Club Arnau de Vilanova

És molt probable que si els barcelonins fóssim qüestionats sobre quantes vegades ha plogut a la ciutat en els últims tres mesos, una bona part dels enquestats sabríem dir la xifra de dies gairebé exacte que respon a la pregunta. Sigui com sigui, ben poc. Poquíssim. I evidentment insuficient.

Últimament, les veus que alerten de l’escassetat del preuat recurs de l’aigua en les nostres principals fonts d’abastiment van en augment. Les tertúlies de la ràdio, la televisió i els diaris se n’han fet ressò amb xifres realment preocupants que el mateix govern de la Generalitat, a través de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) s’ha encarregat de difondre. I fins i tot el mateix president, el Sr. Montilla, ha reconegut que, a falta de precipitacions i a no ser que caigui en poc temps el que en Serrat denunciava amb el seu famós “quan cal que plogui no plou, i quan plou ho fot tot enlaire”, les restriccions a l’àrea metropolitana seran inevitables allà pels volts d’abril o maig.

Com no podria ser d’una altra manera, els catalans som humans, i fins que no es demostri el contrari, reaccionem a base de garrots i pastanagues. Els famosos “sticks and carrots” que The Economist va començar a fer famosos l’any 1948 i que teòrics tan prominents com Joseph Nye no han dubtat a utilitzar com a metàfora per a difondre els seus arguments en matèria de Relacions Internacionals. Però sembla, a vegades, que ni així aprenem. El mastegot que suposà per al país l’última sequera, la de principis de 1990, no va fer reaccionar als polítics que s’han anat succeint en el poder d’ençà. I és que la gestió de l’aigua no és un problema de caràcter exclusivament enginyer o tècnic, sinó que també de política social. Calia assumir llavors que ens trobàvem en un nou i canviant context social, econòmic i ambiental, és a dir, cultural, i que per tant era necessari començar a pensar en termes d’una nova “economia de l’aigua”. Fins llavors, l’abastiment generalitzat d’aigua potable a la població urbana i rural – incloent l’enginyeria sanitària i la canalització de les aigües residuals, així com el subministrament d’aigua per a les indústries -, el desenvolupament dels regadius per a garantir la producció alimentària, i la generació d’energia hidroelèctrica, havien capitalitzat la construcció d’obres hidràuliques. La famosa “economia expansionista de l’aigua”. Però resulta que la població del país ha crescut – i amb ella la demanda del preuat be -, la indústria ha augmentat el consum d’aigua, i els camps se segueixen regant – i inclòs inundant – tot i qüestionar-se la seva eficiència econòmica. En resum, no hem sabut adaptar-nos a la nova realitat que la globalització ens demanava introduint la cultura de l’estalvi d’aigua dels recursos actualment explotats i reutilitzant les aigües depurades – hàbits poc desenvolupats malauradament encara a Catalunya tot i la potencialitat, sobretot, del segon -.

No obstant, sembla que ho arreglarem a base de càrregues navals d’aigua provinents de França i Andalusia – de qualitat més que dubtosa – i de projectes de dessalinització envejables, suposadament mediambientalment sostenibles (les plantes haurien de funcionar amb energies netes), que previsiblement es posaran en marxa a principis del proper 2009. Aigua no ens en faltarà, no. Però la pagarem a preu d’or.

Potser valdria la pena tornar a pensar en el Roine, però encara més que comencéssim a creure’ns el quart informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic i reaccionéssim, ara sí, davant d’aquest nou cop de bastó. Les conseqüències econòmiques ja comencen a fer-se notar…

Raimon Puigjaner
Article publicat a El Singular Digital el 14 de gener de 2008.