He tornat a anar a l’Alsderdi Eguna, el dia del Partit Naconalista Basc. És un dia especial, que val la pena conèixer, viure de molt a prop. En el meu cas, a més, s’hi dóna el fet que dirigeixo l’associació de les fundacions del BNG, de CiU i del mateix PNB, la qual cosa m’ha permès conèixer el partit des de dins. És amb el PNB, de fet, amb qui he treballat més aquests dos darrers anys, conjuntament amb Juan Mari Atutxa i Josune Ariztondo.
El PNB és un partit que no oblida quin és el otiu fonamental de la seva existència: fer que Euskadi "sigui", i que "sigui"`plenament. No són uns ingenus. Malgrat els anys de govern han sabut mantenir i mantenen (només calia ser ahir mateix a les Campas de la Foronda) l’esperit de lluita de tot el segle XX. El PNB és un partit fort. Tan fort que es permet discutir a fons sobre el seu futur, posant de manifest les discrepàncies i mirant de trobar punts d’arribada tan comuns com sigui possible. La desaparició (per a mi temporal) d’Imaz de l’escena política té com a motiu fonamental la preservació de la unitat del partit en el que e´s essencial.
Ibarretxe és l’altre gran protagonista. Es pot dir que no compta amb tota l’executiva del partit per tirar endavant la seva proposta. Ep! No hi compta intel·lectualment. El que si que sap és que des de divendres els té darrera seu.
La consulta que planteja Ibarretxe, tanmanteix (i això és collita pròpia), no és tan una cosulta als bascos, sinó que és una interpel·lació a la democràcia espanyola. Ibarretxe es proposa consultar dins de les normes establertes per estatuts tan "inocus" com l’andalús. El que tem l’Estat, doncs, no és que estiri endavant una consulta que en cap cas no té caràcter de referèndum. La por dels espanyols és la resposta a la consulta dels bascos i de les basques. Aquest és el problema!
La discrepaància interna del PNB é molt més a veure, doncs, amb la gestió interna del procés, amb les relacions amb el món radical, que no pas amb el fons del plantejament. No fa gaire vaig convidar Iñigo Urkullu a la Fundació Trias Fargas. Un periodista li va demanr què votaria cas que es plantegés un referèndum per la independència d’Euskadi. la resposta va ser contundent: "Votaria si, claro! Soy militante del PNV! Venga pregúnteme algo más difícil…"
L’Alderdi Eguna d’ahir, farcit de discursos, desfilades, txacolí i tota mena de pinxos, va ser una altra festa de la llibertat i de la democràcia.
PartitUs ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Antoni,
sovint llegeixo el teu bloc i hi estic força d’acord. De fet ja és lògic tota vegada que també sóc militant de CDC i més o menys de la teva edat. Avui també comparteixo bastant el que hi dius. El meu comentari és una simple reflexió en veu alta en relació la resposta d’Urkullu que jo subscric. La qüestió és: que respondria Mas a la mateixa pregunta referida a Catalunya? Pujol i Duran ja sabem que contestarien que NO, però i l’actual líder de CiU? Hi votaria afirmativament Mas? O faria aquell exercici de "responsabilitat" tan típic de CiU per acabar dient-hi que no. Jo crec que aqujest és el gran problema de Catalunya, que els que haurien de ser la punta de llança del sobiranisme s’arronsen davant d’una pregunta tan directa i que el Urkullu troba, com no pot ser altramanet, tan senzilla de respondre.
Perdona que t’interpel.li directament: tu que hi ets més proper que no pas jo, què creus que hi contestaria Artur Mas?