Com molt bé diu Jean Baudrillard a Violència de la imatge, la perpetració de la banalitat (als reality shows i a les xarxes) fa justícia al dret i al desig de no ser res. En efecte, la hiperexposició a la mirada pública que proporciona la presència oberta i continuada de l’individu dins el mitjà total que ja és Internet + TV (tot integrant i assimilant el “missatge” molt més enllà del que hagués pogut somiar McLuhan) aboca el “jo” (no només com a imatge) a una transparència absoluta molt propera al no-res absolut, tot culminant, així, el procés de retorn (en un context temporal) a l’etern principi i origen indiferenciat, és a dir, que l’individu, en certa manera, immola la seva pròpia “personalitat” als altars de no sabem ben bé quina mena d’ens maligne, a canvi d’un miserable xut diari de “popularitat”, tot renovant, així, permanentment, el mefistofèlic i monstruosament desigual contracte, però amb ulls vidriosos i un rictus de “felicitat” artificial; la mateixa que proporcionen totes les drogues a canvi d’una submissió que creix geomètricament. La tensió inevitable entre el parell de pulsions aparentment contradictòries de preservació del “jo” a qualsevol preu i aquella tendent a l’autodestrucció a fi d’alliberar-se de l’angúnia existencial, arriba a una solució de compromís amb la banalització icònica i mediàtica a través de la qual el dolorós “jo” aconsegueix finalment dissoldre’s en la pròpia nul·litat essencial, tot proclamant als quatre vents la seva existència pública. Al mateix temps, el ciutadà/consumidor gaudeix d’una felicitat artificial, renovada cada cop que adquireix un nou gadget o l’últim aparell electrònic, mitjançant el qual pot actualitzar el pacte feudal de submissió als “mercats”, pacte implícit en l’acceptació d’un sistema de capitalisme salvatge ja indiscutible i/o insubstituïble. Mentre veiem amb ulls que, íntimament, voldrien ser tristos (però són entelats per la rutina) com la gent que fuig de la guerra, la misèria, la fam i les màfies s’ofega al trist quasi-llac nostre o és, senzillament, amuntegada/estibada/emmagatzemada (per no dir empresonada) a fi que no molesti (que no faci nosa o mal als ulls) els capitals, les inversions i els productes financers es mouen com un llamp arreu del món, ja només a un clic de distància. Finalment, hem arribat al somiat nirvana, però no pel camí esperat, car un món que es denega a si mateix, tot anul·lant la consistència de l’individu que el “crea” amb la seva mirada, hauria de ser ja l’avantsala del paradís, oi? La il·lusió momentània de llibertat total produïda pel consum sense fre (acompanyada d’un vague sentiment fictici d’omnipotència, en un sentit sartrià) coexisteix amb la sospita que qualsevol relaxació evidenciarà eventualment el profund pou de tristesa que s’hi amaga, la qual cosa deriva inevitablement en una frustració contínua que, com en el cas dels mesells, ja gairebé ni advertim, donada la incultura general que se’ns administra cada dia a cullerades grosses. El gaudi de la banalitat, així, comporta una certa renúncia a la dignitat, mentre naufraguem en un pèlag de misèria intel·lectual i moral. Cal no aturar-se mai, doncs, no fos cas que penséssim i ens adonéssim de la pròpia nul·litat i la nul·litat del món i quedés, així, exposada als propis ulls la inútil passió que som, també a la sartriana manera, només que Déu hi és i no hi és, tot dotant d’un sentit incomprensible per a nosaltres la manca de sentit del món. Contràriament al que podria semblar, el Déu que és/no-és dista infinitament del Déu absent imaginat per algú, tant com de la pura inexistència, car “és” en lloc d’un món (aquest sí) irreal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!