Fins ara, quan em preguntaven si sóc independentista, sempre contestava el mateix: ?Jo estic pel dret d?autodeterminació ?o de decidir, com es diu avui-, però no em partiré la cara per la independència si només la volen quatre gats?. Reconec que aquesta és una posició un pèl còmoda, tot i que sempre he tingut clar el que votaria en cas d?un hipotètic referèndum que fes la pregunta clau que els catalans nacionals ?una expressió històrica que no estaria malament tornar a posar en circulació- voldríem. Els meus anys de militància juvenil al Front Nacional de Catalunya m?havien, forçosament, de deixar marca.
Raimon, a la coneguda cançó dedicada al ja mític Gregorio López Raimundo, cantava allò d??en som molts més que dels que ells volen i diuen?. Ho feia, és clar, en un context i amb unes intencions diferents, però la frase bé podem aplicar-la al nacionalisme català poc o molt radical i a la perplexitat del moment, en el qual la crisi de les infraestructures només és ?per greu i penosa que resulti- la cirereta del pastís.
Junt al paper d?Esquerra ?no gens menyspreable, com a partit de govern-, hi ha la presència municipalista de les CUP, l?impuls del Cercle d?Estudis Sobiranistes i les altres plataformes, els nuclis també decididament sobiranistes de CiU… Precisament, d?aquesta federació i, sobretot, de Convergència, n?estan arribant vents nous, i ja era hora. I no solament pel que fa a les bases, sinó a la direcció. El projecte renovador d?Artur Mas pot resultar ambigu per a alguns, però em sembla que no és, des del punt de vista nacional, precisament tebi. És clar que Duran ?que no enganya ningú- se situa cada cop més en una altra òrbita: la de la gent catalanista però massa d?ordre, com Miquel Roca al seu temps. És una contradicció que a mig termini ?passades les eleccions espanyoles, per exemple- caldrà aclarir…
No llancem, tanmateix, les campanes al vol. L?espai sobiranista es consolida, sí, però hi ha massa gent a Catalunya ?per idees, per origen, per visió del món- de signe espanyolista o indiferent. I aquests i aquestes també voten, i els molts que no voten ?que són legió- tampoc no afavoreixen, precisament, l?opció emancipadora. Potser a tots aquests sectors els tranquil?litzaria que des del nacionalisme català ?o del catalanisme, terme més inclusiu, però que a mi sovint em sembla que es presta una mica a confusió- es llancés amb fermesa el projecte d?una confederació espanyola, i ja no dic ibèrica. El problema és, com sempre, qui es voldria realment confederar amb nosaltres, més enllà d?Euskadi.
Per tot plegat, la qüestió no és gens senzilla. Això sí: quan em preguntin per la independència, ara ja ho tinc del tot clar. Personalment, prefereixo definir-me com a sobiranista, terme que crec que avui dia expressa millor les aspiracions de llibertat d?una nació en el món globalitzat que ens ha tocat viure. I no em sembla malament la proposta carodiana del 2014: ni que aquell any no fóssim encara en condicions de fer el referèndum ?i de fer-lo per a guanyar-lo, és clar-, la data és prou simbòlica com per a generar aquesta il?lusió… que ara mateix ens manca.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!