Literatura catalana moderna - Illes

La novel•la històrica a les Illes – Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel•les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) – (vet aquí un petit tast de l’ obra La Conspiració)

GÀBIES DE FERRO

Ens havíem salvat de la processó, d’anar pels carrers de Madrid fermats amb cadenes, dalt un ase, fins al cadafal, enmig dels jutipiris i insults de la gent. A poc a poc comprovàvem que la condemna a cadena perpètua era una altra forma de mort. Ens mataven d’una altra manera, aparentment menys ferotge, però igualment definitiva. Mai més no podríem tornar a les nostres terres, a gaudir de la companyia d’amics i familiars. Ens convertien en carn de presidi. Morts en vida enterrats en una presó de l’interior de la selva, sense cap contacte amb el món civilitzat.

Com vaig aconseguir escapar del garrot-vil a què m’havien condemnat? Quin estrany miracle evità que no finíssim dalt del patíbul talment exigia la sentència? Quina vella relació familiar hi havia en el tribunal que ens jutjà, per a mudar el veredicte de mort pel de presó a perpetuïtat? No ho sabrem mai. Altres companys, amics que no tenien determinades relacions, desapareixen de qualsevol manera, sense que ningú en sapigués mai res de res, escanyats a la presó o a conseqüència de cruels tortures. Altres, els que tenien més sort, eren duits d’amagat a penals del nord d’Àfrica, a indrets perduts de les illes Canàries. Els més sortats a Maó o Palma, capitals d’unes illes sempre considerades allunyades, abandonades de la mà de Déu i dels homes.

Emperò, el viatge al penal de Yaruro, a Veneçuela, va ser esgarrifós. Ens hi portaren talment transporten els esclaus de les travessies que havia fet amb l’oncle Bartomeu abans d’anar a estudiar a Madrid.

No hi havia pietat per als presoners de l’absolutisme. Tancats com els animals, com els esclaus que arribaven a Amèrica, a les plantacions dels espanyols, dels anglesos, dels francesos, dels nord-americans. Engrillonats, sabent per boca del capità, que de jove havia estudiat amb nosaltres, que existien ordres específiques per a donar-nos mort en fer la més mínima provatura de fugir.

Fugir? On? Quina ximpleria el somni d’escapar dels botxins! Eren allà, davant nostre dia i nit. No podíem moure un dit, parlar entre nosaltres de gàbia a gàbia, sense que els vigilants sentissin tot el que dèiem. ¿Com podíem tallar els barrerons de ferro, de quina manera ens podríem haver desfet dels grillons que ens fermaven de dos en dos, com els esclaus que transporten les naus dels negrers? I què fer si, per miracle, aconseguíem rompre els barrots de l’immund habitacle? Llançar-nos a la mar, esdevenir menjar per als afamegats taurons que segueixen els vaixells? Tanmateix, Felip Isern, el capità, aquell jovenet que quan érem estudiants sempre era el primer a arribar a missa i besar la mà del sacerdot fent-li de criat per tal d’aprovar el curs, havia posat quatre mariners armats de pistoles per a disparar contra nosaltres si ens veia fer el més mínim gest sospitós. I sort que el beat company de joventut tengué una certa misericòrdia: si no hagués fet posar una lona damunt els nostres caps, tapant la gàbia, ben cert que hauríem mort d’una insolació.

Pensava demanar alguns diners a les nostres famílies per tal favor? Era el que imaginava Lax, i no anava gens errat.

S’ha d’haver estat mariner, patit les llargues calmes turmentadores dels tròpics sense que bufi gens ni mica de vent, per a conèixer el poder esfereïdor del sol damunt les tripulacions. Un espectacle dantesc comprovant que la goneta de proa, la major i la mitjana pengen inerts, sense força per a impulsar la nau. Els oficials, reunits a la galeria de popa, donen les darreres instruccions per si hi ha sublevació d’esclaus o, el perill sempre hi és present, per si la tripulació es vol revoltar. És quan es reparteixen les armes entre els més fidels, els insubornables, el grup de mariners més ben pagat, ensinistrat en la feina de matar i esquarterar si s’hi terciava. Vigilància a peu del pal mestre de trinquet, el masteler de goneta, el pal major. Doble guàrdia davant el polvorí. Aparellar els dos canons amb metralla, bocins de ferralla i cadenes que, quan ensopeguen amb els homes, tallen cossos igualment que un ganivet talla el pa que menges.

Totes les precaucions són poques. Quan cau a plom i no se sent circular ni el més mínim corrent d’aire és el moment dels deliris i els malsons més terribles. Instant en què els capitans fan els comptes revisant la quantitat d’aigua podrida que resta dins les botes i el nombre d’esclaus que han sobreviscut a la navegació. Es calcula quants n’han de llançar a la mar per a salvar-ne un nombre adient que faci rendible la inversió feta. És l’hora de les fuetades i els crits, el moment dramàtic en què el mariner sap que la seva feina no solament consisteix a plegar i desplegar veles, a netejar la nau, sinó a controlar els esclaus, fer de botxí, saber matar a les ordres del capità sense pietat homes, dones i infants.

Però el cert és que a la cambra del capità, en un calaix del seu armari, hi havia els papers lliurats expressament per l’Audiència de Madrid, per a escanyar-nos de seguida si insinuàssim el més petit moviment. Que, a darrera hora, el tribunal hagués mudat la sentència de pena de mort per cadena perpètua no volia dir que no hi hagués encara gent a la Cort que ens la tenia jurada. Els esdeveniments de França tenien tothom atemorit. Uns rumors deien que Godoy es volia entendre amb la Convenció. Altres parlaven de determinades instruccions secretes enviades a l’ambaixador d’Espanya a París per tal d’impedir que els exèrcits de la República no travessassin els Pirineus. La veritat s’imposava sobre les murmuracions de cort i de taverna. Carles IV i la reina Maria Llüisa conspiraven amb els aristòcrates emigrats a Coblença, amb els partidaris de la restauració borbònica a França. L’Església espanyola, moguda pel Vaticà, era inflamada per un ardent esperit antifrancès que tot ho contagiava. Les famílies més poderoses del país donaven part de l’or i la plata per a finançar un exèrcit espanyol que havia d’arribar fins a París. D’ençà l’execució del rei, els convents, tots els temples d’Espanya eren en constant vigília, amb masses ardoroses agenollades damunt el fred trespol de les esglésies resant rosaris i novenes durant setmanes.

Godoy era acusat públicament de no portar amb prou energia la lluita contra les pernicioses idees que arribaven d’enllà les fronteres. En aquell ambient d’exaltació contínua, l’estrany era que haguéssim salvar el cap. Alguns amics pensaven que la meva família havia acabat de perdre les restes de l’antiga fortuna, les propietats que encara ens quedaven prop de Crestaix i Son Fornari, amb el pagament als diversos membres del tribunal i alguns ducs i marquesos de la cort propers al comte de Floridablanca.

Ens havíem salvat de la processó, d’anar pels carrers de Madrid fermats amb cadenes, dalt un ase, fins al cadafal, enmig dels jutipiris i insults de la gent. A poc a poc comprovàvem que la condemna a cadena perpètua era una altra forma de mort. Ens mataven d’una altra manera, aparentment menys ferotge, però igualment definitiva. Mai més no podríem tornar a les nostres terres, a gaudir de la companyia d’amics i familiars. Ens convertien en carn de presidi. Morts en vida enterrats en una presó de l’interior de la selva, sense cap contacte amb el món civilitzat.

Tot plegat, les gàbies de ferro on érem tancats, els mariners que ens vigilaven amb les armes apuntant cap a nosaltres, el mal menjar, les calmes turmentadors enmig de l’oceà quan no bufava el vent, em feien pensar en els viatges de l’adolescència amb l’oncle Bartomeu Sureda, a la recerca dels carregaments de carn humana.

El comerç d’esclaus amb els vaixells dels nostres socis anglesos i holandesos. Un mariner com n’hi ha pocs, l’oncle Bartomeu Sureda. Amb sort, si no hi havia cap tormenta o sublevació d’esclaus, podia multiplicar per deu els diners invertits en el viatge. Tenia oficines a Londres, La Haia i Gibraltar. Responsables de diverses factories per tota la costa africana. L’oncle volia que em dedicàs a aquest negoci. Desitjava ensenyar-me tots els trucs de la compra i venda d’aquell lucratiu negoci. Mai no es cansava d’explicar-me els detalls de l’ofici. Es tractava de comprar un carregament de botes de rom que, evidentment, era aigualit per a augmentar-ne la quantitat. S’adquiria també roba de mala qualitat, espills, tatxes i claus, pistoles i mosquetons que resultaven inservibles en haver disparat un par ell de trets… Tota la quincalla que els tractants oferien als cacics i reietons de la costa africana, tirans sovint cruels i borratxos al servei de les companyies angleses, holandeses i nord-americanes. Els capitans els lliuraven aquelles baratures a canvi d’homes, dones i infants segrestats dels seus poblats a l’interior del continent.

Les condicions del viatge eren inimaginables. Un malson. Quan record aquells anys és quan m’adon de la influència decisiva que el coneixement del món de l’esclavatge tengué en la meva formació. És bo d’imaginar el revulsiu que tot allò representà per a un jove lector de Rousseau. El que aconseguí l’oncle Bartomeu va ser el contrari del que pretenia.

De cop i volta tot l’univers d’injustícies que sostenia el benestar de familars i coneguts s’obria, amb tota la seva càrrega de misèries, davant dels meus ulls d’adolescent.

Ja a les factories, en els fortins que les companyies tenien a terra ferma, ben armats de canons i amb una bona guarnició per tal de prevenir atacs i robatoris, els esclaus eren encadenats de dos en dos. Els grillons dels peus unien el turmell dret d’un dels presoners amb el turmell esquerre d’un altre. Amb els braços feien el mateix. Un giny especial o una simple cadena unia el braç de la dreta d’un home amb el braç esquerre d’un l’altre. Només els infants estaven lliures dels grillons. De nit, tothom era obligat a romandre dins la bodega. Nus damunt la fusta, en pocs dies els esclaus eren coberts de nafres i butllofes. Restaven sense pell, rajant sang, sense aigua per a netejar-se ni cap mena de guariment que els pogués llevar el dolor que els dominava fins a fer-se insuportable.

Sovint moria la meitat dels esclaus que havien embarcat. La calor dels tròpics, l’acaramullament de persones, una bodega que molts capitans no feien netejar, molt sovint feia tal nombre de morts que perillaven els possibles guanys del viatge.

M’ho havia explicat l’oncle Bartomeu i com vaig poder comprovar jo mateix quan, arribats a les costes de Guinea o Madagascar esperàvem que els reietons ens portassin el carregament d’esclaus convingut: hi havia diverses formes d’encarar aquest tèrbol comerç. Alguns capitans s’estimaven més carregar fins al màxim la nau sense tenir en compte cap condició que facilitàs mínimament la vida de la càrrega humana que portaven. Carregant massa gent, set-cents o vuit-cents esclaus segons quin tipus de nau, en morien molts per manca de menjar o per les males condicions existents a la bodega. En aquest cas sempre es podien anar llançant els malalts i morts a la mar sense veure gaire perillar els guanys del viatge, les inversions fetes en rom, pólvora, roba i espills.

Altres, entre els quals hi havia l’oncle, s’estimaven més portar menys gent però garantint l’arribada a destí de tot el carregament. Per aconseguir-ho els feien pujar durant el dia a coberta, i eren obligats a fer uns exercicis, cantar i ballar a la força; els guarien les ferides un poc i els proveïen d’un menjar mínimament adequat. D’aquesta manera, i a no ser que hi hagués una epidèmia inesperada, s’arribava a port amb la major part del carregament de carn humana.

Eren dues formes de portar el negoci. Cal dir, emperò, que, malgrat la vigilància dels capitans respecte a les condicions en què viatjaven els esclaus, tot depenia de la procedència de la gent que els traficants havien agafat. Hi havia tribus que no suportaven l’esclavatge. Si l’encarregat de la factoria o el governador dels fortins on es concentraven les caravanes dels presoners no coneixia a la perfecció la regió, els costums, la forma de vida de la gent que es comprava, el negoci podia resultar ruïnós. Sense conèixer la regió d’on procedien, les pèrdues podien ser major que els hipotètics guanys. Els presoners d’alguns pobles es deixaven morir de fam a un racó, sense voler tastar el mal menjar que els donaven. Altres provaven de suïcidar-se llançant-se per la borda. No els podies deixar sols ni un moment. Sempre hi havia d’haver mariners de guàrdia, ben armats, per tota la coberta del vaixell. La brutor i les malalties feien la resta.

Sovint, quan un capità s’adonava que un grup d’aquelles pobres persones havia agafat una malaltia contagiosa, els llançava de viu en viu als taurons. Tot abans que posar en perill el carregament. A vegades encara em despert, agitat, sentint, en somnis, els crits de molts d’aquells homes i dones llançats sense pietat estant encara vius, sabent que serien devorats pel feréstec estol de bèsties marines afamegades.

Vaig aprendre bé la lliçó. La qüestió més important per a les companyies que armaven els vaixells, per als accionistes d’aquest execrable negoci, era provar de salvar la majoria d’esclaus possible. El cost d’un esclau era irrisori en comparació amb els guanys obtinguts. Una mica de rom aigualit, unes teles de mala qualitat… Després es podria vendre per deu, quinze o vint vegades del que havia costat. D’una lliura anglesa invertida podies arribar a guanyar-ne deu. Per això hi havia capitans, el meu oncle n’era un exemple, que, per salvar els guanys, procuraven de mantenir un mínim de condicions dins la nau.

L’oncle i els seus socis s’enriquien ràpidament amb aquestes transaccions. De nit, mentre els esclaus sobrevivents cantaven tristes cançons de la seva terra, em contava secrets de la família. La ruïna a la qual érem abocats per la folla fe supersticiosa del pare i l’avi. Els diners gastats en negocis ruïnosos, ajuts a la Santa Inquisició, en les guerres del rei d’Espanya. Finques malvenudes per tal de mantenir els convents de frares i monges de Palma, els capricis de la mare, entestada a regalar joies per als sants i santes de les esglésies.

Era inútil que em provàs de guanyar per a hereu del negoci. Mai no em va poder convèncer. Aquella vida, malgrat els diners, malgrat els avantatges de veure món, conèixer la vida i costums dels pobles més diversos, establir contactes amb altres països, no em va seduir. M’esgarrifava veure els ulls dels esclaus. Aquelles dones, aferrades als seus fills que al menor descuit es llançaven a la mar, preferint la mort abans que ser venuts als mercats de les colònies angleses o als amos de les plantacions de canya de sucre de Cuba, Brasil o qualsevol illa de les Antilles, m’indicaven, amb el seu sacrifici, com no havia de ser el món del futur.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!