Literatura catalana moderna - Illes

La novel·la històrica a les Illes

Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca 

El Gall Editor, l’editorial de Pollença que tan encertadament dirigeix Gracià Sánchez, acaba de publicar Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Aquesta obra que ha escrit Miquel López Crespí -l’escriptor mallorquí de la vila de sa Pobla, geogràficament molt apropada a la del mossèn Costa i Llobera pollencí- presenta la figura d’aquest sacerdot, ja envellit, nomenat canonge de la seu Catedral de Mallorca, qui, a l’edat de seixanta anys, recorda en veu alta -per escrit- alguns pensaments, visions i records de la seva vida passada.

L’autor mostra Mn. Miquel Costa i Llobera, girant la ullada cap enrere, des que té ús de raó, naixent i creixent a Pollença, o estudiant a Barcelona, Madrid i Roma. Despullat, això sí, de tot quant l’ha cobert de glòria, honors, fama, veneració i respecte, al llarg de les seves sis dècades viscudes. [Continuar]

López Crespí vol fer saber, a qui llegeixi el llibre, les nits d’angoixa continuada que pateix mossèn Costa, l’alt grau de defalliment interior que sofreix, l’univers de dubtes permanents que l’embolcalla, l’origen secret de ferides i defalliments que esbrina durant hores i més hores en la foscor de la Seu, les reflexions que fa quan ocupa en silenci la bancalada del cor catedralici, la immensa soledat d’un home que vol fer l’estèril provatura de travessar el desert sense aigua ni camells!

L’escriptor remarca que, amb l’edat, augmenten les indecisions i els dubtes en l’ànim del protagonista, com les preguntes que no el deixen dormir tranquil. I li fa fer un bon recompte del passat. Alhora que el fa confessar públicament un bon caramull de misèries i febleses personals, el fa comparèixer al costat d’altres personatges que, d’una manera o una altra, influeixen en la seva trajectòria d’home, intensament lligat i dedicat a la poesia i a l’exercici pràctic del sacerdoci catòlic, apostòlic i romà.

Els cinc anys que passa a Roma, aplicant-se a l’estudi de la teologia, sota el mestratge d’insignes professors de la Universitat Gregoriana, acosten el jove Costa a l’art i la cultura de l’antiguitat clàssica, alhora que li refresquen allò que ha estudiat a Mallorca, Barcelona o Madrid.

L’autor del llibre fa tota la impressió d’haver aconseguit, amb molta cura i dedicació, posar-se dins la pell mateixa del protagonista. I això, d’una manera força admirable.

Defalliment, la novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí a El Gall Editor, ens permet realitzar un extens i profund viatge per les idees i esdeveniments que commocionaren la vida mallorquina i espanyola de finals del segle XIX i començament del XX. Al llarg de l’obra, l’autor apel·la sovint, i al·ludeix profusament, als diversos corrents de pensament que, a partir de la Revolució Francesa, es desenvolupen al llarg del segle XIX. L’autor no ens parla solament de l’anarquisme i el socialisme, idees que tenien en tensió tot el conservadurisme mundial i, també i sobretot, l’Església Catòlica. Miquel López Crespí, per la importància que tengué en la vida de Costa i Llobera, ens informa igualment del krausisme. Bastà a Costa un lleuger contacte d’estudiant amb la filosofia de Carl Cristian Friedrich Krause per restar tota la vida amb la por dintre del cos pensant si s’hauria "contagiat" d’idees tan agosarades.

Tot i que als Països Catalans aquest moviment no arriba a tenir especial ressò, el krausisme repercuteix d’alguna manera en l’ètica i la pedagogia, i representa un intent de renovació intel·lectual espanyola, pel caire moderat, i d’harmonització entre racionalisme i un cert esperit místic antieclesial però no ateu. Una ideologia que serveix de base al liberalisme espanyol i desemboca en el republicanisme, àdhuc en el socialisme democràtic.

Amb tots aquests ingredients, a mesura que hom s’endinsa en la lectura del llibre, s’adona de certes reflexions que l’autor posa en la ment del protagonista i que s’identifiquen, també, amb reflexions que l’autor mateix aplica a situacions concretes de la vida literària de qualsevol època. Els problemes que sacsegen Costa i Llobera, les contradiccions que reflecteixen les notes dels seus dietaris, el fan un autor d’un tarannà ben contemporani. És un escriptor ben allunyat de qualsevol dèria de trasbalsar el món o la societat amb la seva literatura com pensaven, per exemple, els romàntics francesos de la generació de Víctor Hugo o George Sand. El món de Costa i Llobera és tot un altre, arrelat amb força a la terra, Mallorca i la cultura catalana i als mites clàssics de Grècia i Roma. Costa i Llobera, i l’escriptor Miquel López Crespí ho ha sabut novel·lar molt bé; Costa s’aferra a la tradició grecollatina precisament per a combatre els "perills" que arriben de la França revolucionària. Potser ell no és del tot conscient, de la lluita titànica que porta per a provar de salvar la "bellesa" del sobtat atac dels bàrbars que vénen del nord; però posteriorment el noucentisme principatí, en el seu combat contra el modernisme, trobarà en l’obra i en la pràctica literària de Costa i Llobera armes essencials per a lluitar contra la "dissolució social" que pot portar l’avenç de determinat tipus de literatura

Aspecte essencial de la novel·la de Miquel López Crespí és l’acurada descripció del món cultural i literari català que envolta Miquel Costa i Llobera. I també la problemàtica personal d’un autor de vena com ho era el poeta de Pollença. Defalliment és una obra que ens sorprèn a cada moment, no solament per la brillant elegància del llenguatge emprat pel nostre autor. sinó també per la profunda labor d’investigació que ha portat abans Miquel López Crespí per a envestir la vida d’un personatge tan paradigmàtic. A Defalliment ens trobam un Costa preocupat per totes les qüestions que afecten l’escriptura. En els diversos capítols de la novel·la ensopegam contínuament amb un poeta preocupat pel paper dels autors clàssics i moderns en la conformació de la literatura contemporània. De gran força són també les acurades descripcions sobre els problemes que comporta editar un llibre, damunt la vanitat dels escriptors i la banalitat de l’evanescent glòria literària. En la novel·la ens trobam amb un Costa preocupat per a esbrinar com quedarà el seu poemari, demanant a l’editor informació sobre la qualitat del paper i l’enquadernació, la participació o no en els certàmens literaris.

Al costat d’aquesta seriosa aproximació a la vida i obra literària de Costa hi ha també un continuat descens en la més fonda intimitat personal de l’autor de "Lo Pi de Formentor". Si anam aprofundint en els diversos capítols de la novel·la que comentam ens adonam com mossèn Costa reconeix, per exemple, la pròpia ineptitud davant la tasca gegantina que li correspon a l’hora d’administrar la finca i les possessions familiars, Manifesta que no sap com s’ha de moure enmig de tantes responsabilitats. Contínuament cerca escapolir-se del maneig dels negocis de casa seva. Es confessa públicament completament negat per a les coses d’aquest món.

En realitat, el mossèn Costa lopezcrespinià veu ben clar que no ha servit mai per a portar endavant activitats auténticament pràctiques, com pot ser l’administració d’una possessió, el negoci d’exportació de l’oli i la fusta, el control i conservació del complicat bastiment d’obligacions, deures i atàvics costums que comporta ser un gran propietari mallorquí.

D’altra banda, i conseqüentment amb alguns dels seus comentaris, no arriba a valorar com pertoca els bons i singulars condicionaments materials que li fan possible una dedicació intensa a la redacció acurada dels seus escrits.

Com a contrast cridaner, al voltant de mossèn Costa, a més de les persones acostades a aquella família pollencina benestant, l’autor fa sorgir els personatges humils de la Mallorca pagesa de finals del segle XIX i començaments del XX. Miquel López Crespí ha volgut fer un gran fresc de la vida quotidiana d’aquella època. Els personatges que fan de rerefons a mossèn Costa són dignes representants dels escalafons més baixos de la societat pollencina, mallorquina, espanyola i europea d’aquell temps. Són, sense cap mena de dubte, malgrat només els trobem de resquitllada, evanescents enmig de les ombres que poblen els casals i possessions de Costa, els veritables coprotagonistes de l’obra lopezcrespiniana.

Al costat de les profundes digressions filosòfiques i literàries de mossèn Costa, ben al costat, s’hi troba la humanitat que ha fet possible la poesia i també, la vida mateixa de l’autor de Pollença. Són els al·lots que li porten les maletes, els cecs que cerquen a les palpentes signes, indicis que els permetin saber on es troben. Els criadets de la còmoda residència d’estudiants, aquells que serveixen el menjar a la taula dels senyorets mentre aquests discuteixen de Lamartine, Dumas o Hugo. Les dones de la neteja, amb el rostre interrogant quan veuen la blan cor de la tela d’en Costa tacada amb la sang que li han deixat ben marcada els seus cilicis. Arreu de les pàgines de Defalliment la presència ben visible de gent desvalguda, aixecant amb suor eternes arquitectures fetes sense plànols, seguint solament les indicacions dels vents i del sol. Gent senzilla del poble, que no ha après en cap llibre res de tot allò que sap. Habitants desvalguts, gent sense casa, folls i leprosos. Homes sense casa i sense amor, tapats amb quatre parracs. Homes sense nom i sense propietats, que s’aixequen cada dia morts de son i de gana per anar a treballar terres que no són ni seran mai seves ni dels seus fills. Humanitat sense propietats, que ha de sobreviure sense cap petita botiga i que només pot menjar llogant-se en una possessió de la contrada pel que vulguin oferir els senyors. Humils, veïns de Pollença o de qualsevol indret, que s’interroguen respecte a les injustícies de la vida. Humils habitants de la contrada, el ferrer, el mestre d’aixa, el pescador, el menestral. Pagesos que no saben llegir ni escriure. Pobres, amitgers i jornalers, anant i venint cap baix i en aparent humilitat. Una munió de gent que depèn de Can Costa per a la subsistència. Vells silenciosos, esperant la mort, asseguts en els freds bancs del pati de la Misericòrdia. Vells de mirada perduda… Indigents, menjats per les puces i per la brutor, demanant almoina a mossèn Costa pels carrers de Ciutat.

Sens dubte Defalliment és un curiós viatge a les entranyes d’un autor, en aquest cas de Miquel Costa i Llobera, però també i sobretot, una visió ben lúcida de la societat que l’alletà, el sostingué i, amb el seu treball callat i humil, l’ajudà a bastir una obra literària que encara perdura.

Palma, març de 2005

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!