Literatura catalana moderna - Illes

El teatre de la revolta als Països Catalans (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Dins la línia de dignificació del nostre teatre podem situar també un home fins fa ben poc quasi completament desconegut per molts grups teatrals i bona part de la població de les Illes. Em referesc a Joan Soler i Antich, exemple d’intel.lectual compromès amb el seu poble d´ençà els anys de lluita contra la dictadura franquista.

En una entrevista que li vaig fer fa uns anys li demanava (i amb la seva resposta hom pot copsar la diferència abismal entre en Soler i els escriptors del "compromís" amb ells mateixos):

– "Si t’anomenen la paraula Gramsci… ¿què et porta a la memòria? Creus ‘superat’ -com pensa tant babau enganxat a les mamelles del poder- el compromís de l’escriptor amb el seu poble?". En Joan Soler i Antich em responia: "Possiblement sigui Gramsci un dels qui ha tractat el tema d’una cultura nacional-popular i el compromís de l’escriptor amb més profunditat. No crec, emperò -malgrat la meva militància comunista- que un compromís veritable ha de passar necessàriament per l’adscripció formal a un partit concret, però tampoc no crec que el tenir un determinat carnet ha de significar, com molts pretenen, un infamant estigma. El que cal és servar sempre -com deia Gramsci- la independència crítica. En tot cas, i dins aquesta idea gramsciana, el paper de l’intel.lectual, ha de ser sempre el d’un constant animador en el camp del pensament, un observador curós de la realitat social per extreure’n les anàlisis necessàries de totes les experiències del poble i, a través d’un debat constant, oferir eines de treball per a l’avenç col.lectiu".  [Continuar]

No hi dubte que estam davant d’un dels autors mallorquins més inconformistes sorgits d’ençà 1939. Joan Soler i Antich va néixer a Ciutat l’any 1935 i es féu conèixer el 1964 en guanyar el premi Josep Maria de Sagarra amb Aquí no ha passat res. A aquest drama, el protagonista del qual milita en una organització clandestina, activista fins que és detingut i condemnat a mort, seguiren Misteri de les flors i Les banderes de paper (1965), on es narren les actituds triomfalistes del bàndol que, en un país imaginari, ha guanyat una guerra civil, i el fracàs d’aquestes actituds a causa de l’engany que encobreixen i l’absoluta corrupció del règim; Aquestes finíssimes arrels (1966), que exposa un conflicte individual provocat per les divisions classistes existents a Ciutat de Mallorca; Pell somorta (1966) "farsa quasi tràgica" on és posada en qüestió la monarquia, i les persones d’uns reis apareixen com les d’uns dòcils ninots propicis a ballar al so de poderosos interessos de clan, sense connexió amb el veritable interès del poble. Tot i així, l’obra d’una intenció més precisa, de les que ha escrit Joan Soler i Antich, és El llarg camí (1967). L’any 1968 guanyà el premi Ignasi Iglesias amb Els commoguts, història de les revoltes pageses mallorquines. I el 1974 escriu una comèdia titulada A Pellsomorta ja lliguen els gossos amb llangonisses, on recrea una de les ràpides i suspectes acumulacions de capital en el Baix Llobregat, durant la guerra. altat i justícia social. Una cosa és fer l’"art" que interessa als poderosos (polítics, camarilles culturals, etc) i una altra és pugnar per dur als escenaris les idees dels de baix, dels pobles oprimits pel capitalisme i l’imperialisme. "Fins aquí hem arribat!", sentencien els qui tenen el control de la promoció i la difusió de l’obra d’art (sigui llibre, escultura, música, pintura, teatre, etc.). "Si continues lluitant contra nosaltres, el silenci i la marginació seran el resultat que obtindràs. Ja et pots definir!". I ja és clar que molts intel.lectuals es defineixen… I tant; sobretot, cap als posicionaments dels poderosos.

Deia Joan Soler i Antich, unas anys abans del seu traspàs: "Certament que és difícil navegar pel tempestuós mar dels clans culturals i ‘camarilles’ de tota mena! Jo, francament, no n’he sabut mai i encara ara no m’interessa gens ni mica endinsar.m’hi. No oblidem que el nostre és un país petit, on tothom se coneix i que els clans estan integrats per persones que exerceixen, tot alhora (quin desfici, Déu meu!) d’autors, de crítics, d’assessors i directors d’editorials (i en el camp del teatre, ben sovint, a més a més, d’actors, directors i autors). I jo -ja t’ho he dit abans- no he estat mai això que se’n diu un bon ‘relacions públiques’".

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!