vegada, i gràcies al vot trànsfuga de qui ha estat l’autor de la proposta ignominiosa. No m’ha vingut de nou que la dreta extrema i l’espanyolisme (sí, dreta extrema i espanyolisme) de PP, C’s, PSC i Comuns, hagin criminalitzat un lluitador per les llibertats a partir d’unes frases descontextualitzades que, amb l’oportuna explicació argumentada, perden la intencionalitat que se li vol atribuir. En tot cas, com a màxim, podríem admetre el caràcter desafortunat de qualque expressió, però no crec que cap membre de l’actual consistori (l’alcaldessa menys que ningú) estigui lliure de pecat i, sobretot, la trajectòria democràtica d’Heribert Barrera no mereix tan denigrant escarni.

Aquesta criminalització indecent la va patir Heribert Barrera en vida l’any 2001. Va ser acusat de racista per dir exactament el mateix que, dies després, diria Manuel Marín del PSOE. Fins i tot l’insultaren («demència senil»), des del seu propi partit, amb el rerefons de lluites de poder. Per això, vaig voler exposar el seu cas com a reflexió prèvia al meu llibre LA IDENTITAT REEIXIDA, publicat el juliol del 2002 que crec molt oportú transcriure ara i aquí, per a vergonya dels botxins executors, en defensa d’Heribert Barrera.

Qui vulgui accedir al llibre complet el trobarà, de franc, en clicar l’enllaç: http://llibresnacionalistes.blogspot.com/2014/01/la-identitat-reeixida.html.

 


REFLEXIÓ PRÈVIA A LA IDENTITAT REEIXIDA

L’opressió contra el nostre poble és tan brutal i quotidiana que ens hi hem acostumat. Un exemple, a l’atzar del calendari, per analitzar els fets d’una jornada qualsevol: el dia 1 de març de 2001. És la diada de la comunitat autònoma de les Illes Balears. A Madrid, dos dies abans d’un partit dels anomenats d’alt risc, el portuguès Luis Figo, un exjugador del Barça a les files del Reial Madrid, es va negar a respondre les preguntes que li formularen els periodistes catalans als quals ignorà amb un «siguiente pregunta». La cosa no hauria cridat en excés l’atenció si no fos per l’actitud dels comentaristes esportius catalans. Alguns dels més significatius no només varen entendre l’actitud del portuguès, sinó que recordaren la grosseria dels catalans per haver xiulat el jugador quan va anar al Nou Camp. Cap dels comentaristes no va recordar com, en situacions similars inverses (Luis Enrique, per exemple), cap periodista de Madrid no s’alineà amb el discurs de l’enemic. Cap dels comentaristes no va plantejar-se què hauria passat si la mateixa actitud de Luis Figo l’hagués adoptat en Pep Guardiola (o en Miquel Àngel Nadal) amb els periodistes espanyols. És fàcil imaginar-ho: de racistes per amunt. Dos dies després al Barça li robaren el partit (amb un gol legat anul·lat), però els comentaristes (Basses, Basté i Puyal) s’apressaren a dir que, si el Barça no guanyava la lliga o no es classificava per a la lliga de campions, no seria per aquell partit. Al capdavall, la culpa sempre és nostra.

El mateix dia 1 de març del 2001, a Barcelona, la cosa va anar grossa. La premsa va treure fora de context unes paraules d’Heribert Barrera en un llibre entrevista. Barrera, després de fer esment a la manca absoluta d’estructures d’estat de Catalunya, en especial a la manca d’una política d’acolliment a les persones nouvingudes, afirmà que, si continuava l’allau immigratòria en aquestes condicions, es perdrien els símbols d’identitat, començant per la llengua. Aquesta opinió pot ser discutida, però la reacció immediata i visceral va constituir un autèntic linxament mediàtic. Els qui no tractaven Barrera de dement el tractaven de nazi. Tothom (amb els seus coreligionaris al capdavant) el va criminalitzar. La periodista de moda, Gemma Nierga, convidà el vell republicà al seu programa radiofònic i, lluny dels mínims principis deontològics, el va sotmetre a un autèntic tercer grau. L’obsessió de la periodista per aconseguir un titular de portada als diaris de l’endemà no va obtenir fruit. Desesperada i frustrada de veure la lucidesa de les paraules de l’expresident del Parlament de Catalunya, quan no va poder més es va permetre de sentenciar que les discutibles declaracions de Barrera eren «coses de l’edat»1. L’expectació creada (amb falques publicitàries a rompre) havia provocat una concentració d’immigrants i periodistes gràfics a les portes de l’emissora al passeig de Gràcia. Gemma Nierga va pregar a Barrera que, per la seva seguretat, sortís per la porta del darrere. L’expresident d’Esquerra Republicana de Catalunya va declinar tan ignominiós oferiment i va sortir, sol però amb el cap alt, per la porta principal després de rebutjar la protecció policial. Al carrer l’escridassaren amb crits de nazi, racista i xenòfob un grup de persones, cap de les quals tenia ni tendrà la trajectòria ètica, humana, social i política del vell lluitador per les llibertats. El linxament d’Heribert Barrera va ser brutal, però va destacar el sadisme desfermat des de Catalunya. Els seus companys de partit varen perdre els papers i la xaveta i qualificaren Barrera de dement senil i de traïdor. Afloraren els fantasmes, i es va reeditar, des de l’esquerra, allò de la ploramiques confabulación judeo-masónica. Josep Huguet («l’analista» d’ERC) va escampar arreu un correu electrònic patètic que transcric íntegrament:

«—– Original Message —–

»Sent: Thursday, March 01, 2001 11:02 PM

»Subject: desastre: HELP!

»La bogeria d’Heribert Barrera pot acabar actuant com a espoleta de l’operació dissenyada pel PP i activada pels talibans de CiU. PP està enviant indiscriminadament emigrants pseudoclandestins cap a Catalunya i per altra part no facilita els papers posant una bomba de rellotgeria per tal que la població catalana es divideixi per raons socials o culturals. L’editorial Dèria pròxima a CiU encarrega el llibre, escrit fa temps i tria presentar-lo ara, entre les declaracions de Ferrusola i el Congrés d’ERC.

»La persistència de Barrera en les declaracions només té dues interpretacions: o demència senil o ganes de ser expulsat d’ERC i provocar-nos problemes en un moment d’ascens. La fuga de vot que capitalitzaria aniria a parar a CiU que espera pacientment esgarrapar unes miserables desenes de milers de vots. IC i la caterva de radicals s’abonen a la persecució de racistes i contribueixen a criminalitzar el conjunt del catalanisme fent el joc al PP.

»El panorama no pot ser més caòtic. Des d’una direcció, ho reconec, desbordada totalment pels fets, demano socors en forma d’articles públics i suggeriments.

»Josep Huguet»

El dijous 15 de març, a la Casa de Cultura de Sa Nostra a Palma, Manuel Marín, exvicepresident europeu, va fer una conferència («La Unió Europea i la Mediterrània») i va anar molt més enllà de Barrera. Contrari a les lleis d’estrangeria, va afirmar que Europa havia d’invertir amb urgència en el sector primari dels països del nord d’Àfrica si no volia desaparèixer culturalment. Va insistir que ni diversitat ni multiculturalitat ni res de res. Va cloure la seva intervenció amb contundència: «Sin fatalismo, debo advertir que, de continuar la avalancha inmigratoria, Europa perderá su carácter y sus raíces culturales se desvanecerán. Solamente una nueva política euromediterránea garantizaría la paz y la estabilidad necesarias para paliar interdependencias negativas como la inmigración». Algú va dir-ne res? Qualque periodista? Qualque persona el va acusar de nazi, de racista, de xenòfob? A l’acte hi havia gent que havia posat blau Barrera i ara aplaudia Marín a les totes. No era possible ni el consol de la reflexió de Fanon: «En tot procés d’emancipació hi ha un moment àlgid, sense retorn, que comença quan el colonitzador qualifica de racista el colonitzat». Resulta irònic que una bona part dels qui qualifiquen de racista Heribert Barrera són, precisament, els qui han legislat lleis d’estrangeria i, amb elles, han abocat milers de persones a una mort ignominiosa en l’intent d’entrar il·legalment enels seus territoris. Ningú no està al marge dels comportaments racistes. Són racistes Barrera i Marín per advertir que, si no es pot contenir l’allau immigratòria en les actuals condicions, perilla la integració de les persones nouvingudes i, per tant, la supervivència de moltes de cultures? Algú hi veu, en aquesta declaració, cap sentit de superioritat d’una raça sobre una altra? No són més racistes les lleis que impedeixen i censuren drets humans en raó del lloc de naixement? No són més racistes els estats hipotèticament civilitzats que, en comptes de promoure lleis d’exclusió, no fomenten la inversió i el suport econòmic als països pobres? No és, també, una forma de racisme la insolidaritat?

Hi ha dos móns, marcats per un nord i un sud, amb l’abundància d’un i la misèria de l’altre. A ambdós hi trobam l’abús contra els drets fonamentals de la persona. Mentre que a Egipte s’empresonen i humilien els homosexuals, als Estats Units d’Amèrica mantenen «democràticament» la pena de mort.

Qui és més racista? Qui terrorista? Qui més insolidari? Els atemptats a Nova York i Washington, amb avions suïcides, delaten la desesperació dels autors contra els qui proclamen un «nou ordre mundial» i, en comptes de respondre-hi amb una política orientada a afavorir el respecte i la igualtat internacional, es proclamen salvadors de la humanitat i anuncien, d’immediat, respostes de Justícia Infinita o Llibertat duradora. La hipocresia i l’estultícia del món culte és més que evident. En comptes d’analitzar les causes de l’agressió i de fer examen de consciència per evitar-ne de noves, es projecta la imatge d’animal ferit llepant-se les nafres i pensant, únicament, en la venjança.

Els atemptats del dia 11 de setembre de 2001 varen provocar la mort de devers set mil persones. Cada dia moren de fam al món onze mil infants menors de cinc anys. Si la comparança és vomitiva, no ho és menys que l’anomenat «món civilitzat» només s’escandalitza quan els assassinats viuen en pisos de luxe. Les morts per desídia són ignorades i romanen només com una freda dada estadística. Les televisions del món no mostren les agonies dels infants, ni les llàgrimes dels seus familiars amb les fotografies de les víctimes, ni les banderetes dels seus pobles, ni es guarden minuts de silenci en els camps de futbol. Però el món ric els condemna a mort cada dia. I tanmateix tots en som responsables, perquè, com diu Heribert Barrera (o Manuel Marín), si el nord no decideix ajudar el sud i treballar de valent per l’equilibri mundial, el sud desbordarà i anihilarà el poderós nord. El risc no és, només, la supervivència de les llengües i de les cultures.

La identitat reeixida, Perifèrics, Palma, juliol 2002

1 Varen ser poques les veus que sorgiren en defensa del criminalitzat Barrera. L’escriptor Guillem Frontera, des del Diari de Balears, es va fer ressò dels fets: «El dijous passat, per atzar, vaig escoltar el final de l’entrevista de Gemma Nierga a Heribert Barrera, i vaig poder comprovar que estaven plenes de sentit algunes coses que alguns mitjans de comunicació ens havien avançat com a veritables manifestacions de racisme i estupidesa. La periodista no va pair que la presència de Barrera no confirmàs l’escàndol mediàtic, i degué ser per això que li va preguntar si sempre havia estat així o si eren coses de l’edat. Ignor l’edat de Nierga, però ara sabem que, sigui quna sigui, n’ha potenciat coses que no són admissibles a cap edat».

5 pensaments a “EN DEFENSA D’HERIBERT BARRERA

  1. Joan Arrom

    Cap dels qui han votat a favor de retirar la medalla d’or a l’Honorable expresident del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera li arriba a la sola de les sabates!!

    Respon
  2. Au

    Barrera era un poc carrincló, així que d’inconveniències en deia sovint, junt amb d’altres d’assenyades acompanyades d’un historial de treure’s el barret..

    El que me preocupa de ver es la febre iconoclasta que cerca el detall justificatiu per liquidar qualsevol record del passat de l’adversari i de la que no s’escapa cap opció política.

    També ho dic, salvant les distàncies, per la supressió de símbols franquistes que sembla més destinada a no reconèixer que la immensa majoria de la població supervivent va ser còmplice d’aquella immunda dictadura, més que a blasmar-la.

    Respon
  3. Jaume Rosselló

    No coneixia aquest fet que ens narres. Em sembla vergonyosa l’actitut contra Barrera. Una mostra més de com van les coses en aquest país.

    Respon
  4. Josep Planas Garriga

    Gràcies Tomeu per la teva profunda reflexió i merescut homenatge de l’expresident del Parlament, Heribert Barrera.
    Visca Catalunya lliure!

    Respon