Molts catalans hem cregut que valia la pena fer un esforç per trobar un encaix digne amb Espanya. Hem volgut demostrar que, malgrat les diferències o potser per aquestes mateixes diferències compartides durant molts segles, podríem conviure amb un Estat que ens respectaria com a poble i com a nació. Tanmateix, dia a dia, la trista realitat ens diu que això no és possible i que cal alliberar-se d’aquest malaltís complex d’agradar a aquells que no ens volen com som, que només ens voldrien si fóssim com ells.
Cal canviar el xip i alliberar-nos d’aquest neguit i admetre que els governs centralistes i unitaris estan plenament convençuts -i ho apliquen cada dia- d’allò que Ortega y Gasset deia contundent: que només Castella es capaç de governar Espanya. Cal, doncs, que canviem definitivament el xip. Molts hem pecat d’ingenus, de passerells, de confiats, de somiatruites. O no hem après de la història les relacions de Catalunya amb Espanya? Repassem, sinó, les intervencions dels nostres representants a Madrid a principis del segle XX i les que es fan avui dia. Les revindicacions i les negatives són les mateixes.
És cert que ara tenim (el tindrem?) l’Estatut i algunes competències més, moltes de les quals veurem si arriben amb els recursos necessaris. I d’altres que, quan badem (i si no badem també), ens les intenten treure sense contemplacions. No tenim de veritat el poder polític, el poder econòmic i el poder administratiu. Tot es decideix a Madrid, i sovint amb el consens de les grans empreses catalanes. Tot, al menys tot el que és important. I si alguna cosa important es fa d’aquí estant, una llei de base o una interpretació legal interessada s’imposa sense contemplacions. I nosaltres (Montilla i Cia.), a empassar i a callar. La recent llei dita de la dependència (de les persones que no es poden valdre per sí mateixes), n’és un exemple paradigmàtic.
No cal necessariament pretendre la independència ara mateix, perquè ara no ens la donaran ni ens podrem beneficiar. Això s’esdevindrà quan la majoria del poble català ho tingui clar. El que cal ara és ésser nosaltres mateixos: que una gran majoria de catalans, conscients de la nostra idiosincràsia i voluntat, fem camí a la nostra, sense el peatge de comparar-nos contínuament amb el que fan i volen els altres.Nosaltres hem de procurar tornar a fer les coses ben fetes: treballant, innovant, creant, inventant, aprenent, demanant, exigint… , com hem fet durant tants i tants anys. Sense els complexos i pors que ara condicionen a molta gent. Lentament, però sense interrupció, anar esgarrapant parts de la sobirania que ens va ser arrabassada. Utilitzant la mateixa estratègia que ells utilitzaven amb nosaltres: “que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”. A poc a poc, sense els escarafalls dels que ho voldrien tot ja. Sense l’exigència justa de demanar la independència ara mateix.
Acabada la transició, la societat civil catalana ( molt activa i participativa amb l’èxit del pas de la dictadura a la democràcia moderna) va lliurar la política per als partits polítics. I aquests ho van fent, encara que últimament sembla que es preocupin més pels seus escons que pel bé dels seus votants. Crec que cap partit ( uns més que d’altres, és cert) no s’escapa d’aquesta percepció que tenim molts ciutadans.
Caldrien, doncs, dues coses:
Primera: que la societat civil es desperti i amb la seva protesta i amb les seves propostes empenyi els polítics a treballar de debò pel bé de Catalunya, avantposant’ho a quelsevol altre objectiu.
Segona: que els partits nacionalistes catalans deixin les seves picabaralles de baixa volada i les seves rancúnies personals (CDC, UDC, ERC i companyia) i es presentin al país i a Madrid amb idees i propostes clares i fermes, les quals realment representin a la majoria dels catalans i les seves necessitats d’autogovern. Només essent forts i anant units podrem sortir de l’actual atzucac.
Rafael Recolons
Article publicat a El Singular Digital el 3 de desembre del 2007.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només hi veig un problema: els que negocien són els mateixos burgesos que volen guardar els seus interessos per sobre de tota realitat nacional. Si la Caixa pot tenir el Mercat espanyol, com ara, sense problemes, per què se n’hauria de crear? El problema de la nació catalana és el burgès que davant de la impotència de no poder crear un estat propi on moure les seves accions es conforma a moure peça en un territori molt més gros (l’espanyol). I després ho sublima amb aires de grandesa quan no és més que un mesell sense dignitat. Però la burgesia va perdre la dignitat com a classe social ja fa molt de temps. La nació del poble és una romanalla del passat per a tota aquesta gent. I bé, mentrestant, el poble, el parlant individual de català, que s’estima la seva llengua i pensa que és la més digna de ser estimada del món es fot perquè està envoltat d’una colla de gent que no sent el mateix (perquè ha assumit el poder per sobre de la dignitat). Perquè la dignitat existeix però no es troba als despatxos dels partits polítics que actualment ens governen o volen governar-nos prometent-nos la lluna en un cove.
Madrid ho sap, per això els insulta, però de retop insulta el ciutadà català comú que no té res a veure amb burgesies i que l’únic que desitja en aquest món és continuar essent ell mateix, conservant mínimament la seva dignitat, la seva llengua i la seva cultura (per sobre dels diners).
Tens raó, hem de mostrar-nos amb més dignitat i sobretot fermesa d’esperit, perquè si no ho perdrem tot. Però això no deixarem que passa mai de la vida. Ja s’hi poden anar ficant fulles aquests fills de papà de cognoms nostrats que reneguen dels seus orígens.