Atzabeja

Des d’Aristòtil, la metafísica clàssica, entesa com a allò en què tot és explicat a partir d’una causa eficient, primera, i una causa final, pròpia a tot el que hi ha, ha dominat dos mil·lenis i mig de desenvolupament de la filosofia occidental. L’autoconsciència de la Idea realitzant-se de Hegel (inclosa la seva versió d’esquerres en Marx, o, si es vol, en la del Marx històricament dominant), no és, sinó la culminació d’aquesta metafísica que fa de la història el seu camp de batalla, mai més ben dit. En aquesta concepció (concepcions, si ha de ser més còmode a algú), els subjectes no són importants, o, corregint-ho una mica, no són els protagonistes de la seva pròpia història, només “elements” en mans d’una força que els supera (ni que sigui, com se solia dir, en darrer terme), que els domina i els fa mers instruments en mans d’una abstracció aliena a ells mateixos.

Heidegger, declara el final de la metafísica, revelat en l’actual totalització (domini total, absolut) d’un món lliurat per complet a allò cientificotècnic, essencialment metafísic per tal com cerca només d’explicar-ho tot per raó de causes primeres i/o finals, amb la conseqüència cada cop més evident de posar al seu servei el món existent sencer, de dominar-lo, i, doncs, de recloure’s sobre ell mateix. Ja no és el final de la història, sinó també del planeta i de la vida que suporta. Però és, sobretot, la pèrdua d’un “món” (el que és) que és allà (filosofia de llocs la de Heidegger) i que és on es revela el ser, l’apertura del qual obre les possibilitats de relació i realització humanes. La història, en Heidegger, és història del ser, de les seves obertures o, si es vol, èpoques. Passa que, si abans els subjectes eren els protagonistes (a pesar seu, diguem-ho així) de la història, ara la pura possibilitat (no jeràrquica) és la base de tot plegat, la possibilitat de tot món, en detriment d’una subjectivitat que, si no desapareix, és únicament el das sein del seu més famós llibre.

Dit sigui denunciat-ne motu proprio l’esquematisme i la simplificació, més enllà d’errors a l’hora d’entendre les coses.

Per a Levinas, un dels filosofs més importants i influents del segle passat, i un dels representants fonamentals de l’anomenat gir ètic en el pensament, qualsevol totalització (reducció d’una totalitat existent a un Mateix, anul·lant-ne l’Altre) és un atzucac que mena a la autoaniquilació humana i liquida qualsevol possibilitat de moral d’entrada, ja que aquesta és possible tan sols en la relació entre un Mateix i un Altre, entre un tu i un jo, en una concepció del món que parteix de la base que tot allò existent és, originàriament, un cara a cara: l’Altre ja t’està dient sempre alguna cosa, de la mateixa manera que tu ho fas amb ell. Aquí es crea un món; aquí es revela alguna cosa més que la pura materialitat o possibilitat: l’infinit, l’absolut per excel·lència, allò irreductible a cap totalitat i, doncs, sentit o neutra abstracció aliena al subjecte (o, més ben dit, a la subjectivitat). Un infinit, dient-ho tot passant i per posar-ho en mots agustinians que: “si es pot comprendre no és Déu”, i on diu Déu, poseu-hi el que vulgueu.

Diu Levinas:

“La història no és llavors el pla privilegiat en què es manifesta el ser (… …). Si aquesta [la història] vol integrar el jo i l’altre en un esperit impersonal, una tal integració és crueltat i injustícia, ignora l’Altre. La història, relació entre homes, ignora una posició del Jo respecte de l’Altre en què l’Altre roman transcendent en relació amb mi. Si no sóc exterior a la història per mi mateix, trobo en l’altre un punt absolut pel que fa a la història: no fusionant-me amb l’altre, sinó parlant-hi. La història és treballada pels trencaments que té, en els quals és jutjada. Quan un home interpel·la de debò l’Altre, és arrabassat a la història.”