Aquest cap de setmana publicaré un nou article al meu racó del Dossier Econòmic sobre l’inici d’un camí possible pel necessari projecte comú del nacionalisme català.
Hi dic que caminar per aquí és més necessari que mai, malgrat totes les trinxeres obertes i malgrat el munt de ruptures personals, perquè a la base hi ha els nacionalistes de fe que demanen (que demanem) a crits una posició conjunta del nacionalisme davant de l’agressió descarada d’Espanya a les nostres llibertats. Les agressions a la llengua, les invasions competencials, el finançament, les infrastructures… Però és que també davant de les il·lusions de llibertat nacional plena, que són absolutament majoritàries entre els nacionalistes! Que no hi ha espai per a un projecte comú de mínims al nacionalisme? Va home va! El que passa és que hi ha gent que no en té ganes…
Si, si, ja sé que molts em titllaran d’ingenu, que ara mateix les coses estan més difícils que mai i que tot són interessos contraposats. D’acord. No em mamo el dit i visc la política des de dins. Però això no em tanca prou els ulls com per no pensar dia rera dia i nit rera nit que ens cal bastir un punt de trobada, i que això es fa començant a caminar: ara una passa, després una altra, i així successivament, per difícil que ara sembli.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
O una forma dolenta e interessada d’enfocar el país.
Benvolgut Antoni, hi ha un projecte comú i està prou clar: seguir avançant en l’autogovern com a via per a construir una societat millor, alguns es volen parar en la propera estació, d’altres volem arribar a destí, però el projecte comú hi és, crec que tots els catalanistes ho compartim, això.
El problema en el que et vols centrar jo diria que està mal definit. Ja que no és un problema de base, sinó de representació. És un problema de representació perquè tenim uns polítics cap de suro que tenen els següents agravants, i aquí és on crec que hauries de centrar els teus esforços:
1) Una vanitat sense límits. He conegut en Mas i en Carod personalment i quan els comparo amb gent de referència en empresa, ciència o altres àmbits (que manen més que ells), em resulten vanitosos com pocs.
2) Una propensió per a definir-se en contra del veí enlloc de en funció dels valors propis.
3) Una manca de connexió amb els votants i de representativitat. En Pujol per exemple sabia que tenia la gent al darrera, perquè la conexia i entenia les seves inquietuds i d’això en treia una aura de poder que els d’ara no tenen.
4) Uns esquemes d’"espanyolisme mental". Més que avançar en l’autogovern, aspiren a ser els grans caps de la reserva índia del "noreste" i que a Madrid els hi facin la pilota. Em sembla d’un acomplexament brutal… que no han viatjat aquesta gent? Perquè són més provincians que l’Alfredo Landa amb boina.
5) Una manca de referents personals comuns entre ells. Que els dirigents de Ciu tinguin més en comú amb en Piqué que amb els d’Erc o que els d’Erc tinguin més en comú amb en Montilla que amb un Artur Mas és de psiquiàtric.
Benvolgut Toni,
Com quasibé sempre, totalment d’acord amb les crides positivistes i a anar endavant tots junts.
Trobo molt interessant que aquestes idees s’escriguin també en el Dossier Econòmic. Sincerament, no tinc ni idea de la rellevància o impacte mediàtic d’aquesta publicació, però sí que cal que s’escampi aquesta idea en el món empresarial català, massa preocupat per les vendes dels seus productes a Andalusia o Navarra o Madrit que a tirar endavant un projecte nacional com a país i multinacional com a empresa. Cal remarcar la necessitat d’oblidar l’estat espanyol com a mercat natural, ja que aquest mercat natural ha de ser la UE. No només per motius polítics / ideològics, sinó també per motius pura i simplement econòmics i de competitivitat empresarial internacional.
Salut i força,
Realment els nostres fills i nets se’n faran creus de les oportunitat perdudes per el nacionalisme català.
Com els explicarem que durant tants anys el nacionalisme català tenia majoria absoluta al parlament de Catalunya i la condicionava al parlament de Madrid però mai ho vàrem aprofitar? Segurament els hi ho haurem d’explicar en castellà.
(Els vascos no ho entendran mai que aquí siguem tant soques)
Això és el que cal tenir ara, anar fent per sota i anar treballant, fent propostes. Crec que tot suma. Ningú ha dit que el nostre camí seria ràpid o fàcil En Kapuzinsky al seu llibre la Guerra del Fútbol té un relat de dos camperols molt bó! caldria llegir-lo per veure com d’ells en podem aprendre nosaltres. Sinó l´has llegit fes-ho! és bo
Endavant, el dissabte sempre compro el Punt pel Dossier i val la pena.
Dani
Per avançar cap al projecte comú, podriem començar per donar un calmant a en Madí.
Abans els convergents teniem la ‘casa comuna del catalanisme’ sense necessitat de verbalitzar-ho. Ara amb el Madí tenim la ‘comuna’ del catalanisme.
Toni, al final resulta, tot i caminant cada vegada més ràpid, q sempre hi ha una força, la mateixa força de sempre q com un xiclet que no es trenca fa més llarg i costerut el camí. Tot i així no hi ha més solució q caminar.
M’he alegrat de llegir aquest article, Antoni. Ja fa temps que et veig com un dels homes capaços de construir ponts en la societat catalana. Crec que tant ERC com CiU han de replantejar-se moltes coses, però que en el fons no ha de ser tan difícil si tots plegats fan (feu) un esforç per silenciar els egos i pensar en el país com a comunitat que té molt insuficientment cobertes les seves necessitats.
Confio que el debat que tu fa temps que sostens porti a conclusions, i que les conclusions no es quedin en paraules. Treballem plegats, i aconseguim consensos (suprapartidistes) de mínims, també amb ICV i PSC. Jo sóc dels que crec que, digue’m optimista, fins i tot homes com en Piqué entenen que el millor per Catalunya, si a Espanya no fossin tan troglodites, seria tenir Estat propi.
Benvolgut Antoni,
jo també et llegeixo al Dossier i a més fa temps que aposto per tu dins de CiU com a sobiranista. Però ara mateix em preocupa, i molt, la reticència de CiU a assumir la via sobiranista. Humilment, només et puc oferir un punt de trobada, que és la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Com que veig que encara no en formes part, i com que entenc que compleixes les dues úniques condicions necessàries (tenir un bloc i voler un estat propi), et convido a sumar esforços amb nosaltres i a proposar a altres sobiranistes de CiU que s’hi afegeixin. Jo no sóc militant d’ERC i per tant no puc parlar en nom del partit ni oferir-te gaire diàleg més que el propi dels blocaires, però penso que el punt de trobada que reclames ha de ser la via sobiranista. Com ho veus? Els qui deixen comentaris al meu bloc em diuen a cada dos per tres que CiU no serà mai sobiranista, que no voldrà mai plantejar un referèndum. Jo no perdo l’esperança que algun dia puguem sumar esforços, però em preocupa la reacció que ha tingut el partit davant les declaracions de Carod.
Rep una salutació ben afectuosa.
Xavier Mir
Benvolgut Antoni,
Efectivament, molts no en tenim de ganes. Saps que passa? Que aquesta retòrica que feu servir gent que s’inscriu a l’anomenat "sobiranisme" (que mai se sap si vol dir un clam pel reconeixement de la sobirania o, pel contrari, la voluntat d’exercir.la..) es una retòrica que no connecta – gens – amb la majoria del ciutadans. Sembla un disbarat, no? Però hi ha un fet cada cop mes aclaparador (i el CIS i el CEO ho diuen mes rera mes): Cada cop son menys els ciutadans que volem parlar de coses com les pàtries, les banderes, les estelades, les processons de torxes al Fossar de les Moreres o els juraments a la tomba del pobre Vifrè el Pilós…. Ja estem una miqueta farts de que la gent que parla de pàtries i de coses tan etèries con "projecte de país" (que dimonis vol dir projecte de país?? qui defineix el projecte??) desprès es dediqui a no tenir cap escrúpol quan es parla de diners (suposo que havent estat Secretari del Govern ja saps de què parlo…). Sort que ara, que ni el català, ni la Generalitat (l’autogovern que hem votat els catalans), ni la bandera ni Montserrat estan en joc, la gent d’aquest país podrà dedicar.se a mirar si hi ha una bona sanitat, una bona escola o una bona carretera. Sense que la maregin amb frases com “la vessant nacional” o els “aspectes competencials”. Encara que sospito que alguns, malgrat l’implacable i reiterat vot electoral, insistiran en salvar.nos de tota mena de dracs. Afortunadament, la demografia que , en part, ha produït la vostra –i de ningú altre – política familiar, també serà implacable.
Cordialment,
Missus.
That’s great that people are able to receive the credit loans moreover, it opens completely new possibilities.
The really good notes connecting with this good topic sould be a base for thesis writing and dissertation writing and be taken in dissertation international.
Your blog is really helps for my search and i really like it.. Thanks a lot..:)
Research Methodology Literature Review
Different students search for the Buy dissertation about this topic. When they know about your good enough knowledge, they would believably order the dissertation.