Avui he comunicat això als companys del partit:
Ahir va fer just 19 anys que em vaig fer d’ERC. La militància per la independència i el socialisme dels Països Catalans venia de més lluny, fa més de 50 anys (PSAN).
El 2003, quan em vaig fer militant, vaig creure que ERC era una bona eina per assolir l’objectiu i així ho va ser.
Feia poc que hi havia hagut una ampliació de la base i de la cúpula amb militants independentistes i d’esquerra i ERC es va fer independentista. Res a veure amb l’actual ampliació de base i de cúpula, més de cúpula que de base, d’arribistes conversos des del federalisme no practicant a l’independentisme retòric.
ERC ha deixat de liderar el moviment independentista, el camí cap a l’hegemonia del moviment d’alliberament ha estat torpedinat pel sectarisme dels partits independentistes entre els que ERC n’ha excel•lit.
En comptes de treballar per liderar i reforçar el moviment, fomentant la unitat estratègica i d’acció ha treballat sense descans fins a rebentar allò que podia donar força davant l’estat opressor: la unitat estratègica i l’hegemonia del moviment independentista.
En els mitjans oficials i oficiosos del partit s’ha donat altaveu a personatges que semblaven professionals de l’atac contra tot el que no fos el propi partit (oficial). Ni els millors agents de CNI haurien fet millor aquesta feina de dividir i debilitar el moviment independentista.
Això ha arribat a extrems tant repugnants, segons la meva consciència, com les delacions públiques del representant del partit al congrés de la metròpoli amb aplaudiments fins les orelles de les clavegueres de l’estat.
Òbviament no hi ha hagut correcció de la direcció ja que aquest representant és direcció i forma part d’una estratègia compartida.
Aquesta ERC té poc a veure amb el partit assembleari on el debat de les idees podia, fins i tot, fer canviar decisions de la direcció. Em sembla que els nous militants (més aviat només socis) ja no saben gairebé què és això de l’assemblearisme.
Ja fa anys es va posar de moda parlar de la meritocràcia, fins i tot es va muntar una secretaria, vicesecretaria o similar per fomentar-la i gestionar competències. La manca de lideratge i l’excés de mediocritat em fa pensar que més aviat va servir per garantir fidelitats i barrar dissidències.
ERC està farcit de militants-socis buròcrates que han fet de la seva pertinença a ERC el seu projecte professional i laboral. Havent reduït l’apoderament de la militància (no assemblearisme) i enfortint els ressorts de l’aparell (control de la informació pels buròcrates) és difícil esperar que es prenguin decisions que poden comportar la pèrdua de l’status quo. D’aquesta manera mai ERC farà la revolució que representa la creació d’un nou estat. A molts els hi va la feina i degut a la repressió de l’estat, potser més.
En aquest context, fets com el mencionat de l’inefable senyor Rufian, l’actuació del govern en relació a l’aeroport, els jocs olímpics d’hivern, la defensa de la llengua catalana defensant que el castellà sigui vehicular, són només les galledades que fan vessar com una cascada el vas.
Malgrat discrepar en moltes coses, he intentat justificar i confiar amb les decisions del partit. A vegades penso que potser algunes de les decisions més aparentment nocives per assolir l’objectiu tenen una part oculta que les justifica. Potser sí, en qualsevol cas les explicacions són insuficients i la capacitat de debatre i decidir de la militància s’acosta a la nul•litat.
Des d’una estima i confiança plena als nostres líders he passat a una desconfiança a les direccions (ja no líders) a tots nivells.
Els darrers mesos, davant la decepció d’altres militants, he anat defensant que era preferible mantenir-se dins ERC doncs si no, només quedarien els conformats i ja no seria possible revertir la situació (exemple del PSC on van marxar els [pseudo]federalistes del PSC i hi van quedar els nacionalistes espanyols del PSOE).
Ara crec que la situació actual és potser irreversible i que també cal vetllar per la higiene mental personal que podria perillar a base d’empassar-se rodes de molí. És preferible cercar altres eines.
Un cop acomplerts aquest 19 anys exactes de militància deixo aquest partit que ja no em representa ni defensa el que jo segueixo defensant.
Si us plau, elimineu-me de les vostres llistes i deixeu de facturar-me cap quota. Penso dedicar aquests diners a projectes més profitosos pel país.
Antoni Serrano
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No vas veure ja això quan es va investir a Montilla amb purga dels que pertanyien al moviment crític Esquerra Independentista?
Jo no ho hauria sabut expressar amb tanta educació, amb més indignació sí però tampoc no cal, la veritat.
Qui més qui menys, té una hipoteca per pagar. L’apoltronament fa molt mal. I tot plegat fa perdre el nord i les essències.
Per sort, alguns veieu la llum. Malauradament, passa massa a poc a poc.
Moltes gràcies, Antoni. Tothom ho hauria de fer així, públicament, i que sàpiguen els polítics que sabem com ens enganyen. I que vegin els votants la realitat del que estan votant, i que no poden seguir votant traïdors a la terra, si en volem la. Llibertat.
comparteixo amb vos
Casualment jo també vaig deixar la militància en dia 15 de març després de 19 anys
Ara fa +3 anys vaig fer el mateix que vostè, després de militar-hi activament durant +26 anys i amb els mateixos arguments, menys el de no voler sortir per no deixar el partit en mans d’aquests sàtrapes. Conec uns quants ex-militants amb la mateixa recança, que a la fi van decidir no suportar més tota aquesta podridura que s’ha fet senyora d’ERC. Això va començar el 2016 amb el fred de peus que sentien per CiU, fins arribar al punt actual de dirigir totes les ires pròpies i de l’estat contra tot l’independentisme. És un atzucac del que en sortirem quan ERC, com té per costum, s’esberli en diversos bocins i el 1.000.000 de votants actual, torni als 300.000 de costum. Mala gent, mals companys de viatge. Sort i encerts company Antoni.