Una gran pregunta és per què s’ha triat Pròtesi per als primers itineraris de l’any. Si un dolent entranyablement dolent, un policia corrupte, una bellesa corprenedora i un munt de secundaris ben trobats no us semblen motiu suficient, llegiu, llegiu! Esperem comentaris sobre la tria de la lectura i l’obra, fans de la negra: que comenci el debat!
Andreu Martín és un dels autors catalans més prestigiosos del gènere negre i Pròtesi és la confirmació del seu saber crear. Una trama que enganxa el lector des de la primera pàgina, uns personatges ben construïts que fugen dels tòpics que de vegades ens contaminen i un ritme àgil i constant fan de l’obra un clàssic del tot recomanable. A més, té la característica que passa a Barcelona, fet del tot imprescindible per dur a terme els itineraris. Ara que, ben pensat tampoc no estaria malament una passejadeta per la Venècia de Brunetti o el San Francisco de l’Spade… potser algú en podria prendre nota!
Lectors de negra, llegiu l’obra i parlem-ne!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
¿Quién pone en duda la elección de la novela de Martín??? no lo entiendo, es uno de los mejores libros de intriga ambientados en Barcelona, el retrato que hace de la ciudad es muy realista y la trama está muy lograda. Entiendo que el nombre de Andreu Martín no convenza a todo el mundo, pero Pròtesis es sin duda alguna uno de sus mejores libros. Felicidades por la elección.
Heu llegit el llibre "Catalana i criminal"? Fa un repàs exhaustiu i amè a la novel·la negra i detectivesca catalana. Després de les paròdies estil Ofèlia Dracs de la Generació dels 70, que no convencien ni els mateixos autors, van començar a sortir productes potents de debò, com "Pròtesi" o com certes novel·les del Ferran Torrent. S’estroncarà el gènere? Quedarà en els primers intents? Espero que continueu "aixecant" bona novel·la negra per als amants del gènere.
Podriem dir que "Protesi" ha esdevingut un clàssic no ja dintre de la novel.la negra com de la literatura que es va donar després de la dictadura. Per què? Primer de tot, perquè un clàssic no esgota la seva fòrmula. Jo me l’he llegit dues vegades – si bé no ara, ja fa temps – en dues lectures ben distanciades. I a cadascuna d’aquestes lectures vaig trobar diferents aspectes que s’interpretaven segons les circunstàncies del moment. Si bé descrita en un periode molt concret, hi han trets intemporals, com poden ser la figura de les dents (perill, depredació, atac) i el combat entre dues figures oposades però complementàries, quasi mitològiques. Fixeu-vos que ben bé és la lluita entre dues figures antitètiques contada en forma de tragèdia mitjançant uns codis que són els de la novel.la negra. Aquest codis són els que situen l’història en un escenari, i conseqüentment, en un periode que ens es conegut per tal de posar l’abstracció de forma concreta. Les situacions que es donaven o no es donen o es donen d’altra forma, a l’igual que els llocs on es desenvolupa han canviat o no existeixen. Podem adonar-nos que encara que estigui escrita en tercera persona, l’autor es decanta cap a el punt de vista de Miki, i el que sabem del Gallego el jutgem a partir de la visió del primer.
Com he dit al començament, la vaig llegir fa temps i des de les hores he estat seguidor de l’obra de l’Andreu Martin; la pràctica involuntaria d’un ERE en el meu nombre de neurones deguda a l’edat em fa impossible esmentar les particularitats de l’obra per fer un anàlisi més en fondària per afavorir més la seva lectura, però arribariem a desvetllar l’obra i tampoc es qüestió de convertir-se en xantatgista. Es millor que la descobriu per vosaltres mateixos. Pot ser que a alguns de vosaltres no us agradi perqué no és el tipus de novel.la negra que espereu (em refereixo al lector tipus de l’enigma anglès, per exemple). En tot cas, com que es un clàssic (al meu entendre) us podeu acollir a diferents nivells de lectura, com pot ser la descripció d’un temps i d’un país, o l’evolució d’un personatge davant la seva nèmesi, entre d’altres. Però en tot cas llegiu-la. I afegiu algun comentari, a favor o en contra. No oblideu que el diàleg pot ajudar a aportar punts de vista que no s’hagin tocat o a aclarir els propis.