Segons dades oficials a 1 de juliol de 2007, Catalunya té 7.323.065 d’habitants, dels quals 1.080.762 són de nacionalitat estrangera. Aquestes estadístiques fredes no permeten conèixer amb exactitud quants d’aquests estrangers són d’emigrants forçats per les circumstàncies de pobresa,o precarietat o conflictes armats en els seus països d’origen. Tampoc quants “sense papers” hi ha exactament a Catalunya, malgrat que es facin càlculs més o menys ajustats. Segons s’ha fet públic, el gener de 2007 el padró munipal revelava que a Espanya hi havien 690.000 extracomunitaris sense permís de residencia. I molt menys es coneixen exactament xifres sobre el nou fenòmen que sembla que creix darrerament i que és una nova categoria d’immigrants, força preocupant des del punt de vista social: es tracta dels menors que arriben clandestinament sobretot des del Marroc, però també sembla des d’alguns països de l’Est, sense família que els protegeixi. A Catalunya n’hi podria haver uns 350, segons estudis sobre els quals desconeixem la fiabilitat i que generalment ens fan suposar que seran molts més.
És cert que l’article 138 del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya i que porta com a títol “Immigració”, detalla les competències exclusives de la Generalitat, que són bàsicament les de primer acolliment de les persones immigrades, les polítiques d’integració, i la concessió de treball als estrangers. Però li manca a la Generalitat la capacitat decisòria en la determinació de contingent de treballadors estrangers, en la que el nostre govern només té un dret de participar en les decisions de l’Estat. Més encara quan dades encara calentes manifesten que hem entrat en una fase de creixement de l’atur que s’eleva a més del 24%.
Tot això ve a tomb quan la immigració que volem que pugui ser acollida i integrada satisfactòriament per a ells i per a nosaltres, podria convertir-se en un problema creixent a efectes del nostre equilibri demogràfic, de l’assistència sociosanitària, de l’educació en les nostres escoles i per al manteniment de la nostra identitat lingüísticva i cultural.
S’estan plantejant ja obertament problemes preocupants pel que fa a la distribució de places a les escoles en les primeres etapes de la formació: famílies que no han pogut escolaritzar els seus fills en l’escola del barri, a vegades després d’ haver-hi ja entrat anteriorment , per manca de places ja ocupades per infants immigrats, són d’aquells fets que necessiten solució sense demora que, sense perjudicar els nouvinguts no provoquin agressivitats vers els acollits. Altres problemes d’integracio com és certa indiferència detectada en immigrants adults respecte a la seva obligació de conèixer el català, necessiten igualment una política eficaç de manera que amb el pas del temps no ens trobem, com està succeint, que siguin els de fora els qui ens marquin la llengua que es parla en els comerços i també en alguns serveis públics. Hostes vingueren i llengua ens tragueren? D’entrada, no.
Ricard Lobo
Article publicat a El Singular Digital el 27 de gener del 2008.