És una sensació compartida que estem en un moment baix de vibració nacional. Per això, ha sorgit com una necessitat imperiosa la conveniència de construir la Casa Gran del Catalanisme , una iniciativa de Convergència Democràtica, que es proposa anar més enllà dels legítims interessos de partit. Entenc aquesta Casa Gran com una convocatòria àmplia que presenta una nova concepció de la catalanitat, a tenor del que el país necessita avui, si vol obrir-se pas cap al futur. Aquesta iniciativa sembla tenir en compte aquell advertiment de Vicens Vives, ara fa 50 anys, d’acord amb el qual els pobles, de tant en tant, han de revisar la feina feta i mesurar encerts i errades.
Diríem que aquesta Casa Gran ha d’acollir tres grans contingents de persones. El primer, el constitueix una gran part del país, la que té arrels centenàries, la que ha anat donant assíduament el vot a formacions nacionalistes; són les persones que porten el país al seu interior, que senten la seva pertinença a una col.lectivitat que ha travessat segles d’història. A tota aquesta gent, la Casa Gran els obrirà nous camins. Hi ha un segon gran grup social, al qual ha d’arribar aquesta engrescadora proposta: em refereixo als catalans més nous, de segona o tercera generació, ja arrelats a aquesta terra, però que potser no s’han plantejat encara que la preservació i el desenvolupament de la identitat catalana, també depèn d’ells. I, per últim, el tercer grup el configuren els catalans novíssims, procedents de diversos països, que ja han pres la decisió de quedar-se entre nosaltres. Per arribar a connectar amb aquest enorme contingent, heterogeni i poc preparat encara per a assumir la catalanitat, cal encertar en el llenguatge a adoptar. Ha de ser entenedor i convincent. És a dir, apte perquè captin que la condició de catalans els pot reportar progrés humà i nivell de vida.
En conseqüència, la Casa Gran del Catalanisme, si aconsegueix constituir-se com una oferta de creació d’un país nou, ambiciós en la línia de la identitat, i poderós pels seus plantejaments socials, podria arribar a trencar l’eix mediàtic divisor de la societat civil entre dretes i esquerres, i substituir-lo per un altre més favorable a la consolidació nacional. És l’eix que distingeix dues primacies: la primacia de la catalanitat o la primacia de l’espanyolitat. Que se m’entengui bé: l’adopció d’aquest nou eix no significa necessàriament independència o fractura de l’Estat. Significa únicament que els ciutadans puguin escollir amb més claredat si volen que les energies polítiques es decantin per una Catalunya regida per si mateixa, o per una Catalunya supeditada als interessos d’Espanya.
La Casa Gran del Catalanisme , per ara, no passa de ser una idea i un projecte brillants, però per iniciar una nova era de la vida de Catalunya, ha de transformar-se en un moviment amb una força i amb un poder d’arrossegament tal, que posi en joc l’acomodatici i avorrit “statu quo” amb el qual semblen conformar-se algunes formacions polítiques d’aquest paìs. Un moviment que demostri que els catalans creiem en nosaltres mateixos i en les nostres possibilitats com a poble.
Publicat a El Singular Digital el juliol de 2008
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!