Som incomplets, sens dubte, puix sempre sentim la manca d’alguna cosa: amor, bens materials; tot il·lusori, esclar. Deixa bocabadat, doncs, l’admirable simplicitat de qui és (o se sent) feliç més d’una estona, fora de moments puntuals. En realitat, no som més que mancança en estat pur. Si fóssim uns animalets i prou, sentiríem (com sentim) l’enyorança de quelcom de superior? Pensaríem en la mort? Tindríem noció d’un “més enllà”, ni que fos per a negar-lo? És clarament evident que, quan no som aclaparats per la urgència de sobreviure, apareixen preocupacions d’una altra índole: ens podem permetre el luxe de pensar; el que s’entén per “pensar”, ben bé, doncs. El cas és que la poqueta cosa que som no en té mai prou, de res, perquè bàsicament som un buit infinit impossible d’omplir, ve’t-ho aquí. Esclar que la majoria dels nostres comportaments ja es prefiguren en els animals que ens precedeixen en l’evolució, però el clímax al qual els podem arribar a portar nosaltres no es pot ni comparar. L’afany de possessió, de poder i domini, el desig d’acumulació que condueix al lladronici a gran escala, la infidelitat sistemàtica que es pot trobar en no pocs individus… Sempre som a la presó, en el fons. Una presó de condicionaments, de parets invisibles, de rutina. Som un pou de desig insatisfet, un anhel perpetu de totalitat, un puzle inacabat, una set insaciable de coneixement, una fragmentació infinita. El desert místic, com a imatge del lloc clar on la llum no es disfressa i on es retallen nítidament els perfils de les coses, no deixa de ser, també, el regne del miratge, que cal aprendre a distingir. Així, el “mal esperit” dels textos sagrats pot fer-nos una oferta amb la qual l’hybris exultaria. La il·lusió, doncs, es manifesta en un doble sentit: el de l’enganyosa i aparent sòlida matèria i (en no menor mesura) el d’un “regne espiritual”. Tot plegat va notablement més enllà del que exigiria el simple instint de supervivència i, fins i tot, l’atavisme heretat del “mascle alfa”, sembla. Perquè, és evident que freturem control i domini, a fi d’esquivar la sospita (que sempre ens acompanya vagament) del nostre profund no-res. Així, a penes la climatologia ho fa possible, passem a apropiar-nos de la terra: un dia (per dir-ho així) la glaciació s’acaba i, bruscament, la gent comença a sembrar i recol·lectar, cria bestiar, etc. (comença a navegar, també, en troncs o embarcacions rudimentàries). Es dóna el cas que el final de la glaciació coincideix amb l’arribada a la “maduresa” en l’habilitat dels humans per a fabricar eines, les quals coses, combinades, permetran el pas a la “edat de ferro”. Tot “casual”, esclar. Del xaman a l’alquimista i al ferrer, passant per la detecció dels metalls enmig de la roca (troballa sublim, sens dubte) hi va un camí “màgic” i trascendental, un camí que, com no podia ser altrament, és recorregut amb admiració i respecte, sense deixar mai de reconèixer la presència misteriosa de la divinitat arreu. Després de centenars de milers d’anys de collir cereals salvatges, el (fins aleshores) caçador-recol·lector decideix de cop, com si diguéssim, fer-ne una sembra i recol·lecció “planificada”, però tot això és “casual”, esclar. A penes el gel es retira, el terreny és “colonitzat” per plantes, tot posant de manifest la força imperiosa d’això que anomenem “vida” (cal parlar-ne). La roca més dura i el terreny més inhòspit poden albergar ni que sigui una micona de vegetació esparsa. Des del començament de la sedentarització (al voltant de -12.000) passant per la conversió al nou paradigma agrícola i ramader (vers -9.000) es produeix l’imparable procés que desemboca en l’aparent actualitat, tot dotant les societats d’una (fins aleshores, borrosa i inconsistent) jerarquia, amb emblemes de poder (joies, or) i organització social basada en la “divisió del treball”, poder transmès per herència, fixació de clans i tribus, etc. (tot ja ben consolidat cap a -3.000, quan es pot donar per acabada l’era Neolítica i fins ahir mateix, pràcticament).