El Bloc d'en Xavier Monge

Recordo amb especial intensitat la seva detenció com si fos ahir. Vam
córrer cap a Via Laietana, davant la comissaria de la Policia espanyola
per exigir la llibertat d’n company, com tantes vegades havíem fet
abans. La resposta va ser immediata i en poca estona desenes de
persones ens agrupàvem al davant de la comissaria. La resposta de la
democràcia espanyola va ser també immediata: cops de porra, puntades de
peu i bufetades. Veient el telenotícies he vist les imatges un cop més
de quan estàvem concentrats davant dels jutjats exigint la llibertat
del company. Recordo la ràbia i la indignació pel que era tot un
desafiament de l’estat espanyol i recordo també un detall important:
van ser els Mossos d’Esquadra qui van traslladar a en Lluís Maria a la
presó Model de Barcelona; una vegada més demostraven al costat de qui
estaven. No he pogut ni volgut contenir les llàgrimes en aquest moment.
Recordar aquells moments m’ha provocat una forta emoció. No vam dubtar
aleshores en dir que Xirinacs és un amic nostre, i que els amics dels
nostres amics són els nostres amics. Si ell s’havia declarat amic d’ETA
i Batasuna perquè els seus amics eren sempre els oprimits i no els
opressors, dic també ara que els amics d’en Lluís Maria seran sempre
els meus amics, és el mínim que puc fer per mantenir viu el seu esperit
i la seva integritat.

Recordo també les guàrdies davant la
Model. Desenes de persones omplíem els torns per estar plantats, com ho
havia fet ell anys abans, per exigir el mateix: la llibertat dels
presos polítics. Encara ara centenars de presos polítics omplen les
presons espanyoles i franceses. Aprofito el moment també per exigir-ne
la llibertat com el Lluís Maria havia fet insistentment.

Veig a
Vilaweb i altres mitjans que diverses "personalitats" polítiques han
reaccionat davant la mort del company Lluís Maria. Insultant! Vosaltres
que el veu trair, vosaltres que el veu vendre, vosaltres que us veu fer
enrere per un plat de llenties mentre ell continuava incansable la
lluita ara en ploreu la seva absència? Vosaltres que el veu fer
desaparèixer, que el veu apartar, que el veu amagar i que fins i tot us
va tremolar el pols a l’hora d’exigir-ne la llibertat quan era
empresonat, ara en ploreu la seva absència? Vosaltres que com bé va dir
en Lluís Maria sou els líders que heu trait el poble, que ens heu venut
per estatuts i reformes, que heu segrestat la sobirania nacional i
popular, que no heu fet ni un sol pas cap a la victòria, vosaltres els
líders, ara el ploreu la seva absència? Indignes, que sou uns indignes.
Heu callat sempre i ara, quan més callats i amb el cap cot hauríeu
d’estar, assumint que fins i tot la seva mort us passa la mà per la
cara en dignitat i servei al país i la democràcia real, ara parleu. A
callar indignes, a callar. El dolor per la perda d’un camarada es
transforma en ràbia quan en taqueu la seva imatge, quan us ompliu la
boca d’hipocresia com si de falses promeses electorals es tractés.
Calleu ni que sigui per respecte a qui ja no és entre nosaltres, calleu!

Fins
sempre Lluís Maria, d’un amic i company que mai oblidarà les hores
plantat a Sant Jaume, a comissaria, als jutjats o a la model. Gràcies
Lluís Maria per haver compartit converses, taula a l’Ateneu Barcelonès
i un convenciment clar de que l’única lluita que es perd és la que
s’abandona. Quelcom que també sabia en Marc, per qui ara que fa un any
ens va deixar a la muntanya també hi vull tenir un record i fer arribar
una abraçada a tots aquells que des de la sincera estima en ploren
l’absència un any després.

Per tu Lluís Maria, per tu Marc… Fins sempre camarada!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!