Literatura catalana moderna - Illes

Dia 6 d’agost de 1977 tengué lloc en un saló de la cafeteria Almudaina de l’avinguda Jaume III una reunió decisiva per a organitzar -entre totes les forces polítiques i culturals mallorquines- el retorn de les despulles de l’intel.lectual (Gabriel Alomar) més blasmat per les classes dominants mallorquines, aliades sempre al més reaccionari que hi pugui haver-hi en qualsevol època i circumstància a l’Estat espanyol: l’integrisme carlí en el segle XIX, el nazi-feixisme en els anys trenta-quaranta, el partit d’Aznar en l’actualitat. A la reunió, a la qual hi vaig assistir en representació de l’OEC (Organització d’Esquerra Comunista), també hi havia en Josep Valero per part dels carrillistes (P”C”E), en Fèlix Pons pels socialistes del PSOE, en Francesc Garí pels centristes, en Miquel Fiol pels demòcrata-cristians, en Miquel Artigues per Reforma Social Española, en Miquel Tugores per part del PTE i n’Isidre Forteza com a delegat del MCI. Altres organitzacions presents eren l’OCB, el Congrés de Cultura Catalana, el GOB, Unió Nacionalista, etc.

En Víctor Alomar, el fill de l’il.lustre exiliat, juntament amb l’escriptor Antoni Serra, presidia l’acte informatiu. Com explica Antoni Serra en el seu llibre de memòries Gràcies, no volem flors (pàgs. 175-178), l’ambaixador espanyol al Caire, Díez Alegría, feia saber a Víctor Alomar que calia fer obres al cementeri jueu del Caire, on estava enterrat Gabriel Alomar. Víctor Alomar explicava a Antoni Serra que existia el perill que les despulles de l’ambaixador de la República Espanyola es perdessin per sempre.

Record que uns anys abans, en plena dictadura, potser cap a l’any 72 0 73, hi hagué una reunió semblant d’intel.lectuals a la seu de l’OCB ()Iniciativa de Gabriel Cortés “Gafim”?) per retornar les despulles del gran assagista, poeta i polític. En aquella reunió, l’escriptor Antoni Serra, en Josep M. Llompart, en Miquel Ferrà Martorell i jo mateix intervinguérem per a fer tot el possible per a evitar que les autoritats franquistes del moment poguessin capitalitzar el retorn de les despulles d’un intel.lectual esquerrà, nacionalista, republicà, honest per damunt de totes les coses. Que tornàs a Mallorca portat de les mans dels col.laboradors directes del franquisme, ens semblava una traïda a la memòria del mateix Alomar i la dels milers de mallorquins assassinats per la dreta feixista en els anys de la guerra i posteriors. En aquella ocasió no hi hagué, doncs, acord pel retorn de les despulles de l’autor de El futurisme (1904), De poetització (1906) o l’Estètica arbitrària (1904-1905).

En aquesta segona trobada d’intel.lectuals i forces polítiques, la situació era diferent. El dictador ja havia mort i, el que era més important, hi havia hagut les eleccions del 15-J. Malgrat la majoria de partits polítics comunistes i revolucionaris encara no estàvem legalitzats (partits del tipus OEC o MCI, per posar-ne uns exemples), el cert era que, consolidada la reforma, retornats la majoria d’exiliats, obertes les portes de les presons (excepte per a revolucionaris bascs, catalans o anarquistes), les condicions eren molt millors que en el passat per a tornar a provar de demanar la “conformitat” de les forces democràtiques. No hi hagué problemes. L’OEC, els altres partits d’esquerra, estiguérem completament d’acord a retre un homenatge multitudinari a l’ambaixador de la República al Caire. De tota manera no volíem que l’Ajuntament de Ciutat (encara franquista, perquè no s’havien celebrat les primeres eleccions municipals) capitalitzàs aquell retorn en profit propi. La majoria de partits revolucionaris exigírem (i aconseguírem) que a l’acte d’homenatge que li havíem de retre en el cementiri no hi hagués representació oficial de l’Ajuntament. Hi parlarien n’Antoni Serra, en Víctor Alomar (el seu fill) i en Josep M. Llompart, que llegiria (emocionat, ho record a la perfecció) el poema La ciutat futura.

Preparant el retorn d’Alomar, el Comitè de Direcció Política de l’OEC de les Illes organitzà tota una sèrie d’actes (repartida de fulls volants convidant a l’homenatge) en els quals es demanava la participació activa del poble mallorquí en l’esdeveniment. El comunicat (vegeu diari Última Hora, 9-VIII-77) explicava que l’assistència massiva a l’homenatge seria “l’inici i el començament actiu del retrobament d’una part de la nostra història perseguida i silenciada pel feixisme. Però l’OEC vol fer una matisació important. Creu -i ho diu clarament sense amagatalls- que en aquest acte d’homenatge públic i popular hi sobren els representants oficials d’una època que va esser la que va silenciar l’obra revolucionària d’en Biel Alomar i el va condemnar a l’exili i a la mort. Alomar pertany, és part del poble mallorquí”. En la reunió de forces polítiques i culturals de l’hotel Almudaina, OEC havia proposat igualment, per a enfortir el record i la presència de Gabriel Alomar (silenciada per quaranta anys de franquisme), “celebrar una setmana d’actes d’homenatge -a Ciutat i a pobles-, aconseguir crear un debat popular sobre la figura dels nostres intel.lectuals marginats i represaliats per la dreta feixista”.

Els representants de l’OCB i del Congrés de Cultura Catalana acceptaren de principi la proposta que fèiem a l’assemblea i s’acordà reunir una comissió de treball per als començaments del proper mes de setembre.

Igualment el PTE (Partido del Trabajo de España) convocava a l’acte d’homenatge del gran intel.lectual mallorquí d’esquerres repartint un comunicat que deia, entre d’altres coses: “El PTE llama a todos los que viven y trabajan en Mallorca y que sienten los ideales de libertad, cultura y progreso, a rendir el honor que se merece el ilustre hijo de esta tierra, Gabriel Alomar. La llama perenne de justicia y progreso que representa Alomar debe prender en el corazón de las gentes honradas de nuestro pueblo y, acudiendo al pie de la sepultura que lo ha de acoger -al tiempo que se repara una injusticia atroz de la Dictadura-, sembramos el verdadero germen de la autonomía y libertad que nuestro pueblo necesita”.

El Comitè de Direcció Política de l’OEC decidí, a part de tot el que hem estat dient que l’organització feia, la compra d’una corona de flors que hauríem de portar a l’acte d’homenatge del cementiri de Ciutat. Record que en Josep Capó (secretari general de l’OEC), en Mateu Morro, n’Antoni Mir i jo mateix ens responsabilitzàrem personalment que tot aniria a la perfecció. No era tan senzill en aquella època -fins i tot passats els dies més negres de la dictadura- fer entendre als nostres militants la necessitat de la lluita política i cultural, d’intervenir en el front de la lluita de classes ideològica. L’obrerisme (un càncer que venia de molt lluny dins de les organitzacions revolucionàries, i del qual no hi havia cap partit que estigués immunitzat) feia -ho he explicat sovint- considerar “un luxe” les intervencions en aquest sentit.