El Bloc d'en Xavier Monge

De tot el xou que va suposar el primer pla Ibarretxe
i el què esta suposant la proposta de consulta popular i referèndum que
ha fet ara se’n poden extreure algunes coses positives. Desconec si
aquestes conseqüències són les que busca el lehendakari però sense cap mena de dubte no seré el primer ni l’últim en extreure’n conclusions com les que exposaré a continuació. (segueix)

Quan la reforma de l’Estatut de Guernika va arribar a les Corts espanyoles va rebre un cop de porta. Allà acabava el camí de l’anomenat Pla Ibarretxe
que, d’altra banda, no hagués passat el sedàs del Tribunal
Constitucional (si ni tant sols el passarà part de l’Estatut del
Principat…). Ibarretxe es quedava sense estratègia electoral que pretenia arrossegar l’electorat de l’esquerra abertzale
amb el pla per bandera, tenint en compte que tot apuntava a una no
presència dels independentistes a les urnes de manera legal. Doncs bé,
tres diputats abertzales feien possible que el text arribés al Congrés i el final ja el sabeu.

La nova proposta d’Ibarretxe,
si no he entès malament és quelcom així: fer una consulta popular no
vinculant (com el referèndum de la Constitució Europea) i en funció del
resultat s’obririen dos anys de negociació política per a un referèndum
vinculant sobre l’estatut polític dels tres territoris de la Comunitat
Autònoma Basca (CAB). No se sap ben bé què preguntarà el lehendakari
ni com ho farà ja que legalment, ja pot dir missa, no el pot convocar
sense l’autorització del govern espanyol excepte si reforma el seu
estatut d’autonomia, cosa poc probable.

Les reaccions a la proposta del PNV
han estat molt diverses però una cosa està clara: l’estat espanyol no
pensa permetre cap mena de via legal i pacífica cap a la independència.
A les seves mans hi ha la suspensió de l’autonomia de l’article 155 de
la sacrosanta Constitución española, les Fuerzas Armadas de l’article 2, etc.

I us preguntareu
què carai té de positiu tot això? Ras i curt, que ara es veu ben clar
que no és possible un pacte amb l’estat ja que mai reconeixerà el dret
a l’autodeterminació dels pobles i que l’única via possible és la
ruptura per la via de la confrontació directa amb l’estat i aquells que
el defensen. Defensar i respectar la legalitat espanyola (i francesa,
evidentment) és senzillament posar-se contra els interessos de les
nacions oprimides i esdevenir un enemic de l’independentisme.

Gràcies a les propostes d’Ibarretxe l’espanyolisme s’ha tret la careta i ha mostrat la seva cara més intransigent. No hi haurà referèndum perquè només la totalitat dels ciutadans
de l’estat decidiran el futur. És a dir, que de referèndum
d’autodeterminació res de res, i sinó, Codi Penal i suspensió de
l’autonomia. Aquesta és la resposta de l’estat democràtic espanyol i
dels demòcrates de torn, ja siguin del PP o del PSOE. Com deia Josep Pla, el que més se sembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Els aliats d’ERC i ICV són tant federalistes com Acebes i Zaplana i no respecten ni respectaran mai la voluntat dels i les catalanes a decidir el nostre futur.

Tota
la colla de legalistes i possibilistes que es dediquen a fer estudis
jurídics i sociològics per aconseguir un referèndum aquí han trobat la
resposta. Malaguanyades les donacions al Cercle d’Estudis Sobiranistes. D’altra banda, si algú em vol fer creure que dos juristes experimentats en el constitucionalisme com són Hector López Bofill i López Tena
es creuen tot el discurset de la via legalista i reformista cap a la
independència, ho porta clar. Ells saben tant bé com jo, i com tots
vosaltres, que no hi ha pacte possible amb l’estat si volem ser
completament lliures. Mentre una sola porció de la nostra sobirania
estigui en mans foranes res hi haurà a celebrar, la lluita haurà de continuar.

La independència només l’obtindrem amb la ruptura que l’amenaça re-colpista de la transició no va permetre, que la francesa
revolucionària es va oblidar amb tanta mala bava com sang a
les mans. Només trencant amb l’estat, les seves estructures i
institucions, i ignorant els crits dels ocupants podrem avançar cap a
la plena sobirania nacional. No podem recular cada volta que s’emprenyi
elMontilla de torn. Tirar pel dret i, si s’escau, plantar cara. Perquè
només la desobediència, la revolta popular, la separació, la
insurgència, la resistència activa i feroç com la dels maulets
d’Almansa i arreu, la dels Miquelets i els Vigatans, de les Brigades
Anti-feixistes
del 38 poden fer avançar aquest país cap a la independència. És
l’exemple de dels qui van resistir, lluitar i a voltes guanyar el què
cal seguir.

Que no ens expliquin més la pel·lícula del pactisme.
Els catalans no som pactistes ni ho hem estat mai. Només un grapat de
botiflers a la nostra història s’han entregat a l’enemic, només una
colla d’estomacsagraïts del sistema s’han omplert les butxaques per
omplir-se la boca de pactisme. Els i les independentistes no som hereus
ni de reis ni de comptes, no som hereus de federalistes,republicanistes
regionalistes. Cambó, Pujol o Maragall només són algunes de les figures
que han volgut pactar amb l’enemic. Martí Marcó, el Noi del Sucre,
Fèlix Goñi, Gustau Muñoz, el Maquis, Partisans italians i Gudaris
bascos, bolxevics i revolucionaris indígenes de l’Amèrica Llatina,
aquests són els nostres referents, és d’ells de qui som hereus.