Hem estat els que havíem de ser. Hem estat mig milió, sis-cents-mil, set-cents-mil, els que siguin! Però érem els que havíem de ser. Tots nosaltres per la dignitat del país, per reivindicar respecte i per reivindicar-nos a nosaltres mateixos. Potser de tot plegat això darrer és el més important.
La manifestació d’avui ha estat especial: gent jove i gent gran, famílies senceres, com la meva: avis, pares i néts, tots junts. El meu fill petit, "el més petit de tots", amb la senyera a coll (i ell a coll meu!). El sentiment és viu entre la gent. El país és viu. Ja ho sabíem, és clar, però no tenim massa oportunitats de dir-nos-ho tots junts.
Tornàvem cap a casa en el metro i tothom anava parlant al vagó, com si tots plegats tornéssim d’una festa cívica, com si tornéssim d’un partit de la selecció catalana, o d’un gran esdeveniment compartit i joiós. Ningú no es coneixia, però tothom sentia ganes de compartir el goig del moment amb el veí. Tothom sentia que, efectivament, hem estat els que havíem de ser; hem guanyat.
Ara cal saber que la manifestació serveix pel que serveix; que les coses no canvien d’un dia per l’altre. Però cal no oblidar-la perquè segur que, temps a venir, no gaire enllà, passaran coses, coses que tindran molt aveure amb l’esperit que avui ha caminat per Barcelona. Ja ho veureu!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Publicat per josepromeu | 2 Des, 2007
Ahir, tant se val si érem 200 com 700 mil, vam dir prou. Ben clar i català. El poble català s’ha cansat de tantes promeses incomplertes, de tanta ineficàcia, de tant d’espoli, i de tanta submissió. Està clar que n’hi ha que només els interessa els tema de la identitat indestructible de la pàtria espanyola, i els importa un rave que funcioni bé la nostra economia, els nostres servei i el benestar dels ciutadans; per això alguns no eren a la manifestació.
Però ara és l’hora que algú reculli el clam que ahir era al carrer. Des de les entitats ciutadanes fins a les plataformes sobiranistes, des de la gent d’Unió a la gent de la CUP o de Catalunya Acció, caminàvem plegats perquè sabíem que l’enemic, el que ens nega el dret a decidir, no era allà, sinó que es trobava representat en les dependències de Via Laietana o del Pla de Palau.