Literatura catalana moderna - Illes

En determinades circumstàncies, la no-implicació es converteix en l’exponent màxim i més perfecte dels compromisos. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans universals a Ramon Llull o Walt Whitman, a Paul Nizan o Lev Tolstoi, a Mercè Rodoreda o a Gabriel Alomar, és aquesta simbiosi entre obra d’art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l’autor i els somnis i esperances del seu poble.

?Parlem dels teus darrers cinc poemaris…

?El cant de la Sibil·la, Calendaris de sal, Les ciutats imaginades, Lletra de batalla i Temps moderns: homenatge al cinema, són poemaris escrits sota l’efecte atordidor de constatar la implacable vigilància de la terrible Dama de Negre sobre tots nosaltres. La Senyora de les Ombres i l’Oblit, Ella, que ens espera ja, tenebrosa i sense pietat davant del portal. Avui, des de la perspectiva que proporciona haver deixat endarrere bona part de la teva vida, segurament la més il·lusionada, la més plena de projectes i esperances, l’autor pot contemplar com es congrien els núvols de la tempesta final i es va fent evident la realitat d’una ben concreta i ineludible desaparició física.

El poeta, en constatar com s’han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d’aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d’esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d’aquests moments i d’aquestes sensacions.

?Darrerament has publicat diverses obres de teatre, record les presentacions d?Acte únic, Els anys del desig més ardent o recentment Carrer de Blanquerna. Quina valoració ens pots fer d?aquestes darreres obres?

?La meva darrera obra publicada Carrer de Blanquerna tanca la trilogia (formada per Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna) que tracten de la història no escrita de la transició a les Illes. Una història personal i subjectiva, evidentment.

Els protagonistes de Carrrer de Blanquerna, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat, exceptuant na Caterina, que mai no ha cregut en res que no sigui el profit personal, a través d’un dens diàleg fet sense xarxa de salvament, proven d’analitzar el resultat final de la transició tant en el camp personal com en el polític. Record que, quan vaig començar la seva redacció, el que més m’interessava no era fer una història del tipus Peter Weiss, una mena de teatre-document que servís per a bastir una història "objectiva", documental, d’aquella època. No era aquesta la meva intenció. Es tractava de provar de reflectir, sense fer cap incursió en l’herència de Weiss, la crisi personal que sacsejà molts dels militants antifeixistes de les darreries del franquisme una vegada comprovada la derrota i ensorrament, amb la pertinent criminalització dels principis que s’havien defensat fins aleshores.

?Aquests darrers anys t?has dedicat igualment a la novel·la. Ens podries parlar una mica del teu sistema de treball?

?Quan em pos a escriure ho faig per provar de desenvolupar al màxim la història que cova dins el meu cervell. Normalment redact un pla de l’obra. Primer una síntesi general, amb precisions sobre els personatges i damunt l’època històrica en la qual es desenvoluparà la història. Posteriorment, ampliant aquestes primeres notes, faig una síntesi aproximada de com pens que hauria de ser cada capítol. És el material orientatiu que situo davant la màquina d’escriure i sense el qual em seria molt difícil d?orientar-me. Cal dir que, sovint, el pla tan minuciosament preparat va canviant segons la força que van cobrant les accions i la vida dels personatges. Malgrat que consider imprescindibles aquesta mena de plans inicials de la novel·la, els anys de pràctica literària m’han ensenyat que aquesta mena de croquis a vegades tenen poca efectivitat. Quantes vegades la imaginació d’un autor no va per endavant de qualsevol pla establert d’antuvi?

El cert és que no sé començar a escriure una novel·la històrica sense aquest treball previ de documentació, de planificació dels capítols i de sinopsi de l’obra i dels personatges. Segurament, com m’ha passat en nombroses ocasions, al final de tanta feina solament empraré una part d’aquest material, però el meu sistema d’escriure m’ha anat acostumant a fer-ho sobre la base d’aquests fonaments.

Els anys de preparació que comporta cada obra (i algunes, sense exageració, són el producte de l’experiència vital i humana d’una vida), fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l’editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d’aquesta grandària, l’editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit.

Revista S’Esclop