El bloc Antoni Garcia #noupais #nouLH

Davant els nous reptes ambientals, d’increment de la població pels fluxes migratoris i d’augment constant dels costos de combustible, cal un canvi d’orientació estratègica i d’inèrcia en el concepte de les infraestructures que calen
En la recerca de solucions als problemes quotidians dels ciutadans i amb una visió de futur ambiciosa, cal que un país es doti de sistemes de comunicacions i transport eficaços i eficients; d’una xarxa d’infraestructures de transport a la mesura de les necessitats, de qualitat, pràctica i útil internament i ben connectada externament. Però cal, al mateix temps, engegar polítiques avançades sobre mobilitat, aplicant no només criteris d’oferta (és a dir, calcular intensitats de trànsit i construir) sinó començant a aplicar criteris eficaços de gestió de la demanda. En resum, cal disposar tot allò necessari perquè els ciutadans i les ciutadanes gaudeixin del dret de moure’s, però que, al mateix temps, ens permeti estalviar els recursos invertits (energia, temps, territori, diners…) a cobrir aquestes necessitats, és a dir, assolir els mateixos nivells de satisfacció de la societat amb la mínima despesa de recursos possible. En resum: una mobilitat més eficient.
Amb plena visió de futur, la gestió de la mobilitat només es pot enfocar des d’una triple perspectiva, que prevegi:
– El desenvolupament de polítiques de gestió de la demanda per a una mobilitat eficient.
– El disseny d’una xarxa d’infraestructures eficaç amb un alt grau d’intermodalitat.
– Una alta dotació dels serveis de transport col•lectiu, en qualitat i en quantitat.
En aquest context, la planificació i el disseny de les infraestructures del transport ha d’orientar-se a solucionar els problemes de la mobilitat de les persones i de les mercaderies, però no és l’única eina per a aquesta finalitat i sense la concreció de les altres dues peces ens dirigiríem a una política –temerària– de creació d’oferta sense fi.
És per això que a Catalunya cal, doncs, una nova cultura territorial de les infraestructures. En molts indrets del país, el territori pren una fisonomia marcada pels remolins viaris que s’intercalen i es desenvolupen els uns amb els altres, molts cops sense ordre ni concert. Ha quedat més que demostrat que per establir una planificació i una jerarquia de les infraestructures cal una escala d’anàlisi que vagi més enllà de la municipal.

Amb aquest escenari que es dibuixa en l’horitzó el ferrocarril és la gran opció. El ferrocarril ja va ser l’ instrument que va vertebrar la Catalunya de la primera meitat del XX. Una aposta per les infraestructures ferroviàries vertebra un país diferent. Un nou ferrocarril vertebrarà una nova Catalunya. Cal aturar la dinàmica dels darrers anys i centrar en el ferrocarril les inversions infraestructurals dels propers anys, s’haurien de reintegrar els dèficits fiscals amb recursos aplicables al ferrocarril.
Si volem assolir una modernització en les infraestructures i alhora volem que sigui de manera ambiental i econòmicament sostenible el ferrocarril l’eina. El Pacte Nacional d’Infraestructures recentment signat n’és un bon exemple.

Les principals democràcies europees, algunes fins fa poc molt allunyades de la sensibilitat ambiental desitjable han començat a fer els deures per combatre l’actual model de transport, insostenible en termes econòmics, socials i ambientals. Per citar alguns exemples:

• Els compromisos del govern de Sarkozy de no augmentar la capacitat viària de l’Estat francès (excepte per eliminar punts de congestió o problemes de seguretat), apostant pel transport ferroviari (les anomenades autovies ferroviàries) i només contemplant la carretera i també l’avió com a solucions d’últim recurs.
• Podem citar l’aplicació de peatges orientats a la gestió eficient de la mobilitat o les taxes ecològiques a les mercaderies (l’Eurovinyeta). Com ha fet Alemanya, per exemple, amb l’aplicació de peatges al transport de mercaderies per carretera.
• Podem citar el cas de Suècia en relació a les desgravacions del querosè dels avions. Apliquen un gravamen fiscal als vols quan existeix una alternativa, com per exemple un servei de trens d’alta velocitat.

A Catalunya hem de començar a fer els deures si volem afrontar amb garanties els reptes socials i ambientals que ja comencem a tenir sobre la taula. Per això des d’Esquerra volem que a partir d’ara mateix qualsevol nova infraestructura que es construeixi a Catalunya compleixi un seguit de criteris. Seran criteris per una planificació i gestió sostenibles de les infraestructures.

1.- Planificar les infraestructures en base a un model de desenvolupament acordat. La planificació de les infraestructures hauria de ser una expressió clara del model, d’un model de desenvolupament establert prèviament de manera consensuada amb una perspectiva a llarg termini.

2.- Potenciar un model equilibrat, descentralitzat i en xarxa. Fomentar un model d’infraestructures en xarxa, jerarquitzat tenint en compte les economies d’escala. En el cas dels transports, donar prioritat a la millora de les connexions intermodals (per exemple entre aeroports i ports amb el transport ferroviari) esdevé fonamental per optimitzar la velocitat dels fluxos de persones i de mercaderies, per reduir el consum de combustibles fòssils i els impactes socioambientals associats a la congestió i la contaminació. El cas de l’energia també esdevé paradigmàtic. Un model de generació d’electricitat descentralitzat seria molt més eficient ja que no hi hauria tantes pèrdues en el sistema de transport, es tractaria d’acostar la generació als usuaris.

3.- Vetllar per la coherència entre planificació territorial i sectorial. S’ha de prioritzar un model territorial que garanteixi la sostenibilitat ambiental, l’eficiència funcional i la cohesió social, Cal racionalitzar la construcció de noves vies que puguin fomentar la dispersió territorial (+ dispersió genera + mobilitat obligada i a la vegada més emissions de CO2), la fragmentació d’espais naturals. Ciutats i viles compactes en front de la dispersió urbanística

4.- Afavorir les infraestructures que faciliten la transició cap a models econòmics més sostenibles. En l’actual conjuntura econòmica, la inversió pública en infraestructures pot ser considerada per alguns sectors com un estímul per fer front a la crisi ja que poden esmorteir els efectes de la desacceleració econòmica pel fet que generen una important ocupació en un dels sectors més afectats, el de la construcció. Ara bé aquest tipus d’activitat es alhora gran consumidora de recursos naturals, genera importants impactes territorials i perpetua un model de desenvolupament poc sostenible atès que, si bé les infraestructures poden ser considerades en sentit genèric com a necessàries , aquestes no poden ser el motor sobre el qual depengui el desenvolupament d’un territori.

5.- Promoure la democràcia participativa. La planificació d’infraestructures sempre ha estat una qüestió força conflictiva. Els conflictes potencials s’haurien de gestionar en fases molt inicials del procés de planificació amb processos d’avaluació integrats i de gran abast.

6.- Optimitzar les infraestructures existents. Incrementant l’eficiència de les existents maximitzem la seva vida útil i reduïm costos ambientals i econòmics. En l’àmbit del transport serien; l’aprofitament i condicionament dels traçats viària existents abans d’obrir nous corredors. En l’àmbit de la xarxa de subministrament d’aigua o energia aquest criteri encara és més important ja que serviria per reduir pèrdues del transport i la distribució.

7.- Prioritzar estratègies de gestió de la demanda. S’ha anat creant oferta a mesura que creixia la demanda, o bé, estimulant noves demandes a mesura que es generava oferta. Aquesta perspectiva perpetua un cicle per definició insostenible. Cal integrar en el procés planificador l’enfocament de gestió de la demanda.

8.- Reflectir les externalitats socials i ambientals de les infraestructures en els costos totals. Una infraestructura no pot ser ambiental i socialment eficient si no s’hi reflecteixen tots els costos (incloses les externalitats).
EXEMPLE: “Les externalitats d’una urbanització per un ajuntament és tenir present que s’haurà de fer càrrec de fer arribar el subministrament d’aigua i elèctric, xarxa de clavegueram, recollida d’escombraries, reforçar la seguretat. Són externalitats socials i ambientals. És pa per avui i gana per demà”

9.- Establir mesures compensatòries. Les infraestructures poden ser positives a nivell socioeconòmic, si estan degudament justificades i amb un bon encaix territorial. Per exemple, en el cas de la mobilitat, l’obertura de noves infraestructures viaries indueix un major trànsit de vehicles privat. Això comporta fenòmens d’exclusió social i laboral per aquells sectors de població que no tenen accés al transport motoritzat i no disposen de transport alternatius (joves , gent gran, població sense recursos). Per tant, quan no es puguin evitar aquests tipus de projectes, caldrà que vagin acompanyats amb mesures compensatòries que afavoreixin el transport col•lectiu.

Resumint, no podrem engegar una revolució verda si no canviem de model. Cal una nova estratègia per plantejar solucions integrals als problemes de mobilitat actuals i a les previsions futures, sota criteris de sostenibilitat, és a dir, màxima eficiència, mínim impacte territorial i ambiental, i màxima aportació a la qualitat de vida i a la cohesió social.
La societat occidental avança cap a l’economia del coneixement, és a dir els models futurs de desenvolupament ja no seran sobre la producció industrial basada en mà d’obra barata, sinó en la transferència del coneixement, en la creació de productes d’alt valor afegit i en la valorització dels intangibles (benestar, serveis a les persones, paisatge,..), tot això representa el canvi cap a una economia d’una alta eficiència territorial (amb un baix consum de territori) i amb una alta exigència tecnològica. Per tant, la priorització de les grans infraestructures del transport que ha durat fins ara, ha de començar a substituir-se per prioritzar les infraestructures de comunicació d’alta capacitat. Amb tota seguretat el cable començarà a substituir el formigó i la societat en sortirà guanyant. –

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!