El Bloc d'en Xavier Monge

Els darrers dies he parlat molt sobre el suïcidi i l’eutanàsia. La mort de Lluís Maria Xirinacs a Ogassa, al cor de la Catalunya Vella, i la manera com va marxar de vacances han estat motiu de debat. Hi ha qui l’ha acusat de covard i de fugir, de boig… Possiblement, de totes les reaccions públiques a la seva mort la que més m’ha sorprès i però també agradat és, qui ho havia de dir, la de Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de Gatalunya. La seva frase, si fa o no fa, deia: ens va fustigar en vida i ens ha fustigat amb la seva mort. Exactament, en Lluís Maria va marxar donant una darrera lliçó de dignitat a la classe política catalana i una nova empenta al poble català per seguir lluitant incansable per la seva llibertat.

Però no és el comiat d’en Lluís Maria del què vull parlar sinó precisament del dret de les persones a morir lliurement. Sovint quan es parla de l’eutanàsia es fa en defensa o en atac al dret a morir dignament. Cada vegada que penso en el significat d’una mort digne només puc arribar a una conclusió: una mort lliure. Una mort digne va més enllà de fer-ho sense dolor ni patiment. D’altra banda, una mort contra la pròpia voluntat pot ésser una mort inequívocament digne, a la de Lluís Companys em remeto com a exemple. Però quan parlem de la mort voluntària, la d’un mateix i per pròpia decisió, només la llibertat pot suposar dignitat. Tant injust és acabar amb la vida d’hom contra la pròpia voluntat com impedir-ne el volgut final. (segueix)

El suïcidi és sovint un tema més pelut. Quan ens referim a l’eutanàsia
ho fem per designar una mort voluntària i assistida. L’eutanàsia és
quelcom que compta actualment amb infinitat d’adeptes. Poca gent té
dubtes amb casos com el retratat a la pel·lícula Mar Adentro, la
darrera que va encendre el debat a l’estat espanyol. Poca gent ataca
frontalment el fet que persones terminals amb molt patiment o que per
desgràcies esdevingudes la vida resta absent d’expectatives decideixin
posar fi al calvari amb la seva mort.

La mort és percebuda com
quelcom terrible en la nostra societat i el pànic que sentim a la
pròpia mort es converteix en la pitjor arma contra qui ha entès que la
mort és un estadi més de la nostra existència, possiblement el darrer.
La mort viu atrapada entre els dogmes religiosos de vides futures i la
negació absoluta dels mateixos. Entenc la mort com la fi de la vida,
sense més concrecions. Aprofundir més en el què significa la mort, en
els possibles després, només són opi per a l’ànima. No ho sabem ni ho
podem saber fins que arriba i tot aprofundiment en el significat de la
mort és tant absurd com volàtil i només sustentable per la fe,
expressió màxima de la irracionalitat. Res que es fonamenti en la fe
pot ésser acceptat per la societat. En el moment en que la fe es
converteix en norma pública i comuna esdevé el suïcidi moral col·lectiu
més absolut. La societat s’ha de regir per la raó en la bona mesura en
què es pugui i per la voluntat de les persones. Mai la imaginació o les
ganes de que les coses siguin com ens agradaria poden marcar les pautes
socials ni les normes convingudes.

Posar fi a la vida d’un
mateix és una acte de suprema voluntat, de sobirania com digué en Lluís
Maria. Però no només ho és en casos evidents de patiment físic extrem i
de malalties terminals sinó també quan algú, en plenes facultats
mentals, i a voltes sense, és capaç de llevar-se la vida perquè aquesta
ha perdut el sentit o, senzillament, esdevé una sortida a la situació
personal.

Bé, crec que és la primera vegada que entro en certs temes al bloc i
que es tracta d’un seguit de reflexions molt vagues al respecte. Als i
les qui em llegiu sovint sabeu que soc prou categòric en les meves
afirmacions però en certs temes no ho puc ser. Camino entre el dubte i
l’error com tothom en aquests temes. Sincerament, agrairia més opinions
sobre aquest tema ja que fa força temps que m’inquieta.