UN EXEMPLE DE CENSURA POPULAR
No oblidem a Cabezas, a deu anys de l?assassinat del periodista argenti.
Aquest va ser el crit de guerra del moviment popular i de Drets Humans, per denunciar l?assassinat de José Luis Cabezas, periodista gràfic argenti.
No oblidem a Cabezas, a deu anys de l?assassinat del periodista argenti.
UN EXEMPLE DE CENSURA POPULAR
Aquest va ser el crit de guerra del moviment popular i de Drets Humans, per denunciar l?assassinat de José Luis Cabezas, periodista gràfic argenti.
J. L. Cabezas investigava les trames de corrupció dels empresaris vinculats al híper corrupte President Saül Menem ( que entre d?altres malifetes, va fer grans negocis amb Felip González i els empresaris catalans de Marsans, de La Caixa de Repsol, de Gas Natural etc. Es a dir els empresaris que aquí posen de dirigents amb sensibilitat social…)
Doncs va passar que Cabezas va fer-li una fotografia a l?empresari Yabrán, un milionari de passat fosc i present negre sinistre, que entre d?altres negocis s0ahvia quedat amb el servei de correus de l?Argentina, una vegada privatitzat.
Yabrán mai havia estat fotografiat.
Una nit va aparèixer el cos de Cabezas, emmanillat al volant del seu cotxe i el vehicle amb el dintre socarrimat.
L?havien cremat viu desprès de torturar-lo.
I això va passar a tres carrers d?una comissaria de Policia al balneari de Pinamar, a la costa atlàntica Argentina, a on estiuejava Yabrán.
EL MOVIMENT PER LA VERITAT SOBRE EL CAS CABEZAS.
La reacció popular no va trigar en posar-se en marxa.
Durant setmanes els mitjans de comunicació, especialment gràfics, no van disposar d?imatges dels actes oficials de govern. Els fotògrafs es presentaven als actes, deixaven les seves motxilles amb les cameres al terra i donaven l?esquena als polítics, negant-se a realitzar fotografies i imatges de vídeo.
Els directors tiraven d?arxiu, amb les denuncies de repressió i submissió de drets laborals i intel·lectuals dels treballadors grafics.
Als partits de futbol no es feien fotos i es realitzaven minuts de silenci per la detenció dels criminals i de l?autor intel·lectual: Yabrán.
Ahir van fer 10 anys d?aquest assassinat.
Els 7 inculpats estan lliures, llevat d?un, el cap de turc.
Yabran es va suïcidar oportunament amb un tret d?escopeta a la cara (prement el gatell amb la ma esquerra, quan era dretà…) Menem va pagar un preu polític elevadissim, i el moviment popular de Drets Humans va deixar clar que malgrat la davallada de lluites, a l?Argentina hi ha coses que ja no queden impunes.
Vull retre homenatge als homes i dones que fa deu anys van denunciar aquest crim, molt especialment els companys i companyes de feina i col·legues de Cabezas.
Dues conclusions:
1era. Els periodistes no son irremeiablement llepaculs dels poderosos. Poden lluitar com a treballadors, tan sols han d?assumir que no son estels del sistema.
2ona. La censura en la comunicació, exercida per els treballadors es TOTALMENT LEGITIMA, en circumstancies com aquesta.
Diego Arcos
Drets humans, Argentina
No oblidem a Cabezas
Per: Prof. Juan Carlos Sánchez (especial per a ARGENPRESS.info) (Data publicació:25/01/2007)
A deu anys de l’horror, d’aquesta cava carbonitzada de Pinamar en la qual es va trobar a un col·lega, l’únic crim del qual era ?responsable? era haver fotografiat al llavors fantasma d’Alfredo Yabrán, (empresari en cap de la corrupció menemista)no ho podem oblidar ni tan sols per un instant. En aquests temps febrils, on l’activitat periodística que sempre ha pagat la noble tasca d’informar amb vides i amb ferides gravíssimes en els cossos de qui van gosar desafiar al poder, se’ns imposa reflexionar davant una conjuntura summament complexa que travessa la nostra labor.
Avui no solament és el record a una persona que va saber retratar al seu temps, sinó també a qui és el símbol de l’audàcia periodística, al que poc li importaven els riscos amb la condició de obtenir la nota que s’havia proposat. És l’exemple que avui haguessin de prendre molts dels quals avui, salvant les distàncies, van preferir acomodar-se a les apetències del poder encara que comprenem, per descomptat, les circumstàncies per les quals travessen alguns en la seva labor en els diferents mitjans de comunicació multimedia.
La nostra activitat, ja sigui en un mitjà petit, mitjà o gran, igual que un weblog, ens obliga a redoblar els esforços darrere de continuar amb el desafiament, amb el mateix esforç i rigor que es va auto imposar José Luis i que honra, dignifica al veritable periodisme, el qual es duu en la sang i que ens impedeix, d’alguna manera, oblidar-lo a ell com a les premisses que han de complir-se en la nostra professió.
Siguem assalariats o no, siguem professionals o no, tots tenim la mateixa obligació moral: dir la veritat, encara que això afecti als més sòrdids interessos que es juguen en aquest món re-podrit i dividit en dos; abans, amb la Guerra Freda i ara, amb la bretxa econòmica i social que ens indica la gran pauperització existent en la humanitat. Sense dubtes, implica assumir nous desafiaments enfront de la nova etapa que s’obre a Llatinoamèrica i en el món, en el mitjà de grans condicionaments imposats pels Estats que duen a la presó i a la mort.
Sense dubtes, hem de resignificar a la professió, per a recuperar el veritable sentit de la gimnàstica periodística, la mateixa que es recrea en les redaccions i en les taules de cafè posteriors al tancament d’una edició. Es tracta de recuperar la mística que ens obliga a desentranyar l’ocult, el fosc que impera en el mitjà de simples fets però la incidència dels quals sobre totes i tots els éssers humans és indubtable. La mateixa que va dur a punts, com Rodolfo Walsh, Hèctor Oesterheld o Mario Bonino, a aquesta estranya barreja de passió i de febre per l’escriptura de cròniques que intentessin reflectir la realitat del seu temps, tant o més violent que l’actual.
Tenim per davant una tasca titànica enfront de tants obstacles, explícits i implícits, que coneixem en l’exercici periodístic per part del poder polític i econòmic. No és més ni menys que tornar a la gosadia, a l’audàcia sense igual i a la militància per la veritat per a recuperar la nostra pròpia dignitat, la perduda en tants anys d’horror i de terror a les mans de foscs interessos que segueixen buscant tancar la porta entreoberta a la història del passat i del present per a la construcció d’un futur diferent.
Sabem que no és fàcil però que tampoc és impossible. Avui recordem a José Luis, a la seva qualitat com retratista però no podem oblidar-lo en la seva pròpia condició de ser humà i de periodista total. Fer-lo, seria perpetuar les actuals circumstàncies que ens reprimeixen i que ens obliguen a incomplir amb la nostra missió perquè el dret a la informació sigui lletra morta en lloc de constituírse en la columna vertebral per a la construcció d’una nova societat i d’un nou Estat que ens aculli a tots.
No oblidem a Cabezas. Van passar deu anys i és com si fora ahir. Recuperem el perdut per a reprendre el camí cap a la memòria, la veritat i la justícia, malament que els malgrat els genocides i als repressors, a la classe política que solament cuida els seus privilegis de classe i a qui segueixen operant en les ombres per al retorn de l’horror i per a la perpetuació de la pobresa i de la indigencia.
Juan Carlos Sánchez és Professor de Ciències Jurídiques, Polítiques i Socials en Institut Superior de Professorat.’Dr. Joaquín V. González’. Buenos Aires, Argentina.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!