El solstici d’estiu representa la culminació del recorregut del Sol pels graus d’un sistema simbolicoanalògic que dóna raó de la nostra situació en el complex mecanisme d’un univers entès com a manifestació divina. El passat 21 de juny, a les 10.51 h. T.U. el Sol va “entrar” (per a nosaltres) al sector simbòlic anomenat Càncer, havent assolit una declinació màxima de 23º 26′ respecte a l’Equador. Aquest sector (d’acord amb l’antiquíssima i sàvia simbologia zodiacal) és “presidit” per la Lluna, aquest satèl·lit en si mateix rocós i àrid, que ens proporciona la imatge de la freda humitat de la nit i també (en un joc profundíssim de projeccions inconscients) la idea d’una feminitat entesa com a principi de socialització i pacificació de les tensions individu-individu i individu-grup i (last but not least) de la “protecció” deguda a la maternitat i la infància. Aquest fet aparent marca l’inici del quart d’any en la plenitud del qual el Sol, doncs, en l’acme de la seva força (des del nostre punt de vista) és comparat al majestuós lleó i, a la inversa, aquest animal és investit d’apropiada càrrega simbòlica, tot entrellaçant novament “cel” i terra (o “esperit” i matèria, si voleu). (continua)
Així, l’anunciador, el que “clama en el desert”, és homenatjat en el punt d’arrencada de la fase que, en el seu clímax, esdevindrà “domicili” del que, per a nosaltres, no deixa de ser astre-rei-déu, ens posem com ens posem (cal descomptar, naturalment, el desfasament del canvi de calendari de 1582). Vulguem o no, som espectadors de primera fila i (a l’ensems) actors d’un drama còsmic que es desenvolupa davant dels nostres ulls i també, sense contradicció, en el nostre escenari “interior”, és a dir que, immersos de ple en la mateixa il·lusió que experimentem, alberguem els fets aparents dins el buit misteriós del nostre constituent feix d’impulsos infinit. El brutal allunyament (denunciat per gent com Jung) que l’individu experimenta en l’aparent actualitat, pel que fa a qualsevol indici de profunditat, la llosca incomprensió del simbolisme, del misticisme, del mite, la incapacitat de renovar el món (tan bescantat) de la faula, són el fons trist en què es mou la successió de brillants llumetes de la novetat tècnica (tan útil, pràctica, meravellosa i plausible, d’altra banda) que ens fa perdre insensiblement el do de la parla. Fabulare, fablar, hablar. Parabolare, parlare, parlar. La faula i la paràbola són a la base de tota comunicació = comunió.