¿A qui s´ha d´atribuir la responsabilitat d´aquesta deplorable situació que es manifesta a les universitats? ¿Haurem de culpar els alumnes de poca autoexigència, de passotisme lingüistic? ¿Si en altres matèries (matemàtiques, informàtica o química) els alumnes solen aconseguir un nivell satisfactori, què els succeeix en el camp de les lletres i, en concret, en el de la llengua? D´altra banda, podem pensar que aquest fracàs és degut a la imperícia dels professors. Tanmateix, no crec que la incompetència pedagògica sigui un fenomen que afecti el professorat en general, per bé que cal no oblidar que alguns professors no exerceixen la professió amb l´esforç i la intensitat necessàries per tenir èxit.
Només ens queda examinar el sistema educatiu. Potser sigui aquest el responsable, i si és així, cal que posem fil a l´agulla i engeguem les modificions legals que facin falta. Després de 28 anys d´autogovern, ens hauria de fer vergonya no haver sabut orquestrar un sistema educatiu capaç de desenvolupar gradualment l´aprenentatge de les dues llengües oficials, fins a arribar a l´objectiu proposat per a l´educació obligatòria de tots els catalans, que és un objectiu coherent amb la realitat del país.
No descarreguem sobre l´esquena dels nois i noies la culpabilitat d´aquesta lamentable situació de decrepitud lingüística. No vulguem tampoc buscar els culpables entre el sector docent. És hora que els polítics, des del Parlament i des del Govern, prenguin conciència de la gravetat de la situació i posin fil a l´agulla per a superar-la. Aquesta és una de les seves obligacions més urgents. Un país bilingüe com és Catalunya ha de filar molt prim si vol salvar de la degeneració la seva llengua pròpia, el català, i assegurar una competència acceptable en l´ús de l´altra llengua oficial, la castellana.
Josep Maria Puigjaner
Article publicat a El Singular Digital el 4 de febrer de 2008.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest es el punt de vista d’una estudiant de batxillerat, concretament del científic.
No sé si en sé gaire d’escriure, però als meus setze anys estic segura que el que he après ha estat gairebé tot de manera autodidacta: els programes de llengua i literatura són absolutament nefastos.
Algun professor prova d’arreglar una mica la situació, però tan poc! No, ni un dels que he tingut ha estat capaç d’arribar a un mínim d’objecció de consciència: de, si veu que el que teòricament ha de fer està malament, tirar pel dret i intentar un mètode propi. Tota l’objecció ha quedat, en el millor dels casos, en paraules.
Els programes ensenyen tot ple de qüestions gramaticals i ortogràfiques, que tot i ser importants, no valen per res si el text que hi ha sota no té sentit. És aquí on el sistema falla, no se’ns ensenya en absolut a estructurar ni a interpretar els textos, la semàntica és oblidada i dels aspectes formals, n’hi ha molts que també. Per què és important saber si és abella o avella i no on s’han de posar espais quan s’empren signes de puntuació, o el significat que té la negreta o la cursiva, o un fet que cap dels meus mestres m’ha dit mai com és que no convé mai emprar subratllats en un text informàtic, ja que intuïtivament s’interpretarà com un hipervincle i, a més, si s’ha de fer reconeixement òptic de caràcters sobre l’imprès, esdevindrà impossible.
I en el camp de la literatura, cal donar una sèrie de claus que puguin fer comprendre i agafar el gust per un text. No es fa. Hi ha lectures obligatòries, que el més que aconsegueixen és que fins i tot els que ens agradaria llegir, acabem rebutjant molts autors i gèneres. D’altra banda, els treballs que se’ns demanen sobre aquests textos —al menys en el meu cas— poc tenen a veure amb el que realment m’interessa d’una obra literària de les que llegeixo per decisió pròpia; en general són treballs purament mecànics que ocupen força temps, però en els que no s’ha de fer cap esforç interpretatiu o crític.
No ens enganyem, el nivell de matemàtiques o química és també absolutament lamentable, si no és tan evident és perquè llengua i literatura en fa tothom i les matèries de ciències queden per una minoria. La informàtica, és una qüestió d’autodidàctica, a la pràctica no se n’ensenya gens.
Té raó l’articulista en que la causa fonamental no són ni els alumnes ni els mestres els culpables: és un sistema absurd, fruit segurament d’unes premisses polítiques simplificadores i seguidores de modes alienes.
Conta això, potser cal tornar al lema de la generació dels meus pares de la imaginació al poder, potser cal una escola més global, sense compartimentació en assignatures, on més que llengua i literatura importi la comunicació; on s’acabin els exercicis absurds que ens fan perdre miserablement el temps: per a uns massa difícils i per a altre tan trivials que acabem fent trampa per no perdre el temps; on se’ns posin realment problemes, que per resoldre’ls s’hagi de pensar, decidir estratègies i que la solució pugui no ser exacta o fins i tot no existir. Però tot això, em temo que té un problema, obliga a pensar als responsables: polítics, gestors de la educació i professors, i segur que bona premsa no tindrà.
No vull ser elitista, però han de ser les persones més qualificades per preparació i/o intel·ligència, les que has d’establir les bases per a un sistema educatiu que superi els problemes actuals.
I perdoneu-me si semblo massa creguda, crec que cal tenir opinió, comunicar-la i defensar-la, això sí, escoltant i aprenent de les rèpliques i crítiques.