Joan Viña ens ha deixat. Joan Viña feia de regidor d’Arnes, a la Terra Alta. Feia de polític i era forner. No tenia més de quaranta-cinc anys. Arnes ha suspès les celebracions de la festa de la mel per homenatjar, per sentir el traspàs d’en Joan. Quan mor un home d’equip, quan una part de l’ànima callada d’un grup de persones desapareix sobtadament, sense que ningú no s’ho espera, el forat que deixa es fa gran, molt gran. Tan com la impotència que sentim davant d’un fet tan immens com la mort mateixa.
Ara però caldrà fer l’homenatge sagrat de la continuïtat a en Joan. Ens hem confós massa amb vides eternes fetes d’espiritismes estranys. La vida eterna som nosaltres i els nostres fills, i els fills dels nostres fills. La vida eterna, o el que més se li assembla és seguir treballant per fer d’Arnes un lloc per a viure-hi, per fer de la tasca de servei un motiu per viure. Després la fe i l’Inefable ens concedirà la resta, perquè hi creiem.
Gent d’Arnes, família d’en Joan, res no omplirà el buit que ell deixa, llevat del seguiment del seu exemple, que tot i que no el retornarà, el farà reviure en tots i cadascun de vosaltres, de nosaltres. Sou una gran comunitat, un gran poble. Feu-li l’homenatge millor fent-vos encara més grans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies Toni per recordar un molt estimat amic.
Jo a Joan el recordo somrient, sempre disposat a ajudar, dient la parida de torn, per a que tots els que estiguessim amb ell riguessim de bon grat. Ja fa 4 dies que no el tenim entre nosaltres i el trobo molt a faltar, la seva tossuderia, s’encaparrava en una cosa i al final el donaves per impossible, perquè sempre es quedava amb la seva, això em treia de polleguera, als plens de l’ajuntament, o en una conversa qualsevol, ell sempre ens duia la contra a tots, uffffff i em posava a mil!!! …I ara què?
Teníem qualsevol problema a l’ajuntament, ell venia i el solucionava, però no sols a l’ajuntament, recordo el dia que al Gerard (el meu nebodet) els reis li van portar una moto d’aquestes que funcionen pitxan un botó, i no funcionava, la vam tenir una nit sancera carregant bateries i no funcionava, Javi va dir, cridem a Joan… als cinc minuts estava a casa el meu germà, i al cap d’una estona, Mcgiver havia arreglat la moto…I ara què?
Quan sortíem de “marxa” ell era qui portava el cotxe, la persona de coneixement, no bebia i ens controlava a tots els “deskontrolats”, com aquell dia de fi d’any, que la Lurdes i jo no volíem marxar de la discoteca, i ens va agafar a cada una a sota d’un dels seus braços i ens va treure d’allà, nosaltres mortes de risa… I ara què?
Son mil moments viscuts que em vénen a la memòria tots de cop, i em quedo badant una estona i em ve Joan al cap, i no puc evitar desesperar-me al pensar que ja no el veure’m mai més… I ara què?
Toni i Elena,
Ens sumem als vostres comentaris.
Sembla impossible que això hagi estat així. Encara no ens ho creiem. En parlar d’Arnes, hi ha moltes peces bones que encaixen al puzzle, bona gent i molts i bons amics. Junts hem passat moments agradables i inoblidables.
Joan, contagia’ns el teu caràcter, sempre content, sempre disposat, treballador com ningú, i amb un gran cor per entregar i fer-se estimar. Aquesta peça és insubstituïble. Quedarà buida per sempre, però hi dibuixarem el teu somriure i el teu exemple.
Joan, els teus amics de Bot, et recordarem en els millors records.
Batiste i Pili