PEDRES, MARS, OCEANS

Solc anar força sovint a les biblioteques públiques, tant a les de casa nostra com a les dels llocs que sovintejo. Les biblioteques diuen molt d’una societat, d’un indret, igual que les llibreries que s’hi troben, si se’n troben. Les de la Diputació de Barcelona són modèliques en moltes coses. A Barcelona vaig molt sovint a la de Gràcia i a la Jaume Fuster, i també a la Bòbila (L’Hospitalet) i la de Sagrada Família. I és clar, a la de la Universitat Pompeu Fabra.
En els darrers temps, les biblioteques municipals s’han convertit en alguna més que un dipòsit de documents a disposició de l’usuari. Ara són també centre cultural i centre social i assistencial. I moltes de vegades gràcies a un col·lectiu que no valoram tal i com es mereix, que és el de bibliotecàries i bibliotecaris que s’han hagut de reciclar i multiplicar per atendre totes les necessitats específiques d’una societat canviant.
Si ens fixem una mica en la població que utilitza habitualment les biblioteques veurem que a banda dels usuaris que empren el servei de préstec habitualment, hi trobarem un nombrós grup d’immigrants i de gent del país que empra els serveis de connexió a internet, bé a través del propi servei d’ordinadors o bé a través de la xarxa wi-fi. I també un col·lectiu de cada vegada més abundós de gent que, malauradament, hi passa el dia. Les biblioteques s’han convertit en refugi d’aturats i pensionistes que veuen en aquests espais amables i ben proveïts de llibres i premsa un lloc on fer més suportable la seva estada fora del sistema laboral o assistencial.
Veure que cada euro que s’inverteix en biblioteques suposa un retorn de 2,25 euros de benefici directe només confirma una cosa: les biblioteques són la millor inversió possible en aquests moments en què encara hi ha qui pensa que no cal invertir diners en la cultura. És un error. Només la cultura ens pot salvar. I un exèrcit de gent abnegada que han fet de la seva professió una passió.