Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

7 de desembre de 2023
0 comentaris

Illes – La lluita per l’autodeterminació i la república en temps de la transició

 

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d’explotació capitalista i la “sagrada unidad de España”- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria collectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites clandestines d’aquells anys (lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació).

Particularment record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils, plens d’esperances i de lluites, era cada volta més complicada la lluita per l’autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d’oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'”ordre” del PCE s’encarregava d’estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d’Estat que ens imposaven). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s’encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com “els nostres” -el carrillisme illenc- s’encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del pobre treballador al franquisme pel plat de llenties d’uns seients en el Parlament, per un cotxe oficial, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.

Alguna vegada, per allò de “quedar bé” amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d’anat darrere de l’acció, PSOE i PCE s’avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d’amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l’avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Tot ho feien d’una forma miserable, anant a contracor als actes que l’esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s’havia d’anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d’anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme i la socialdemocràcia esdevenien així els més poderosos enemics d’un autèntic aprofundiment democràtic, els enemics més aferrissats de l’autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d’una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).
Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l’esquerra caldria destacar l’acte que, pel setembre de 1977, impulsà l’OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de molts anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l’esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE…) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l’OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombroses entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s’hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren aquell homenatge emocionat a qui havia estat l’ànima de l’esquerra a Búger i la seva comarca en els anys de la República. Una néta del batle afusellat pel feixisme s’encarregà de collocar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: “Padrí, quan t’assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida…”. Les llàgrimes i l’emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle de Bunyola en temps de la República, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d’ençà les Germanies (els homes i dones assassinats per la reacció, a les Illes) per recordar tots els desapareguts, víctimes de l’irracional odi del feixisme a tot el que era progrés i cultura.
El moment més àlgid de l’acte fou, després de la lectura d’un comunicat en favor de la República de l’OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d’Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d’un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.
Finalment, per acabar l’homenatge, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l’històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L’Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l’acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l’avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l’homenatge als republicans afusellats en el cementiri.
Amb el temps l’OEC esdevingué l’avantguarda d’aquest tipus d’homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d’altres indrets de les Illes, m’enviaven els companys de l’organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m’encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d’Astúries (El comunista), d’Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.
En Bartomeu Febrer, que a Menorca era membre de la direcció de l’OEC, organitzà, juntament amb una delegació de les JEC d’aquella illa, així com amb altres forces d’esquerra (republicans independents, PCI-Menorca, PTE i PSOE), un nou acte d’homenatge als republicans afusellats per la dictadura feixista de la burgesia i en commemoració de la instauració de la Segona República. El 14 d’abril de 1978 pagaren una esquela en el diari Menorca recordant “tots aquells menorquins que, aquí o a l’exili, perderen la vida pels seus sentiments republicans”. El periodista Joan C. de Nicolás en va fer una crònica de dues pàgines en el mateix diari informant que: “el día 14 de abril [de 1978] se celebró, en un local de la calle del Carmen de Mahón un acto recordando a aquel otro 14 de abril de 1931…”. I els actes en record dels republicans represaliats per la reacció continuaren, com molt bé informa el periodista abans esmentat, dia 15: “…a las 4,30 de la tarde se celebró una concentración en el cementerio Municipal de Mahón, previamente a la celebración de una emotiva ofreda floral ante la tumba de destacados dirigentes de diversos partidos políticos y la fosa común de los republicanos represaliados… sobre la que se depositaron dos ramos de claveles rojos por miembros de la OEC y de la CNT”.
En els retalls que m’envià Bartomeu Febrer es veu l’allota de les JEC (Joventuts d’Esquerra Comunista de Menorca) en el moment de deixar els clavells rojos damunt la fossa comuna on reposaven les restes dels assassinats per la dreta antiesquerrana.
Costava molt, com explicava més amunt, poder organitzar aquesta sèrie d’actes. Amb el temps, a mesura que s’anava consolidant la reforma, arribaven a les sucursals illenques dels partits espanyols (especialment PCE i PSOE) les ordres sorgides del pacte amb el franquisme reciclat, i aquest tipus de commemoracions anaren finint. I si no anaren finint (perquè l’esquerra revolucionària les va continuar celebrant) el cert és que, entre els partits d'”ordre”, els partits que havien acceptat no parlar de l’autodeterminació ni de la República per fruir de sous i poltrones, s’anà deixant de banda tota mena de celebració republicana (i de lluita per l’autodeterminació). Els serveis d’ordre (la “nova policia democràtica”) continuà encarregant-se d’estripar les banderes republicanes i les direccions partidistes anaren accentuant la campanya interna (i externa) contra tot el que fes olor de qüestionar els pactes amb el franquisme reciclat.
En temps de la Diada per l’Autonomia de 1977, concretament en la nit del 29 d’octubre de 1977, un jove nacionalista i republicà mallorquí, Simó Capó, s'”atreví”, malgrat tot aquest clima d’intimidació antirepublicana i promonàrquica, a collocar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis. Va ser pitjor que collocar una bomba a una caserna policíaca! Tot varen ser corregudes i anades amunt i avall de la Policia Armada, dels serveis d’informació de la Guàrdia Civil… Es trucà al Governador Civil, als bombers… sonaren les sirenes, els cotxes de la policia anaren tota la nit amunt i avall. Tant era l’odi que, en els primers anys de la transició, despertava, entre els forces reaccionàries, la bandera de la república i la nostra, la quadribarrada.
Els bombers hagueren de fer una operació ben complicada per a llevar les banderes de la lluita antifeixista que el nostre bon amic Simó Capó havia collocat en el balcó de casa seva. Finalment, amb cordes i escales, pujant a la terrassa de la finca i davallant posteriorment fins al pis, forçant la porta, pogueren entrar-hi (en Simó no hi era en aquells moments) i, com qui guanyà la batalla de Verdun, policies i servils del règim celebraren la retirada dels estendards.
Set mesos després d’aquests esdeveniments, Simó Capó havia de comparèixer davant els tribunals ja que el fiscal demanava dos mesos i un dia de presó per “incitació al desordre públic”(!).
Evidentment l’OEC, les JEC (també hi hagué comunicats del PSOE i el PCE en favor de la llibertat d’expressió) encapçalaren la lluita contra aquest repugnant procés antinacionalista i antirepublicà. A part dels comunicats que sortiren en el diari Baleares (4-V-1978) i Última Hora (5-V-1978), les JEC bombardejaren, amb nombrosos fulls de protesta, instituts i centres de producció. Particularment, jo -amb altres companys del partit- vaig estar a la plaça d’Espanya (davant la “paret del poble”, a les estacions) repartint els fulls volants que havia fet l’OEC i cridant en defensa de la llibertat d’expressió amb un atrotinat aparell de megafonia que, per a aquestes accions d’urgència, llogàvem a Eléctrica Española (prop del barri xinès de Ciutat).
Era normal que la premsa oficial -que sempre pugnava per silenciar les nombroses activitats dels comunistes i independentistes mallorquins- no parlàs mai de les nostres campanyes de solidaritat. Però en aquesta ocasió, cosa estranya, i per a sorpresa nostra, Última Hora reproduí quasi íntegrament el comunicat del partit. Sota el titular “Un nuevo atentado contra la libertad de expresión”, el diari explicava: “L’Organització d’Esquerra Comunista ha emitido un comunicado de repulsa al juicio que se celebrará mañana contra Simó Capó, por haber colgado desde un balcón una bandera republicana en la Diada del pasado 29 de octubre. ‘El juicio representa’ -dice el comunicado- ‘un nuevo atentado contra la libertad d’expresión’. ‘Volem recordar’ -añade- ‘que la Monarquía encara no ha estat escollida per ningú. Que seria necessari un referèndum popular sobre la forma d’Estat, per dotar-la d’una base democràtica’. OEC, pues, convoca a todas las personas que puedan asistir al juicio mañana, a las once y media, en el Palacio de Justicia”.
A l’endemà matí -el 4 de maig de 1978- un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes érem davant les portes del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó. Les JEC havien pintat una pancarta enorme que, presidida per la falç i el martell i la quadribarrada dels joves comunistes de les Illes (JEC), deia “Llibertat d’expressió. Llibertat Simó Capó”. Record que hi havia molts antics republicans salvats, per miracle, dels escamots d’afusellament dels anys de la guerra i postguerra. Entre els membres de l’OEC i de les JEC vaig poder parlar amb en Macià Abraham, n’Antoni Mir (l’expresident de l’OCB), en Rafel Ramis, na Margarida Chicano Sansó, en Francesc Delgado, na Josefina Valentí…
La lluita per la democratització del règim sorgit dels pactes amb el franquisme reciclat anava quedant en mans de l’esquerra de les Illes (MCI, OEC, PSM, PORE, etc, etc.), partits que érem sistemàticament silenciats i criminalitzats per tota mena de servils a sou del poder.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!