El Bloc d'en Xavier Monge

La discussió està sobre la taula, o més ben dit sobre la xarxa, i en el boca a boca. A menys d’un mes de les eleccions no hi ha postura clara de l’independentisme sobre el què cal fer davant la cita electoral. Haig de començar dient que no em treu la son votar en blanc, abstenir-me o anar a jugar a caniques el dia nou de març, el què em treu la son és que l’Esquerra Independentista es vegi encallada en un estira i arronsa delirant i que no poguem avançar cap a la socialització del nostre projecte i cap a la conseqüció dels nostres objectius. (segueix)

En les diferents converses i intercanvis d’opinió han aparegut algunes
coses que m’agradaria matisar i comentar, de forma una mica
desordenada i descontextualitzada però breu. En primer lloc és fals que
el vot en blanc afavoreixi PP i PSOE. La distribució d’escons per la
Llei d’Hont es fa per circumscripció electoral, és a dir, província, i
per tant aquesta màxima no opera on el bipartidisme PP-PSOE no és
imperant. D’altra banda el vot en blanc no compta com a partit a
repartir escons i per tant no altera la distribució d’escons. Només compta per la barrera del 3% o 5% En segon
lloc, m’és igual qui pugui mirar de rendibilitzar el meu vot. Si vam
compartir no amb el PP i ERC a l’estatut i amb coses pitjors a la
Constitució europea, no em treurà la són que els anarquistes s’apoderin
de la meva abstenció ni que ho facin quatre maragallistes despistats
amb el vot en blanc. Quant el vot nul, no l’accepto si no és una opció
massiva i clara com s’ha proposat altres vegades o com passa a altres
indrets. Votar nul sense context polític i crida massiva és pujar la
participació i no donar missatge polític, simplement, comptes com una
persona més que s’ha equivocat votant.

En les darreres dècades l’independentisme sempre ha tendit a dir la seva a les eleccions estatals espanyoles, sobretot a fer crides a l’abstenció. Les eleccions espanyoles són això, espanyoles. A Madrid no s’hi va a governar ni pidolar reformes ni traspassos ni caritat vers la colònia. Tot moviment entorn aquestes eleccions és pura estratègia, tacticisme absolut si el vol. Així ho ha fet l’independentisme basc, per exemple, tant quan HB va deixar de presentar-se com quan ANV decideix fer-ho. Pura tàctica del moment. L’independentisme català no ha estat menys. Quan li ha interessat fer campanya per l’abstenció, l’ha fet. Quan la campanya no tenia perspectives de rendibilitat política, res s’ha fet (vegis les darreres). Això també ha estat fruit de la incapacitat organitzativa i política, i a voltes de debilitat ideològica, que davant de la impossibilitat de fer una campanya reeixida s’ha optat per mirar cap a una altra banda. Tacticisme i impotència van sovint de la mà.

El debat està en quina campanya du a terme l’EI, com ho fa,
qui participa en la presa de la decisió, amb quins objectius i
arguments, etc. El moviment no pot seguir jugant a fet-i-amagar, apareixent i desapareixent en funció de qui aconsegueix imposar la seva opinió o de si es veu un camí fàcil i sense sobresalts. Cal que afrontem allò que ens ve de cara, siguin onades repressives, eleccions, agressions al territori o propostes en positiu. Un moviment polític que vol arribar a conquerir tots els espais de la vida pública i social per tal de fer d’aquest país un racó de món lliure i just no pot dubtar ni vacil·lar cada dos per tres, ni debatre’s entre les acusacions de reformista-infantilista-esquerranista (i la llista continua…). Cal abordar els debats amb seriositat i valentia i predre postures a voltes arriscades encara que ens equivoquem.

Però per tot això cal que hi hagi els espais necessaris per fer-ho. Determinades organitzacions no poden vetar permanentment les ganes d’avançar de l’àmplia majoria de l’independentisme d’esquerres d’aquest país. Sortir de la marginalitat per construir un projecte polític basat en la Unitat Popular no passa per compactar aquesta marginalitat. Si el total no és més que la suma de les parts no s’haurà avançat en res de res. La unitat de l’independentisme passa per la feina i la conquesta d’objectius contant; per espais de debat i decisió; per unitat estratègica i tàctica, més enllà de l’agitació propagandística i de la unitat orgànica artificial. On volem anar i com volem fer-ho? Si no construïm la resposta a aquesta pregunta entre totes de res serviran cartells, pancartes, webs, pintades i murals. Treball en va, que se l’emporta el vent (o l’ajuntament de torn a cop de multa), serà tot plegat si no assumim responsabilitat en tots els fronts de lluita.

La pressió que s’ha fet i s’està fent des de determinats sectors i organitzacions perquè l’independentisme segueixi les directrius marcades per una minoria del moviment són inacceptables. No podem continuar lligats de mans i peus per seguir avançant fins que alguns decideixin com hem de fer les coses o s’aclareixin entre tres quin és el destí de tots plegats. L’EI és un pop amb moltes potes però sense cap; no hi ha germà gran instituït hereu de la masia que decideixi sobre la resta i per tant no podem permetre que tres o quatre potes estirin pel camí en què la resta no vol caminar.

Les CUP han tingut una oportunitat per ser una vegada més el pal de paller de l’Esquerra Independentisme i novament s’ha vist frustrada l’oportunitat perquè el moviment no està en condicions de treballar de forma coordinada i cohesionada. Hem perdut, com és evident a tant poc temps de les eleccions, una nova ocasió de treballar entre totes sota un paraigua comú. Però tranquils, que ningú es titllarà, tampoc aquesta vegada, de reformistes. Qui es queda a casa no reforma res, això està clar, però tampoc transforma ni enderroca i encara menys construeix.

Enllaços recomenats:
–Raons per votar en blanc (Juli Cuéllar de la CUP de Mataró)
–Per un vot blanc independentista (Juli Cuéllar de la CUP de Mataró)
–10 raons per votar en blanc (Blanca Serra i Eva Serra)
–Abstenció, nul o blanc (Juli Cuéllar)
–Algunes observacions sobre l’abstenció i el vot en blanc (August Gil Matamala)
–Bloc Votem en blanc
–9 de març: Abstenció activa! (Jordi Salvia de la CUP de Vilafranca del Penedès)
–9-M. Signem per l’autodeterminació però no els votem! (Aleix Cardona)