Atzabeja

EL BES

Acabat de morir,
el de l’home era un cos ert i buit,
estès damunt d’un marbre blanc tan fred
com la substància que havia estat
tan viva. De manera imprevista,
la dona s’acotà i el besà
a la boca. Esclar, et dius, són éssers
humans, com tu i com jo, tot fets
de llavis i replecs, humitats i trèmols, diguem,
els cossos de l’amor: infants, adolescents,
pares i mares i els qui no en són,
també els qui a soles
els abandonà el somieig darrer.
Parlem desig i no és mentida,
per més que hi falti veritat. L’amor,
l’amor, només?, de dos que se’n reclamen,
és desengany i engany,
huit clos i màcules sobre rajoles netes,
dirs i desdirs, passar i passar-se
els grums del dia i de la nit,
i suor i dolor i crit i plor, i angúnia de ser-hi,
i fe balba a la mida de la bena,
                  i això tant, pel cap baix, com és alhora
badia de mar ampla, retrobament i esclat, sutura, mans
i boca per al bes, i font i llaç aurífer.
I cada jo, que mai no és si no hi ha un altre.

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)