Hem passat uns dies a la província de Sòria, amb les poesies de Machado a les mans. Ens agrada mirar de comprendre Espanya. Cal comprendre l’adversari per saber-lo guanyar. A més Espanya encara ofereix racons d’autenticitat difícils de trobar a la resta d’Europa, racons que poden ajudar a deixifrar oblits nostres. Una d’aquestes oportunitats me l’ha donat Numància. Les ruines de Numància, al mig del pàramo, diuen molt més del que sembla a primera cop d’ull. De Numàncies a l’Imperi n’hi va haver a centenars. Un poble no gaire gran de celtíbers dedicats a la ramaderia, hostils als romans i als romanitzats. Fins aquí res destacable. El que fa Numància destacable és que l’Imperi decideix utilitzar-la de símbol de la seva potència i fa propaganda de l’anorreament de la vila. Hi envia el millor general, fa que els grans historiadors i glossadors del seu temps en parlin (Titus Livi, Ciceró,…). Amb quina finalitat? Que el món sàpiga com actua Roma amb els qui s’hi oposen.
Al cap dels segles Espanya mira de tornar a ser. L’any 1802 hi ha la troballa de les primeres restes de Numància. L’any 1846 el govern espanyol mira d’erigir-hi un monòlit. No hi és a temps. Espanya, trencada pel mig, guerrejant amb ella mateixa sense donar-se treva, fa del monòlit inacabat la metàfora de la seva incompletitud. L’any 1902 l’Alemanya del Kàiser Guillem envia arqueòlegs per tot el món antic per refer el mite del Sacre Imperi Romano-Germànic. Shulten arriba a Numància i en fa la primera i més important excavació. ALfons XIII visita les obres l’any 1907 (retingueu-ne la data) i decideix que és indigne d’Espanya que els alemanys facin les excavacions en el bressol d’Espanya. El mite engega un altre cop amb tota la força. És el mite que necessita una Espanya, una Castella partida pel 1898. Un mite que es construeix a partir d’una Numància que lluita fins a la mort, per l’honor, per la fúria de la raça, contra l’imperi, contra Roma, contra la cultura… Alfons XIII hi erigeix un altre monòlit, al costat de l’inacabat.
L’any 1907 comencen unes altres excavacions clau per comprendre’ns: les d’Empúries. Empúries, la colònia grega més important d’aquesta part de la Mediterrània, i posterior porta d’entrada de la romanització. Pocs paisatges de la terra són tan evocadors del que nosaltres avui entenem per civilització. Puig i Cadafalch, l’impulsor de les excavacions, la Mancomunitat de Prat de la Riba, el nacionalisme, adopten Empútries com un dels símbols clau de la regeneració nacional… catalana! Mentre les Espanyes fan el viatge cap al futur agafades al mite numantí, nosaltres decidim posar Grècia i Roma a la nostra motxilla. I ho fem en un moment en el que es congria a Europa és la tempesta dels totalitarismes. Vull dir que ho fem sabent que el camí que engeguem és un camí genuí.
Vam llegir la llegenda d’Alvargonzàlez, en la que s’hi esmenta Barcelona com a porta de sortida cap al nou món. Ressons quixotians? Sempre he pensat que en els regeneracionistes nacionalistes espanyols (dels que en Machado n’és insígnia), hi ha la nostàlgia del que mai no han pogut ni sabut ser. I nosaltres, ho valorem prou?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!