Persones sense carrer, carrers degradats.

Sobra dir que allò més propi d’un canvi de govern tal i com s’ha produït a València, hauria de comportar una acció substancial que faça visible els propòsits del nou equip de govern. Resulta evident que prop del segon any de legislatura s’han executat o endegat obres, programes, programacions, etc. que per si mateix marquen una clara diferència amb els anteriors dictadors. No obstant això, trobem a faltar eixa acció que manifeste l’estil polític del nou govern o la voluntat per deixar enrere les reminiscències franquistes que tanta protecció els ha brindat el PP.

Als inicis de la nova legislatura diferents col·lectius de la ciutat de València, varen manifestar unes reivindicacions justes que van des de la presència del valencià en tots els àmbits fins al canvi dels noms de carrers, places i altres espais públics que a dia d’avui encara estan dedicats a personatges vinculats al franquisme. Afortunadament l’ajuntament de València no ha fet cas omís i en el seu moment se va comprometre a formalitzar, entre altres, aquestes dues reivindicacions històriques, les quals no hagués estat necessari reivindicar si amb el canvi del primer ajuntament socialista, s’hi hagueren portat a terme. Malauradament el PSOE estava més preocupat en repartir-se poltrones que no en escoltar el clam del poble.

D’entre totes aquestes reivindicacions, personalment considere, que n’hi ha una de preferent que s’hauria d’executar immediatament. Atenent la parcialitat que la justícia està demostrant amb els cassos de corrupció, seria molt digne per part de l’ajuntament fer justícia amb Guillem Agulló, un cas que hagués quedat en l’oblit com una baralla entre bandes, si els familiars de la víctima i els amics no s’hi hagueren posat a desmuntar tots els arguments de l’advocat defensor de Pedro Cuevas els quals varen fer dubtar el tribunal.

Decididament Guillem Agulló no és cap moneda de canvi que se puga utilitzar per a castigar l’arbitrarietat de la justícia en els cassos de corrupció. Guillem Agulló a més de representar la lluita antiracista i antifeixista, els propis que el volien en l’oblit l’han convertit en un símbol de justícia popular que cal tenir present i recordar en cada pas de la nostra història com a societat i com a poble, doncs el reconeixement de la importància de la seua figura ha estat el fruit d’una lluita popular que mai deu acabar i, és per aquest motiu que la seua figura ha d’estar present de forma indefinida en la ciutat de València, per tot l’esmentat i per ser la població més important del País Valencià i l’indret on se va gestar el seu assassinat.

A València els deures de la democràcia estan molt endarrerits i cal posar-los al dia. No solament estan de sobra els símbols franquistes, també sobren els dels Borbons i els seus mesells i, és per ací on m’ha vingut al pensament la figura de l’isabelí Ramon de Campoamor, el qual té un carrer dedicat a la seua memòria en la ciutat de València. Aquest senyor que va ocupar el càrrec de Governador de Castelló , d’Alacant i de València, està considerat poeta i escriptor, curiosament una de les seues frases més famoses en Castella és aquella que diu “…En la huerta de Valencia, las lechugas son chuletas, la carne….. las mujeres Hombres y los Hombres hembras.” No està al complet doncs no tinc a ma l’exemplar d’on la vaig extreure, un original del segle XIX.

Guillem Agulló representava tot el contrari de Campoamor, doncs estimava la seua terra i la llibertat de tot el mon, Campoamor era un conservador monàrquic i un dolent escriptor anacrònic i perfectament prescindible. Com han consentit els “valencianistes” mantenir un carrer dedicat a un senyor que ens insultava des de casa? Això Guillem no ho hagués consentit i per això demane que l’Ajuntament de València considere la opció de canvi, tot i sabent que n’hi ha altres alternatives. Donem el primer pas cap a normalització de la nomenclatura dels carrers de València.

Un filtre anomenat autodeterminació

Fiances de saldo, tractats polítics sota l’aparença de comercials, insults contra els drets dels pobles i de les persones, presidents il·luminats, feixistes al carrer, nazis en el poder, explotació de la persona i del medi, presó per a innocents, llibertat per als lladres…tot un seguit de pinzellades grotesques sobre el llenç del nostre territori, les quals han de posar en alarma a la població dels Països Catalans i a totes les classes populars del planeta.

No fa gaire temps he hagut de pagar una quantitat bastant superior als 15.000€ fixats com a fiança a “la perla”, per haver signat l’aval a una persona que buscava un habitatge digne. Malauradament aquesta persona no va poder fer front al pagament de les quotes compromeses, a conseqüència de la crisi que la banca, els empresaris i els estats varen provocar en 2008 . El banc que ens va facilitar el crèdit ha hagut de ser rescatat amb diners públics i posteriorment absorbit per un altre en pitjor condicions, el qual se presentava com a garantia de salvament quan en realitat el que pretenia era carregar la seua fallida sobre el difunt i, així salvar el bon nom dels seus gestors.
La nova entitat sorgida per l’absorció i o fusió, tenia un deute suficient per a soterrar tot el sistema financer del País Valencià i, per tal de emblanquinar la seua misèria va vendre deute a d’altres entitats financeres transnacionals, les quals el varen comprar a preu de saldo. Malauradament el nostre deute va ser un dels adjudicats a la transnacional, una entitat que ha estat jugant amb mi fins cobrar-me el 10% del total de la operació (o això o la nòmina i tots els bens). Dit siga de pas, això m’ha suposat una ruïna que a la meua edat no podré remuntar i hauré de viure la meua jubilació com la majoria de la població, en la misèria.
Indistintament de la situació viscuda, sempre he sigut crítica amb la política de pensions de l’Estat, considerant que una persona després d’haver contribuït amb el seu treball a generar riquesa privada i almoina col·lectiva, no se mereix el tracte degradant que l’Estat li dona, esborrant de l’espectre social les persones grans i els pensionistes. Eixa almoina mensual que donen als pensionistes se la podrien posar en …. si les persones ens organitzarem la vida i el territori amb altres principis i formes de treball.
De jove me vaig rebel·lar contra els meus pares pel simple fet de predicar-me, que els pobres estàvem condemnats a ser-ho de per vida i, que la justícia sempre emparava els rics. No volia acceptar de cap manera aquesta resignació i quan més m’ho deien, més m’engrescava a canviar el mon i les seues injustícies. D’ençà fins ara he passat per diferents estats, mai però, he desistit de canviar aquesta realitat explotadora i veus per on, ara mateix he d’acceptar que encara avui, després de tants anys i tantes lluites aquella lletania pren forma amb més força que mai. Paradoxal no?.
L’infortuni ha volgut que fórem moltes les persones afectades per hipoteques o altres estafes bancàries i estatals i, que moltes de nosaltres hem hagut de pagar amb bens o diners a entitats governades per lladres, a estats governats per sobirans antediluvians i a grans potències mundials per defecte. Ha estat obra del destí també que els fills i nets de la oligarquia franquista, s’hagen beneficiat abans i ara de la nostra producció i dels guanys propiciats per grans multinacionals a canvi del tancament dels nostres petits negocis, del sacrifici del mercat de les petites explotacions agràries en detriment de l’explotació del tercer món i del nostre mercat alimentari i tecnològic. I tot contemplant com l’Estat converteix en virtuts els defectes dels seues protegits el que per a nosaltres són obligacions i desgràcies.
Pagar 15.000€ de fiança per a lliurar-se de la presó i no pagar pels greus delictes comesos, quan a nosaltres ens assalten les butxaques. Contemplar com els nostres diners serveixen per salvar entitats sospitoses de ser mafioses. Veure com els fons de pensions s’han buidat per a reblir forats de no se sap què. Esperar desesperar…això no és cap futur. Torne a dir i no me canse que exercir el dret a l’autodeterminació és el principi d’una nova era i cap Estat i menys l’Espanyol, poden negar el que ens correspon com a poble. El País Valencià ha de moure tots els fils per a exigir el mateix dret que el Principat i les Illes no s’han de quedar fora. Alerta per a tots els habitants dels Països Catalans, doncs estem a un pas de perdre el poc que ens han deixat i, estem a temps encara de plantar l’estat carronya que ens explota i triar quin model econòmic i social volem i quines aliances ens convenen.

ESPANYA ABUSA

El desviament de capitals denunciat per J. V. Boira, en referencia a la “ perversió dels pressupostos “, destinats a la construcció del Corredor Mediterrani, en benefici de la xarxa de ferrocarril madrilenya i castellana, deixa en evidència el pam i pipa que l’Estat Espanyol li fa de forma sistemàtica al País Valencià.
El procediment del govern espanyol segueix la seua dinàmica indistintament del partit que governe, el partit de Franco (PP) i el partit del Rei (PSOE), han fet una extensió de la política franquista la qual ha arribat involuta fins els nostres dies. Si sota el franquisme el PGOU de València de l’any 1946, modificat posteriorment en el ¿66? , contemplava una gran autovia pel llit del Túria, també proposava el soterrament de les vies de RENFE, amb l’objectiu d’unir el ferrocarril del nord amb el sud. Finalment els diners destinats a la infraestructura valenciana del ferrocarril estatal, se varen desviar per la construcció de la Estació de Chamartin, segons he pogut llegir en diferents publicacions que analitzen aquest PGOU tant controvertit i tanmateix assimilat.
Sobra dir que les obres del “Plan Sur” motivades per la riuada del 57 varen estar sufragades per la població de València ciutat , mitjançant el pagament d’un segell de correus per valor de 25 ctms. que obligatòriament havien d’incorporar els ciutadans a les postals i cartes emeses des de la ciutat de València, indistintament del seu destinatari, sobre la tarifa regular de Correos y Telegrafos. Aquesta aportació hauria d’haver provocat una revolució contra l’Estat, pel seu caràcter impositiu repressor derivat de la Guerra Civil contra la ciutat de València, per la seua adscripció majoritària a la República. La ciutat i el país no estaven per a revolucions en aquell moment, doncs els afusellaments en massa, les pallisses a ciutadans, la persecució, l’exili i la deslocalització de persones eren càstigs vius, fruït d’eixa collita la depressió se va apoderar de l’ànim del nostre país.
No obstant això, el clamor popular contra la mesura circulava sota veu i, algunes falles se’n varen fer ressò denunciant la mesura en clau d’humor faller en el seu monument. Recorde concretament la sàtira d’una de les falles del carrer de Cuba que ara no encerte a concretar, en la que se podia llegir “con el Plan Sur y otros planes, nos vamos a quedar sin huerta”. Malauradament el clamor popular no va pasar d’ací , però va servir per a despertar el moviment veïnal de la València dels 60, el qual va aconseguir aturar el projecte d’autovia pel llit del Túria i guanyar parcialment el Saler per al poble. Aprofite per a recordar-li a l’ajuntament de València que la Casbha i el Sidi haurien de ser enderrocats, doncs això suposaria el colofó d’una batalla popular endegada els anys 60 i una forma d’homenatge al poder popular i el moviment veïnal, prenga nota Sra. Sandra Gómez.
La discriminació que Madrid ha aplicat al País Valencià, amb la col·laboració inestimable d’agents locals seduïts per la meseta, ha estat una constant del Règim. El País Valencià ha sigut objecte de reperessió franquista com cap altre territori de l’Estat. No obstant això, sotmetre la voluntat dels valencians als vencedors no ha estat possible fins que les noves generacions, han ocupat l’epicentre del control social i així “fills i nets de rojos” han ingressat en les files del PP, apaivagant un clam reivindicatiu que mai no ha cessat i, que no ha trobat la veu valenta que fera seus els greuges i alçara la veu davant Madrid. El clamor del poble ha estat sempre més potent que l’acció política, fet que ha comportat una desmoralització popular al no trobar la organització idònia per a defensar els seues interessos econòmics i d’identitat .
Ara mateix no ens ha d’estranyar que el trasbals de pressupost torne a ser desviat en favor dels interessos de la unitat d’Espanya, i el País Valencià i tots els Països Catalans quedem fora dels pressupostos quan es tracta d’invertir a casa nostra, cosa ben diferent quan es tracta de pagar. Espere que la denúncia pública de Josep Vicent Boira no quede en l’oblit i s’hi aprofite de tir de partida per a encetar la recerca del rumb que ja fa anys hauríem d’haver triat, deixant enrere aquells que ens exploten.

EL PAS QUE LA HISTÒRIA DEMANA

L’Estat Espanyol aficionat als “pronunciamentos” i ” alzamientos” ha necessitat sempre d’un text magnànim per tal de justificar la repressió contra les nacionalitats no castellanes i les classes populars en general.
D’ençà del passeig que els Borbons varen protagonitzar l’any 1700 per Castella i de la seua topada amb Almansa en 1707. El Regne d’Espanya unificat per la força de les armes borbòniques, ha proclamat diferents textos constitucionals que a excepció de la Constitució de 1931, han tingut per objectiu forçar la submissió de Gallecs , Eskalduns i Catalans a la nacionalitat castellana imposada a la resta de nacions.
Els diferents textos constitucionals han estat batejats de forma general, amb qualificatius que han delatat la seua intenció i abast: La Pepa, La Federalista, etc. No obstant això el màxim exponent de llibertat en aquest aspecte no ha passat de la concessió d’Estatuts d’Autonomia (1931,1978) o el model federalista proposat per Prim del qual tots coneguem el final .
Cada pas donat anteriorment al 78, envers la descentralització de l’Estat ha tingut una pervivència molt curta i final dramàtic. La Constitució del 78 per tal d’evitar el reconeixement de les nacionalitats que convivim en aquesta península, va repartir autonomies a dojo desvirtuant així la realitat palpable d’una reivindicació històrica que ha fet nosa a la oligarquia espanyola, als militars i a la Corona institució que conforma la síntesi de tot plegat. La part remarcable del text seria doncs, el final transitori de forma pacífica ,, plena d’entrebancs, cap a un final feliç, almenys així s’hi albira i esperem. Amb tot això l’hauríem de batejar com “La postissa” o “La efímera” “La nonnata” i amb això deixe obert el camí a d’altres imaginacions més conformades que la meua per trobar-li un nom adient a la seua funció.
Malgrat el text constitucional del 78 les diferents nacionalitats hem persistit en el nostre objectiu d’independència i ara en aquest moment històric, el Principat de Catalunya i Euskadi sembla ser que aconseguiran l’objectiu, això si, a canvi de sacrificar una gran part del seu territori nacional, el qual quedarà en mans de l’Estat Espanyol tal com va passar de forma inversa al tractat d’Utrecht. Aquesta renuncia deixarà en l’estacada el País Valencià, Les Illes, Nafarroa, Catalunya Nord, Lapurdi, etc. als quals no ens quedarà més remei que fer front a la violència reprimida de l’Estat Espanyol. Fet i fet finalment sembla ser, que la voluntat popular passarà per sobre del text constitucional o vara de mesurar del 78, aconseguint per primera volta en la història una victòria sense precedents sobre els “pronunciamientos” espanyols.
No obstant això, des del País Valencià me vull solidaritzar amb Ortega, Mas i Rigau, pensaments polítics que mai he compartit, però que ara representen el Principat de Catalunya i la seua voluntat d’Independència. Car sóc jo també independentista i considere que el pas donat per aquestes autoritats, malauradament, no és compartit per tot el seguit de poltrones que alimentem a diari. Vull fer extensiva la meua solidaritat al poble del Principat i desitjar-los un viatge amb final de victòria, doncs malgrat no comptar amb nosaltres, vull festejar la fi dels textos constitucionals repressors que l’Estat Espanyol ha esgrimit sempre com a sostre per a totes les reivindicacions nacionals i populars.
Sembla ser que aquesta llosa del 78, finalment deixarà de ser tal i independentment de la seua transformació, estic content per què finalment s’ha lliurat una batalla contra un text legal, posant fi a una successió d’imposicions impossibles de canviar. Aquesta és l’autèntica batalla que s’està lliurant i estic segura de que l’Estat Espanyol perdrà, el que no sé és si desistirà o no de confeccionar més textos d’aquesta mena. No obstant això, de moment ja podem celebrar que els pilars de la Constitució del 78 han patit un terratrèmol de magnitud 6,8, la seua caiguda és eminent i amb ella se dissiparan els fantasmes que l’han escoltat, una nova era està a tall de començar.
Els hi agrade o no als mandarins mundials, la independència i el dret a l’autodeterminació són i seran les senyeres del futur lliure i en pau. En canvi les monarquies absolutes defensades per els conservadors representen el quaternari. La disjuntiva és Autodeterminació o Absolutisme els quals cal interpretar com Futur o Estancament. Prenguen nota els mandarins Albiolistes, Riberistes i Felipistes, així mateix cal que “Duck” Trump i Putin se’n assabenten també del fet.
El pas que la historia ens demana està a tall de coure i `s’ha d’executar, doncs cal tancar definitivament la promulgació de Constitucions mediàtiques i op

RTVV SI…RTVV NO

Quan tot semblava entrar en la recta final per tal de poder obrir RTVV l’ 1 de setembre tal com s’havia previst, el PP ha presentat un escull insalvable recolzat per Cs. De moment i mentre a Madrid no es trenque la baralla el País Valencia no podrá tenir una ràdio i televisió pròpies, gràcies altra volta al PP i la seua marca blanca.

Més enllà de la proposta que el govern valencià havia confeccionat per tal de poder posar en funcionament un mitjà de comunicación públic i en valencià, la ma negra del PP ha tornat a les seues proposant per al Consell de RTVV, una candidata que mai seerà acceptada pel govern valencià, doncs s’hi juga tot el prestigi adquirit en la defensa de les víctimes del metro i la honorabilitat davant els treballadors de RTVV i de tots els valencians.

Després d’haver vençut el PP en les darreres eleccions autonòmiques i municipals, la il·lusió i les esperances se varen desfermar entre la majoria de la población valenciana, la qual es sentía alliberada de 25 anys de neofranquisme, de corrupció, de balafiament dels diners públics, de nepotisme, d’ultratges a les normes democràtiques més elementals com puga ser el procediment administratiu comú, de persecució i marginació del català, d’ocultació de la cultura propia en totes les seues manifestacions, d’enriquiment il·legal, d’ocultació documental….i del tancament de la RTVV, la cirereta final del pastís.
Recapitular els noms propis dels responsables directes en cada delicte seria redundant, doncs són sobradament coneguts per totes les persones que habitem aquest malmès país, i ‘quelles que des de tots els indrets de l’Estat han seguit la vida política del nostre país en els darrers 25 anys. Per tot això els englovarem dins les sigles del partit que les identifica i que han servit per a ocultar els propòsits reals que els han motivat a participar de la vida política amparats amb la legalitat de la llei de partits.
Ha quedat sobradament demostrat que tot un seguit de càrrecs i militants de base del PP, s’han enriquit ilegalment durant tot aquest període d’autarquisme neofranquista, però no contents amb el fet, som si no haguessen satisfet tots els seues proòposits i gràcies a la beneplàcita justicia, segueixen en actiu com si no haguessen trencat un plat. La seua activitat política no ha cesat i, la seua impertinència va en augment com si ací no hagués passat res que se’ls hi puga retreure.
Ara mateix continúen defensant la permanencia dels referents franquistes que presideixen els llocs públics i, s’esquixen els vestits davant les propostes democràtiques emetent amenaces vetllades contra les defensores dels drets fonamentals de les persones i dels pobles. Paradoxalment en les seues intervencions parlamentàries acusen d’absolutistes el govern valencià (paradoxa, esquizofrènia o poca vergonya) no sé quina de totes tres, seria la definició correcta, encara que m’incline més per la de feixistes, una síntesi de tot plegat.
La condició de feixista els havia posat molt nerviosos fins conéixer els resultats de les eleccions generals, la “remuntada” de vots els ha fet reafermar-se més en la seua convicció feixista i per un moment s’han vist governant la Generalitat, tal com va afirmar Isabel Bonig. Eixe reviscolament els ha permès prendre alè i somatitzar la seua derrota d’una forma menys poruga, fet que els ha originat una pèrdua real de visió política.
Malgrat els inconvenients presupostaris, el deute excedit ocasionat per l’anterior govern, la corrupció neofranquista i el balafiament, l’actual executiu avança caminant sobre un fil molt prim, però amb un propòsit ferm, executar el programa al que s’havien compromès i d’eixa mena ja podem cantar resultats: llei renta mínima garantida, reconeixement de les reivindicacions víctimes del Metro, administratius per a les escoles (en part), projecte sobre la antiga FE d’acord amb les reivindicacions veïnals, Reparació de El Cabanyal, obrir el centre estatal de transtorns mentals, acabar amb el frau de les escoles concertades,etc. Sembla ser que l’executiu s’ha centrat sobre els objectius a cumplir, però se li ha atravesat la RTVV.
L’intent d’arribar a un consens amb el PP i Cs s’ha vist entrebancat per dues raons, la primera és que ni PP ni Cs accepten Josep López de Director, pel seu passat de persona compromesa i el govern no accepta M Teresa Fernández personatge obscur de l’antiga plantilla també de RTVV i responsable de l’encobriment de l’accident del Metro. Resulta evident que la proposta del PP recolzada ara també per Cs, sembla ser per raons polítiques relacionades amb el pacte del Govern Estatal, és insultant
per al govern, doncs una de les constants més significatives ha estat el recolzament que se li ha donat a l’Assciació Víctimes del Metro, amb l’objectiu d’aconseguir el l’esclariment dels fets i la depuració de responsabilitats, amb la oposición del PP al davant.
El PP ha procedit tal com marca el manual bàsic d’un partit neofranquista:” la organització està per sobre els interessos dels ciutadans”, deixant molt clar que el tancament de l’antiga coorporació de RTVV, responia a objectius polítics i, ara ha de posar tots els entrebancs possibles contra l’obertura d’una nova coorporació de l’audiovisual pública, anant contra els interessos propis del nostre país. Per la seua banda Ciutadans ha caigut en el major descrèdit impensable, doncs ha posat per sobre els interessos dels ciutadans els propis del partit, contradint tots els seus principis, a canvi de poltrones en Madrid.
No obstant això, el proper mes de setembre sabrem quin futur li espera a la industria audiovisual valenciana, doncs sembla ser que la proposta del govern sobre la nova RTVV, tampoc acaba de ser massa clara, cosa que ha apuntat Xelo Miralles, en la entrevista que se li va fer en aquestes pàgines i, amb la qual estic d’acord. El govern s’ha de repensar la proposta d’externalització dels serveis, tornar a fer números i obrir-se als treballadors de RTVV ara en l’atur esperant saber ue va a pasar amb el seu futur profesional.
El govern ha de fer un pensament i reflexionar, doncs no ha d’oblidar que les reivindicacions dels extreballadors de C9, eren compartides per les dues bandes, però sobretot ha de pensar amb els valencians i les valencianes, per tal d’oferir-nos una nova coorporació digna de ser mostrada.

MASSALFASSAR MOCIÓ DE CENSURA

Avui dilluns 13 de juliol a Massalfassar, el meu poble, s’ha consumat la Moció de Censura que Ciudadanos, Partit Popular i Demòcrates Valencians, havien presentat anteriorment per tal de fer fora el govern de Compromís en minoria. L’edil del PSOE tal i com va fer en el ple de pressupostos s’ha afegit a la comitiva donant suport a la Moció.
La Moció de Censura és un dels grans lastres de la Llei Electoral que cap partit modifica. Quan es manté aquesta opció límit, deu ser perquè a tots els interessa fer-ne ús d’aquest article legal de daga enverinada. La Moció de Censura, com totes les normes, és clara en quan a terminis, proporcions i tot allò que la matemàtica pot resoldre sense dubtes. No obstant això, com totes les normes, dona auspici a buits legals que els magistrats han de resoldre, doncs els arguments exposats pels censors, no sempre encaixen en la norma. En definitiva com totes les lleis, la Moció de Censura, no es lliura de tenir la moral del qui la proposa, legisla, imparteix, executa o en fa un ús d’ella com ara mateix ha passat a Massalfassar.
En si mateix em sembla una mesura extrema i molt injusta, i més quan el que la facilita resulta ser l’alcalde de l’anterior legislatura que encapçalava la llista de Compromís, que tu vares recolzar. Llavors aquesta norma pren una dimensió de tempesta estival amb pedres com el puny que et fan jas el cap i el cor. L’esperança que vàrem dipositar amb ell els electors, es corresponia amb el desig de canvi de tot el País Valencià. Eixe canvi no ha arribat mai a Massalfassar. Encara no se que li va passar pel cap a Carles essent alcalde triat pel poble, per a sospitar de tothom que li envoltava. Per a desvincular-se de l’equip de govern i canviar de procedir governant a cops de puny sobre la taula. Per a recaptar informació detallada sobre la opinió que cada veí tenia sobre ell, de cada associació. S’entén que un alcalde ha de conèixer de prop el teixit humà i social del municipi, però amb tant de detall?. De què recelava Carles? . No he trobat l’objecte ni el motiu d’aquesta desconfiança que el va portar a tancar-se en ell mateix. Perquè aquest canvi tant radical? És eixe el motiu personal per a validar la Moció de Censura? Si és així, el ex alcalde convindrà que no ha estat la millor opció, tot i que les persones hem de governar la vida pròpia, tot i que tenim dret a canviar de rumb, quan eres un càrrec públic has d’acceptar que tu vares optar per servir al poble, llavors la teua vida pública deixa de ser pròpia i passa a ser del poble. Pot ser eixa és la mala consciència que el va portar a crear un abisme entre ell i Compromís, havia d’estar lliure de responsabilitat i tornar-se a presentar sense eixa càrrega que ja no volia. Malauradament , si, malauradament per a vostè, i el temps em donarà la raó, va tornar a eixir amb minoria absoluta però compartida amb el PSOE, el seu enèmic confés que ara li ha donat suport.
Ciudadanos era, d’acord el sondeig, el partit més ben posicionat per a arribar a l’alcaldia, no obstant el poble va preferir Compromís, tot i no estar Carles, Cs però, es va quedar pel camí i desil•lusionats doncs ja havien cantat victòria abans de produir-se la derrota. El Partit Popular va caure en picat i probablement li va passar el mateix que a Cs. Senyors les eleccions són així, us ho diu u que n’ha perdut moltes. No podem passar per alt el posicionament del representant del PSOE, sobre el qual pesava, tal com va manifestar el Partit, una ordre d’expulsió si donava suport a la Moció, s’acomplirà l’amença?.
Els arguments aportats pels censors, es sostenen amb paper de fumar. En primer lloc els pressupostos no es varen aprovar, tot i contemplar objectius de tots, perquè la majoria no ho va voler, i puc dir que aportaven millores substancials per a la població, si a ells no els ajustava, on és ací el motiu per a tirar mà de la Moció? No és això motiu d’oposició i debat?. L’altre argument “potent” ha estat la gestió de la pandèmia del Covid-19, un argument eteri que a mi personalment no em consta així, doncs el personal de l’ambulatori es mostrava satisfet de la gestió al respecte de l’equip de govern.
El resultat de tot plegat és que l’equip de govern a parat fora amb una moció de censura, recolzada per la oposició en bloc. Els municipis no ens mereixem eixe tracte, som la base del País Valencià i la força que atomitza l’economia, la sanitat, l’ensenyament…Cada dia resulta més evident que els grans partits estatals consideren millor les grans empreses que ens xuclen la sang i enfonsen l’economia pròpia, que a nosaltres mateix. No obstant això, tingueu molt present, que quan s’accepta aquesta forma de fer política, l’engany va inclòs i que la enverinada norma, pinta l’Espasa de Dàmocles sobre aquells que la utilitzen.
Massalfassar no oblidarà que no se li ha permès realitzar el canvi i te aquesta assignatura pendent.

La cultura és de totes

Bon dia Sr. Minguet: tot i estar d’acord amb vostè en allò referent a l’estat de la cultura , m’agradaria apuntar-hi que la cultura catalana no s’acaba en els límits de Barcelona tal i com vostè deixa entreveure, supose que aquesta limitació geogràfica és la que vostè coneix i utilitza. La cultura catalana va més enllà dels límits de Barcelona , abasta tota la geografia dels Països Catalans i a tot arreu patim del mateix mal: l’interès electoralista i l’elitisme cultural, entre altres factors que actuen contra un assentament més sòlid de la nostra cultura.
Vostè se queixa, i no sense raó, de les darreres exposicions programades pel museu del disseny de Barcelona, queixa que jo també comparteix amb vostè i no ho faig per patriotisme, més aviat me queixe de tants anys de patir aquest mal de l’elitisme i la marginació d’iniciatives i produccions molt més interessants per als usuaris dels nostres museus. No m’agradaria que ningú confongui elitisme amb subtilesa i imaginació.
També estic d’acord amb que la cultura necessita de subvencions, doncs totes paguem impostos i en conseqüència hem de rebre aquesta aportació transformada en bé cultural per al consum dels qui ens estimem la cultura i les arts, atès que no n’hi ha prou base social per a sostenir aquest camp.
M’agradaria que en un proper article apuntés també com un mal fonamental que sofreix la cultura i les arts als Països Catalans , és la divisió geogràfica que en fan les nostres institucions per a produir, programar, divulgar, etc. Fet que redueix el mercat de la nostra cultura i impossibilita estructurar un mercat d’abast superior al de Barcelona (en aquest cas) fet que condiciona les empreses del ram a l’invertir en projectes. Ja veig que recull la reflexió que li fan sobre la militància cultural impulsada majoritàriament o en exclusiva per l’associacionisme de tot el territori, que de forma desinteressada està molts i molts anys impulsant projectes que no semblen acabar d’encaixar en els pressupostos de les nostres institucions. Sense aquests pilars de base la cultura catalana seria una autèntica mòmia.
Li demane també que recorde a l’administració dels Països Catalans que per tal d’emancipar-se definitivament, ha de crear circuits d’àmbit nacional amb l’objectiu de refrescar el sector i portar enlloc produccions d’arreu del territori, amb apropant diferents formes de fer dins el nostre àmbit geogràfic nacional. Aquesta seria una bona forma de consolidar un mercat de més gran abast que possibilitaria rendibilitzar les inversions i reduir despeses econòmiques per una banda i vertebrar el territori. Llavors augmentaríem el nombre de lectors, espectadores, visitants de museus, fet que ajudaria a entendre la diversitat cultural del nostre àmbit nacional.
Aprofite també per recordar-li la immensitat de riquesa de la nostra cultura popular, la qual hauria desaparegut també i hauria estat reemplaçada per la globalització cultural , si les entitats culturals dels Països Catalans, sense mitjos, no l’hagueren rescatat i actualitzat a partir dels treballs de camp i gràcies a l’esforç de personatges com Enric Valor, Els glossadors de Menorca, Vicent Torrent, Artur Blasco, etc. els quals han facilitat la tasca dels nous valors com Salvador Palomar, J. V. Frechina, Montserrat Solà, Biel Majoral, per a reprendre el fil, ampliar el coneixement i divulgar-la per tot arreu acompanyats d’una motxilla i un entrepà. Oferint així la clau del pas a la modernitat per a les noves generacions. No creu que la creació de circuits estables hauria de ser una de les mesures a considerar per les administracions dels Països Catalans, per tal de que només fos facilitar la tasca a les persones interessades?
Pot ser Sr. Minguet si durant la dècada dels 80 les nostres institucions haguessin apostat per una pàtria completa, ara no estaríem patint el 155 i els alumnes a la facultat estarien rebent una educació profitosa, doncs s’hauria eliminat molt d’oportunista.
Moltes gràcies per suportar-me i espere no haver-lo importunat.

Tusk, May, Macron.

Els amiguets del PP a la UE exigeixen a les autoritats de Catalunya el compliment rigorós de la legalitat. Aquests europeus s’han tornat tant descarats com els seus homòlegs del PP. Després d’haver consentit tots els fraus comessos per la formació espanyola, a sobre els protegeixen dels independentistes que demanem a gola partida els drets que ens corresponen com a poble. Ara resulta que els apallisats, els sotmessos a l’Estat Espanyol, a la política franquista del PP etc. som uns fora de la llei, i els lladres defraudadors, franquistes,etc. tenen la llei de la seua part…Quo Vadis Europa?.

RTVV ÉS UN DEUTE

Els dies passen de pressa i ni el govern ni el País existeixen, som al parany del país prohibit a l’ombra de la realitat quotidiana. Mentrestant els propietaris d’aquest territori, aquells que varen guanyar la guerra, segueixen vencent batalles i retardant la posta en marxa d’un mitjà audiovisual en valencià. Pràcticament tenen una altra batalla guanyada, doncs els valencians no tenim forma de saber que està fent el nou govern doncs ens arriba informació esbiaixada. Els franquistes manen i han determinat no deixar avançar el nostre país cap a una situació democràtica estable. Aquells que diuen ser els nostres segueixen els seus passos, com si tingueren la obligació de continuar desenvolupant la política franquista de la por. Actuen sota pretextos producte de la seua imaginació poruga i, han oblidat que si els hem votat ha estat precisament per vèncer d’un cop i recuperar la llibertat aixafada. Ara encara se pot resoldre el problema per vies legals, sempre que la CGT hi vullga també, doncs encara estem a temps d’arribar a acords possibles i mentrestant no estaria mal que Eliseu premés el botó i ens permeteren veure TV3. La proposta de Xambó és molt respectable i realitzable, a que esperen, qui mana? Demanar tècnics joves aplicats en noves tecnologies és menysprear la experiència dels majors, doncs la informació no es construeix únicament amb noves tecnologies, estem parlant d’un ofici que s’apren pels anys i, un mitjà amb informatius necessita de tot plegat. De la mateixa forma que a un govern nou li cal conjugar l’experiència dels moviments socials, força experimentats i la gosadia del jovent, no la imprudència i la mediocritat d’aquells que al posar el cul sobre el sallent s’han vist eternitzats en el càrrec.

JO TAMBÉ ESTIC D’ACORD

Les classes populars estem pagant totes les crisis desfermades pel sistema capitalista. D’ençà de la seua imposició principalment als països occidentals, la justícia mitjançant lleis establertes als diferents parlaments, ha assenyalat la obligació de pagar la follia de rics i governants, a les classes més desfavorides. La darrera que no serà pas la última, ha estat el desnonament de les persones i o famílies que no poden afrontar el pagament de les quotes mensuals, per lloguer o per compra del seu habitatge.

Si comencés l’article cagant-me amb una llei base, possiblement tindria problemes amb la justícia i me les hauria de veure i desitjar, trencar-me les cames corrent per buscar el millor advocat. Si el text base diu que tothom té dret a un habitatge digne i, ningú fa res per tal de que se respecte aquest article, l’únic que pot passar és que les persones afectades per una crisi econòmica provocada per quatre vividors, hagen d’abandonar el seu habitatge i perdre tot allò que hi han aportat mentre podien treballar i menjar. La justícia també actua en aquest cas, dissortadament ho fa contra els no responsables, als quals avoca a sobreviure de la misericòrdia i en el millors dels cassos de la solidaritat, doncs l’habitatge és l’indret on la persona pot ordenar la seua vida, descansar, planificar el futur, compartir casa i llit, procrear si així li ve de gust, reflexionar i lleure, etc. Quan aquest espai radicalment necessari li és negat s’ha de refugiar allà on li donen casa i tractar de sobreviure sense destorbar. Entendran vostès que si el TC fa un ús interessat de la Llei Base, jo com a persona afectada directa i indirectament tinc un sostre de paciència, el qual necessite rompre més que siga cagant-me i que la justícia m’exonere de tota responsabilitat, tal com ho fet amb la banca i amb els responsables d’aquest desgavell econòmic.

Davant el posicionament del TC respecte a les lleis que des de diferents autonomies s’han confeccionat per tal d’acabar amb una injustícia tant gran, la PAH (que mai ha deixat d’estar mobilitzada, malgrat la premsa silenciadora) ha incrementat les protestes per tal de que el govern de Madrid, assumeixa reivindicacions tant bàsiques com

-El reconeixement efectiu i progressiu del dret subjectiu a l’habitatge

– La paralització de tots els desnonaments per a totes les famílies en risc d’exclusió, obligant la banca a oferir un lloguer social abans del desnonament per execució hipotecària, i  amb la obligació de les Administracions d’evitar el llançament amb ajudes i a reallotjar a totes les famílies en risc d’exclusió abans de qualsevol desnonament…..

….garantia d’accés a l’aigua, llum, gas….

Els punts se complementen amb propostes tant senzilles i realitzables com les               que els acabe d’exposar extretes d’un full informatiu de la PAH a València i que el govern en funcions del PP, rebutja sistemàticament. El govern que ha injectat la banca amb més de 20 mill milions d’euros,  procedents de la contribució pública, continua defensant els interessos privats i protegint lladres de forma preferent. Mentrestant les persones continuem esperant “retallades” que l’Europa dels rics marcarà, les quals ens afectaran a les nostres vides…que més, senyors?…com se suposa que hem de  viure en aquesta societat tant manifestament injusta? … on estan els nostres drets?…com podrem refer les nostres vides si el propi sistema ens nega el dret?

Pot ser caldrà pensar molt seriosament, com canviar aquest sistema espoliador de pobres i protectors de rics, per un altre on les persones puguem dissenyar el nostre propi futur, triar quin poble volem ser i les regles de convivència, prescindint de paranys i de malfactors, de voltors que festegen la nostra mort col·lectiva disparant salves contra Síria, Irak, Afganistan, etc. entronitzant els Estats depredadors i els seues interessos especulatius, dels quals les classes populars en som objectiu prioritari.

PP i Cs contra RTVV

Quan el govern  valencià va formalitzar el projecte d’una nova RTVV, el PP i Ciudadanos amb la col·laboració dels mitjans de comunicació més mediàtics al seu abast, han estat impedint la seua posta en marxa, proposant personatges inadmisibles per al Consell d’un nou projecte fora del seu control. Per si això no fos prou ara el govern de Madrid surt en defensa dels treballadors que el propi PP va acomiadar sense cap mena de consideració, ameçant de presentar recurs d’il·legalitat a la nova proposta per considerar que margina un sector dels treballadors.

No cal ser cap setciències per veure que tant el PP i Ciudadanos no volen una RTVV. Tampoc cal aprofundir massa en els motius, doncs tots sabem el pànic que tenen als mitjans de comunicación que els puguen retratar tal com són. Ells se troben més còmodes ara i segons els mitjans de comunicació mediàtics el Partit Podrit recupera votants, per tant caldrà esperar a veure que passa amb les eleccions espanyoles i posteriorment podrem veure o no el projecte de RTVV en funcionament.

Aprofite per recordar a determinats treballadores de l’antiga RTVV, que s’ha de ser més prudent (no callar) a l’hora d’exposar determinades opinions sobre el nou govern valencià, el qual ha demostrat la voluntat d’enllestir el projecte i ara mateix, no és responsable de la paralització, doncs la llei per a l’elecció del Consell de determinats organs està en vigor des de que se va crear l’ens en l’inici del govern del PSOE.

També m’agradaria explaiar-me més sobre la TV3 i ara mateix no tinc el temps necessari, però recordeu que el propietari dels repetidors és Eliseu Climent, no Ximo Puig, el qual per cert s’acaba de comoprometre amb Puigdemont per a la reciprocitat de les dues corporacions de ràdio i televisió.

Pel moment el PP que hauria d’estar fora de tot organ de decissió i els seus escolans de Ciudadanos, continúen posant mal i impedint que el País Valencia vaja endavant, amb la complicitat d’alguns mitjans de comunicación que també temen quedar desplaçats per la nova RTVV.