El raonaments d’en Vicent Partal, com sempre lúcids i raonables, llevat d’un petit detall lingüístic, que encara que es petit m’agrada de remarcar-lo.
Els problemes actuals son amb els IMMIGRANTS es a dir la gent que arriba a l’Estat espanyol, no la que marxa ( que serien els Emigrants)
Llevat d’aquest detall secundari, els raonaments de Partal son correctísims.
Per a un català.
Per a mi no ho son. Jo soc en primer lloc Argentí i lo seré fins que la mort hem separi de la República a on hem van parir.
En segon lloc SOC MIGRANT, i ho soc per reacció pròpia davant d’un futur de misèria que la injustícia social i el saqueig i la corrupció ens han preparat al meu país.
Soc Migrant, jo ho vaig decidir, i vaig posar en el risc a la meua família, amb dos fills, en aquells dies de migració, de mesos i d’un any i mig.
I me vaig ensortir, amb l’ajut de molts catalans, de la Teresa Alabernia per exemple, Insistent social com hi han poques en aquest país.
I per últim, el tercer component de la meva identitat social SOC CATALÁ. Hi han catalans d’erecció i d’elecció.
Jo soc dels últims. Jo he decidit ser català. I podria haver decidit ser espanyol… Jo he decidit incloure el meu projecte personal en el projecte històric de la nació Catalana.
Ara be, com totes les histories, no traspuen els sentiments, tan sols dades, a vegades fredes.
Allò que ens agermana als que hem deixat casa nostra ( sigui de Catalunya, de Pakistan o de l’Argentina) es el patiment que no s’esborrarà mai de l’estranyament.
I això Vicent, com es lògic, ni hi cap en les teves raons.
Ens cal molta raó, com la que ens ofereixes tu sense dubtes. Però també ens es imprescindible la força de la indignació i la potencia de la fúria que tan sols te donen els sentiments.
I la gent catalana, tan solidaria i generosa, actituds de les quals puc donar raons a cabassos, que us honora, no podeu entendre el dolor d’un migrant.
No podeu ni ho intenteu. De vegades la mateixa persona que t’ofereix ajut et fa una nafra gratuïta, amb un comentari sense els sentiments ni la comprensió d’allò que patim. Les cares de dolor dels migrants o els seus plors d’indignació qual els retornen, això es la nostra força i la nostra fúria.
Que de vegades no soc educat. SI.
Ni ho soc ni ho vull ser. Davant de tanta injustícia, la educació pot quedar per els cràpules.
I Si alguna cosa he après a Catalunya es parlar clar i català.
I si algú no li agrada, ho sento.
Allò greu, allò que produeix greuges no son les formes ( ethos i esthetos) si no les barbaritats educades que llegim i escoltem.
Gràcies Vicent per les teves raons. Ens fan falta per dirigir amb claredat les nostres passions.
De tot cor.
Diego Arcos
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!