per Francesc Bombí-Vilaseca
?Has vist la meva llibreta, amor? Sí, la vermella, la dels meus records d?infància… No, la dels rècords no, l?altra… Ja t?he dit que era vermella, ni blava ni de color groc. He regirat tot l?armari, a sota el llit, a la banyera, al cubell de les escombraries i tot! Buscant buscant he anat a parar al jardí, on hi he trobat una caixa que va enterrar-hi l?avi al costat dels pipiripips, amb els seus records de vellesa, les postals que li enviaven els néts, les fotos dels besnéts, un racó ple de tendresa. Però no és la meva llibreta, no.?
Així començava ?A l?infinit?, la novel·la pòstuma de Benet Will, il·lustríssim fill de Piera, un home tan i tan il·lustre que ni tan sols a ca l?adroguer sabien qui era. L?Agustí havia anat a Piera de petit, però no en recorda absolutament res, amb prou feines el nom i prou; hi havia anat a jugar a hoquei, de petit. El llibre no és gran cosa, literàriament, un galimaties qualsevol, però tot i així li va costar la vida i la felicitat, al pobre autor, un disgust darrera l?altre fins a l?últim moment.
L?Agustí posa el punt de llibre i desa la novel·la al prestatge: ha decidit que no en vol saber res més. Encara no entén com algú ha estat capaç de perpetrar una coberta tan horrible, amb aquell resplendor escandalós que contrasta tant amb el peix bullit del seu autor. Entre grocs, platejats i daurats hi ha un remake d?un detall de la Capella Sixtina del Vaticà però d?abans de la restauració, amb aquell mal gust de tapar tot el que no s?ha de tapar, fet que precisament lliga amb l?esperit de la novel·la: amagar el que ja se sap que hi ha a sota.
Està famolenc. Sopa la verdura que va sobrar del dinar d?ahir i va guardar a la carmanyola i un calamar descongelat. Li venia de gust truita de patata, però ja feia dies que no en té. Tampoc no li queda fruita, ni iogurts, ni res. Recorda que també havia de comprar un raspall de dents: haurà de ser demà. A les deu tocades li truquen del poble: hi ha hagut un accident i ha bolcat un autobús ple de gent. Per sort ningú no ha pres mal, però s?hi haurà d?acostar per fer l?informe de rutina, com més acurat millor. Abans, de marxar, li posa el menjar al Fèlix, el seu gat.
No té cap ganes de sortir amb el fred que fa, ja s?imagina les preguntes i les respostes, els somriures pilotes dels mossos i les evasives del conductor.
Shapurji Llopis, nascut a Montmeló, de 32 anys, portava una hora i mitja fent el recorregut habitual, com cada dia. Duia sobretot treballadors de les fàbriques dels polígons de la zona, els uns tornaven a casa i els altres tornaven al torn de nit. La pluja ha enfangat el revolt que hi ha al final del carrer Major, el vehicle ha lliscat i malgrat els intents del conductor per evitar la desfeta han bolcat. Cap problema, hi havia paraigües per a tots. Quan ha arribat al lloc del sinistre la grua ja havia fet neteja i la companyia havia enviat un reforç a buscar els viatgers. L?assegurança es farà càrrec de les despeses i, com sempre, si poden acomiadaran el conductor, per molt que no hagi pas estat culpa seva sinó del diable. Després de l?enrenou se?n va a fer la copa al bar, com cada capvespre. El Tramuntana està ple, però no veu la Quima per enlloc. On es deu haver ficat?
Li ve al pensament una posta de sol compartida, una platja ideal per fer volar un estel, una rialla satisfeta, l?emotivitat de la música ben sentida en general.
Tampoc hi ha ni el Bernat ni el Víctor ni el murri de l?Enric. S?asseu a la taula del costat del billar, ara que és buida, i li torna al cap la Quima, com si fos un somni de bona tarda, potser fins i tot un malson. No, no té ganes de pensar en ella, no vol fer-se mal. L?últim que li va dir ahir va ser que no el volia tornar a veure més, però per algun estrany motiu l?Agustí pensava que aniria al Tramuntana, com sempre, i es veu que potser també es referia a no tornar-hi. Ha de posar la ment en blanc, malgrat tot, i per poder (des)concentrar-se millor fixa la mirada en la fotografia de la papallona que té al davant.
?La cervesa de sempre? ?li diu la Joana, i ell fa que sí amb el cap, com d?habitud.
?Estàs tristot, noi, què coi et passa? Sembla que t?hagin entaforat un bombí al cap, de tan seriot! Que hi ha hagut molt de marro, amb l?accident, o què? ?intenta ser simpàtica…
?Deixa-ho estar, Joana, que no estic d?humor. No ha vingut pas, la Quima? ?a veure si en treu alguna cosa, de l?amiga. Ningú no se l?havia arribada a estimar mai com cal, potser perquè era massa nyicris ja de petitona, quan encara no se li havien allisat els rínxols ni havia perdut la mà dreta. Si s?hagués deixat arrossegar per la inconsciència, potser hauria trobat l?amor, però es va haver de conformar amb l?anar-hi anant, sense ocells que cantin fora la gàbia.
?Que no ho saps? Ha marxat!
?Què vols dir? ?S?ha quedat estupefacte. No sap si està a punt de cridar o de plorar. Se sent estúpid.
?Aquest matí ha vingut un home, tot xiroi, preguntant per ella. No l?havia vist mai abans, em sembla, no és pas de la comarca. Jo crec que fins i tot estava massa content, feia una impressió estranya, com si intentés dissimular alguna cosa, tot innocència, com si amagués què sé jo, un secret potser…
?I quina pinta feia?
?Ui, no ho sé…
?Vinga, fes memòria ?la incertesa li bull.
?Tenia un punt de còmic, com sortit d?una sèrie manga del Katsuhiro Otomo, però molt diferents del sergent Keroro o del caporal Giroro, amb un gec llarguíssim de color gris fosc, d?aquells de muntar a cavall. Del colze li penjava un casc de moto. Duia barba de tres dies, els cabells llargs recollits en una cua, engominats, amb un punt indefectiblement grotesc. Era gros com el Triple HHH, però no tan mític com el Hulk Hogan, i més simpàtic, això també… ?ella seguia parlant-li de l?home i l?Agustí només volia saber en realitat on redimonis era la Quima, on podia anar a buscar-la, parlar amb ella, observar-se atentament con animals amatents…
?Menjava xiclet, i duia una piruleta a la butxaca, encara que sembli increïble…
?Però i ella què, l?ha trobada o què? On és? ?Comença a impacientar-se.
?Ok, ok, ja va… no passis ànsia. No volies saber com era l?home?
?Ja m?entens, el que vull…
?A l?assut, l?hauria enviat, què vols que et digui. No m?ha fet cap gràcia, que vingués un foraster preguntant qui sap què. Però al final m?ha caigut simpàtic i li he dit que la podria trobar a cal Drac Jaumet. M?ha fet la impressió que devien haver sigut companys, tot i que també m?ha semblat una mica garrepa…
?I l?ha trobada? ?ara ja comença a enfilar-se per les parets, però no es vol escamar…
?Vols deixar de patir? Era lleig, estava blanc com sortit d?una pel·lícula de zombis o de terror en general, d?aquelles d?una baralla rere l?altra, sempre a prop d?una matança que mai no arriba.
?Fes el favor de portar-me la birra, va, que estic sec ?realment, no pot més, començava a sentir nàusees, fàstic, prou de dibuixos animats, no més cinema de cercavila! Voldria una mica d?entreteniment adult amarat de rutherfordi, amb il·lusió, una mica de futbol, amb el Barça o l?Espanyol, el Messi o el Lupi, algun bonic equip anglès o de l?altra banda de l?oceà, encara que jugui a la xarranca.
?No et facis el llop, tu ara, que aniràs de cap a l?aigüera. Només intentava ajudar-te. No sé què li ha dit l?home a la Quima, però a mitja tarda ella m?ha trucat i m?ha dit que si algú demanava per ella li agafés l?encàrrec, que no sabia quan tornaria, si avui o demà o què. Li he preguntat per l?home, però ella res, no me n?ha dit. Com si ni m?hagués sentit. Està a la lluna de València.
L?Agustí calla i la Joana li porta la cervesa. Se la beu d?un glop, paga i marxa. Anirà a preguntar a cal Drac Jaumet, a veure si en saben res. És una fonda petita però molt acollidora, amb vuit habitacions i un restaurant molt familiar, que fa quatre generacions que passa de pares a fills. Al principi amb prou feines era una barraca estreta i fosca, però amb el temps van anar ampliant fins a servir els millors dinars del poble. El Jaumet, el pare de la Quima, era el besnét del fundador, un bon pagès esbojarrat que havia fundat l?hostal fa més de cent anys, quan el terreny era un jardí de glicina inundat de sol. Li deien Drac Jaumet perquè tothom deia que havia mort un d?aquests animals mítics, però alhora tenia fama de ser d?allò més amable i amb bon cor.
Com que la fonda queda als afores, l?Agustí passa per casa, agafa el cotxe i se n?hi va, però el cap li bull: el té tan ple de ferralla que es perd i de cop es troba a bell mig del bosc. Pensa en l?antídot que no ha pres: sense la pastilla li pot passar de tot, li dóna pau. Refà el camí i passa a la vora de la riera del Fantasma, que ressona esplèndid enmig del silenci del Petgivolai, que és com li deien a aquell bosc.
?Ei, Agustí, què tal? ?fa el Jaumet: no deu saber res de la Quima.
?Què tal, família? ?contesta? Escolta, Jaumet, què ha passat amb la princesa? M?han dit que se n?ha anat, però no en sé res i estic preocupat…
?pssssé… ?es fa el murri.
?Home, ja saps com estem, no cal que t?ho digui, però això no vol dir pas que me?n desentengui, no? La Joana diu que ha passat un home estrafolari preguntant per ella, i no me n?acabo de refiar. La picallosa de la teva filla és massa guapa com per anar amb un xitxarel·lo qualsevol.
?Tant parlar de la igualtat i mira, tu, ara te?m poses gelós per un no res… Si t?ho haig d?explicar tot, agafa una cadira i vés a seure a la biblioteca, que ens hi passarem més estona que si féssim ciclisme. A tu t?ho puc explicar. No trigaré gaire, vaig a dir-li a la mamà que m?hi entretindré una bona estona.
Nerviós, l?Agustí corre com un futbolista, s?entrebanca pel passadís i quasi fa caure el gerro antic xinès i la ceràmica grega. La biblioteca no està gaire ben farcida, però és un lloc agradable i normalment és buit. Ja se sap que la lectura no és la panacea, però és un bon remei per a les malalties de l?ànima. Entre els volums destaca ?Covardia catalana?, el llibre que ell mateix havia escrit després de la tesi, en què intentava treure l?entrellat d?alguns dels mals endèmics del país a través de la comparació amb l?art de fer anar el boixet, allò que en català són puntes de coixí i en castellà encaje de bolillos: Catalunya és un boixet difícil d?encaixar. D?ençà que la bibliotecària va marxar que no han entrat gaires llibres més, però encara era un espai prou elegant.
Està impacient, però confia en l?amistat del quasi sogre. El Jaumet torna, seu al costat de l?Agustí i li explica la història amb franquesa:
?La Quima no t?ho ha explicat mai perquè és una història massa trista, per tots nosaltres, i suposo que tu no recordaràs res perquè quan va passar eres molt petit i ningú del poble no en parla. És tan secret que és més que un tabú. Tan tabú que no se?n pot res saber. Tan secret que no es pot escriure. Em sap molt de greu, Agustinet, però no puc fer-hi res, no és pas cosa meva.
Mentre anava sentint tot això, l?Agustí sentia créixer la pau al seu interior. Ho va entendre tot de cop. Tres dies després del seu aniversari va saber que la Quima havia de formar part de la seva llibreta de joventut, simplement. No li dedicaria ni un dia més de dol ni d?alegria, ni un segon l?enterraria al jardí i potser quan tingués noranta anys o algun de més la desenterraria. Se?n recordarà, llavors?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!