Un vespre de pluja al barri de la Casa dos Bicos
Fa una mica de fresca i en sortir del metro l’aire deixa sentir l’olor del riu. El Tejo és avui més que mar el mar de palla. Fa olor de mar i el cel en hora foscant remarca la silueta de l’Olivera plantada al davant de la casa dos Bicos de Lisboa. És la seu de la fundació Saramago i amb l’olivera hi ha les seves cendres i unes paraules del Memorial del Convent, un dels bons llibres de l’escriptor.
La Vanda i el Jordi arriben i ràpidament anam de cap al restaurant O Fernando. Abans hem estat contemplant les maniobres dels aparcadors de cotxes i dels conductors per aconseguir un bon lloc a la rua da Alfandega, l’antiga duana de Lisboa, que amb aquests noms recorda el seu passat naval.
El Fernando és un restaurant correcte, casolà, amb un únic inconvenient, que és que encara hi permeten fumar. Però tant les sardines com la broqueta de rap i gambes i l’arròs de pop són bons. El preu també és molt ajustat, i la conversa amb el Jordi i la Vanda sempre és un plaer.
En sortir cauen uns gotims prims que fan que ens decidim per un local proper, al Beco do Arco Escuro, un carrer que sembla extret dels vestigis medievals de la ciutat, que per aquestes costes s’enfila de cap a l’Alfama i la Catedral. I des de dins del bar, ample, gran, veiem caure el gran diluvi nocturn. El cel es perboca damunt d’una Lisboa que agraeix la netejada de cara mentre nosaltres esperam amb els amics que deixi de ploure. Tornam a passar per davant de l’olivera de Saramago de camí cap al cotxe, per anar cap a casa. I és cert, Lisboa és aquella ciutat bellíssima a la vora d’un riu.