Atzabeja

La qüestió del mal al món (redundem, on més hi hauria mal?) ha estat i encara és debatuda profusament i fonda al llarg dels segles. Per als grecs, el mal era, o bé desconeixement o ignorància, o bé cosa de natura o allò de les males arts dels déus, considerables i variats, llegit Ovidi. Rousseau predicava una bondat natural que la societat corromp, i Leibniz, com a bon matemàtic, que a despit de les negrors el món era, com a resultat d’una mena de càlcul avaluatiu del bon Déu, el millor d’entre tots els mons possibles. Deixem-ho aquí.

El mal, el dels éssers humans, patit i causat per ells mateixos, és, i té una infinitat d’expressions: mofes, insults, enganys, discriminació, explotació, espoliació, agressions, violacions, assassinat, tortura, exterminació, i tot el que vulgueu i se us pugui acudir: tot s’ha fet i es farà, i encara n’hi haurà, segur, noves manifestacions. L’art se n’ha ocupat; la literatura, per la seva especificitat, més. I aquí, un nom major: Dostoievski. Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski baixà als inferns en carn i esperit ell mateix, i tal vegada fou aquesta la raó per la qual la seva obra gira amb obsessiva força al voltant de la qüestió del mal: Crim i càstig, Els dimonis, Els germans Karamàzov, L’idiota…, tenen un sol argument: el mal i les seves significacions.

D’entrada. Una cosa és el mal fet o patit per adults, i una altra, el mal sofert per infants. En el cas dels adults, tenen o poden dotar-se de recursos per enfrontar-s’hi o, si més no, per mirar d’entendre-ho o fugir-ne. Els infants, en canvi, són víctimes perfectes, innocents, reduïdes a la passivitat i a una submissió total desproveïda de qualsevol possibilitat de comprensió i de fer-hi front: l’horror fins al fons del calze.

Dostoievski té una visió tràgica dels humans i diria, per tant, que, sent com som tots nosaltres pecadors (és a dir, culpables —cristià com ell era fins al moll de l’os i rus de soca-rel—, hereus de la falta originària), patir és condició necessària per a l’alliberament, per a la salvació. Per mitjà del dolor profund ens adonem i fem conscients del que hem fet i som, el que ens permet penedir-nos i escollir el bé en una decisió radical i lliure. I compte, només si és radical i lliure tindrà valor. El dolor esdevé, aleshores, la palanca propícia, fins i tot ideal, que ens obre l’accés a la moralitat, i no a qualsevulla moralitat, sinó a una moralitat superior (qualitativa), autèntica, en una dialèctica (Pareyson dixit) de salvació que implicaria, alhora, que el fet de ser bo només per educació, context social o familiar o per herència, fóra una mena de moralitat inferior, gairebé inavaluable. No s’està dient, esclar, que a l’ésser humà li calgui fer el mal per posseir-se com a persona moral, però sí que, ser-ho, requeriria haver de plantejar-se a fons l’opció del mal i adonar-se que se seria, de debò, capaç de fer-lo, per tal de renunciar-hi, tot plegat en el sol ús de la pròpia llibertat. Al cap i a la fi, la llibertat, en Dostoievski, és la base sobre la qual reposa tot el sentit i el valor de l’ésser humà, l’arrel (o, per dir-ho en mode classicot, l’essència).

 

(fi de la primera part)