El control de la cultura
Per Miquel López Crespí, escriptor
A començaments dels vuitanta érem lluny d’imaginar tota la capacitat manipuladora del comissariat neoparanoucentista que maldava i malda per controlar la nostra cultura. Encara vivíem una mica ancorats en el passat i vivíem immersos en la idea que tots els escriptors catalans antifranquistes érem una sola família fent front a la dictadura i la despersonalització colonitzadora. Cert que intuíem coses, evidentment. Qualsevol lletraferit o persona interessada en la literatura ja podia anar copsant certs enlairaments interessats i molts silencis autènticament escandalosos. De totes maneres se notava que érem immersos en les idees i resolucions del Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. El record de tants d’intel·lectuals que havien treballat, i molts d’ells encara treballaven, pel redreçament nacional i cultural ens feia viure dins una ampolla de vidre: pensar que tots els escriptors nostrats eren del tarannà d’aquells que havien fet tant per normalitzar llengua, novel·la, poesia, teatre, història… la cultura catalana entesa en el seu sentit antropològic, lluny del pansit elitisme dels exquisits. Ben cert que era una apreciació bastant errònia que no ens deixava veure com havia canviat la situació cultural i política amb la consolidació de l’estat de les autonomies i la reforma del règim sorgit de la victòria franquista del 39. El "resistencialisme" era blasmat diàriament pels neoparanoucentistes que eren en nòmina de CiU i altres poders fàctics culturals. Els enemics de l’obra i de les concepcions literàries i polítiques de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Vicent Andrés Estelles o Salvador Espriu, per dir uns quants noms, ara tenien la paella pel mànec i anaven marginant, silenciant i menyspreant la feina intel·lectual dels que havien portat el pes de la lluita contra la dictadura. Els termes "resistencialisme", "guerracivilisme" i altres invents postmoderns semblants servien per a menystenir la qualitat de l’obra dels autors marginats i deixats de banda. Obra que sovint i no cal dir-ho, donava i dóna mil voltes a alguna de les mediocres "aportacions" dels endollats a la nostra literatura. [Continuar]
Com hem escrit una mica més amunt, a mitjans dels vuitanta ja començava a ser prou evident la marginació a què eren sotmesos intel·lectuals com Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu, Gonçal Castelló, Josep M. Palau i Camps, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i tots aquells o aquelles que fessin olor de "resistencialisme". Ho veiem, sí, ho anàvem constatant, però encara no havíem copsat a fons la brutalitat del control reaccionari en nòmina de Convergència, AP (l’actual PP) o el PSOE.
Quant als premis literaris, el control neoparanoucentista era semblant a la pressió exercida sobre editorials i suplements culturals. Normalment, ahir com avui, en això no s’ha canviat gaire en els darrers trenta anys, els premis que, diguem-ne, "consagren" eren vigilats a fons. En aquest camp eren -i són encara!- les editorials i els seus equips assessors els que determinen els guanyadors sense que això, moltes vegades, tengui gaire a veure amb la qualitat literària de l’autor guardonat. En els premis dits de "prestigi", aquells que hipotèticament "consagren", les editorials hi juguen fort quant a promocionar els autors més comercials que tenen en el seu llistat. També se sol premiar escriptors que, des del lloc que tenen a les institucions, han fet favors, la majoria de vegades econòmics, a aquestes editorials. Pensem en les substancioses subvencions, en les promocions editorials, en les compres institucionals i els encàrrecs que se solen fer… De fa anys són molts els companys del gremi que ja no perden el temps fent fotocòpies per optar a aquesta mena de premis. Sovint, l’incaut que hi participa de bona fe i que ignora les martingales que s’hi donen, s’estranya quan rep retornats els originals que havia enviat sense que aquests mostrin cap senyal que indiqui que han estat llegits (ni oberts). Aquells originals lliurats al concurs amb tanta il·lusió, pensant que el jurat els estudiaria amb interès, són retornats sense una arruga, sense que es noti res que indiqui que han estat tenguts en consideració. Il·lusió d’incauts pensar que totes les obres són llegides i estudiades amb prou rigor!
En alguna ocasió s’esdevé que no tot surt rodó als controladors del fet cultural. Per alguna estranya i curiosa circumstància es dóna el cas de un jurat en el qual participen membres de dues camarilles enfrontades. Aleshores sol haver-hi baralles a l’hora de guardonar l’endollat de torn. No es posen d’acord i el premi pot ser declarat desert. Normalment la justificació oficial qual un premi es deixa desert sol ser "per manca de qualitat de les obres presentades". Una gran mentida, tot plegat. El que vol cada camarilla enfrontada és que guanyi l’autor que cada una duu sota el braç. Però vet aquí que aquests freqüents enfrontaments entre camarilles fan que ambdues s’anul·lin mútuament. És quan s’han de justificar amb la història tan coneguda de la "manca de qualitat de les obres presentades al premi". Aquesta excusa de mal pagador els permet passar davant de l’opinió pública com a amants fidels i tan aferrissats de la literatura que no volen guardonar obres dolentes i mediocres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!