Atzabeja

Algú ha dit que néixer no és, sinó l’entrada de la mort; que venir a la llum (qui sap si ser-la), és veure’s condemnat a veure com, lentament, s’apaga. La certesa de la mort és una de les escassíssimes seguretats de què disposa l’ésser humà. Els ritus funeraris, l’enterrament dels difunts, fou un dels primers i reculats senyals de civilització i cultura que s’han anat trobant i que trobaren els nostres predecessors.

La mort és omnipresent, encara que un munt de generacions s’hagi escarrassat a dissimular-ne l’existència i la sempre massa prompte vinguda. És la por a acceptar-nos com a éssers finits, el deliri d’absolut (deliri en tant que individus) que la societat difon i intensifica fins al punt d’invertir una gran quantitat de recursos en la consecució d’una vida numèricament llarga per no dir infinita i tot. Com si la felicitat, una vida raonablement plena, fossin de manera reductiva això, una xifra.

Però si un passeja pels pobles del país i s’arriba fins a les esglésies, les petites sobretot, s’adonarà que per entrar-hi ha de trepitjar gairebé, sovint de forma literal, les tombes de les generacions anteriors. No és gratuïtat; fou, durant molt de temps, una crida potent a la remembrança que un dia o altre, necessàriament, hem de morir. És la vida mateixa que ho reclama.

Heidegger digué (el primer Heidegger si més no) que el dasein era projecte, projecte marcat des de l’inici pel resultat final de la mort, cosa que possibilitava que prengués consciència de l’existència, del fet que era, i de les possibilitats reals (d’acord amb l’època i la circumstància concretes que li eren donades) d’escollir entre diferents opcions el seu projecte de vida, de ser, de fer “real” la seva llibertat. No oblidem que, des de Nietzsche, amb el gir ètic, la filosofia pren com a punt de partida la voluntat de llibertat a l’hora d’interpretar el món i el seu sentit, o sentits.

Altres pensadors, contemporanis o posteriors, han qüestionat aquesta hegemonia de la mort heideggeriana adduint que una presència tan decisiva de la mort, no solament no ajudava el dasein a ser i ser lliure , sinó que la convertia en pura negativitat que anul·lava el valor de qualsevulla possibilitat factible, i, doncs, se’n perdia el valor de cap sentit que pogués tenir.

Levinas s’afanyà a fer-ho apel·lant a la presència hegemònica, no de la mort, sinó de l’altre, el rostre del qual se’ns mostra des del primer moment i de manera constant, com ho feren també Buber o Rosenzweig: sempre hi ha un tu que possibilita el jo, i només en la interacció i compenetració mútues, en la seva relació, no absoluta, existeixen de veritat.

Com es pot observar, el que hi ha aquí en joc ja no és la mort, sinó l’amor, per a ells l’única força positiva i viva, l’única a partir de la qual, de debò, és possible dur a terme la llibertat.. Hanna Arendt (tots jueus, ben curiós) escrigué: “Because he is a beginning, man can begin; to be human and to be free are one and the same. God created man in order to introduce into the world the faculty of beginning: freedom.”

I ja que hem arribat aquí i com a apunt final, també judaïtzant, afegim-hi, a tall de suggeriment poètic, o no, una referència reculada, bíblica: azzah hamavet ahavah, l’amor és fort com la mort.

.