Literatura catalana moderna - Illes

Les marginacions literàries

Per Miquel López Crespí, escriptor 

A començaments de maig de 1985, el poeta i investigador Ferran Lupescu ens feia arribar una col·laboració per al suplement de cultura del diari on aleshores jo escrivia. Es titulava "Contes de constatació contestant" i seria publicat el 5-V-85. Feia prop d´un any que l’Editorial Laia havia publicat, en la col·lecció de narrativa juvenil "El Nus" el meu recull de narracions Històries per a no anar mai a l’escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984). Exceptuant algun atac rebentista, el llibre, que assoliria diverses edicions, havia passat completament desapercebut per a la, diguem-ne, la "crítica oficial" neoparanoucentista que, gràcies a l’ajut inestimable del pujolisme i tots els seus servidors intel·lectuals, planava com una llosa damunt la nostra cultura. Tan sols l’escriptor Ignasi Riera, en el pròleg d’aquella obra, digué quatre paraules que, evidentment, no arribaren a les pàgines d’opinió des d’on s’enlairava els escriptors endollats i en nòmina de CiU o el PSOE.  [Continuar]

Unes paraules amables que, quan hom es sotmès a una marginació ferotge, sempre són d’agrair i ajuden, ben cert, a carregar piles per anar preparant noves obres que, invariablement, augmentaran la ràbia dels envejosos. És com un cercle infernal. L’enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l’autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l’ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar… El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l’infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l’infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d’aquestes afirmacions.

Tenint en compte el silenci que planava sobre Històries per a no anar mai a l’escola i les obres de tants d’altres d’excel·lents escriptors catalans, les assenyades opinions del poeta i investigador de l’Hospitalet de Llobregat Ferran Lupescu entorn de l’actualitat cultural varen ser molt ben rebudes per qui signa aquestes retxes. Hom ja començava a ser ben conscient del que esdevenia amb el control neoparanoucentista damunt la nostra cultura. Parlant amb Montserrat Roig, Gonçal Castelló, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Palau i Camps o Joaquim Soler anaves copsant, cada vegada amb més elements de judici, els perniciosos efectes de l’amiguisme dins el camp cultural. Els escriptors de les més diverses tendències literàries t’anaven explicant un munt de fets incontrovertibles que palesaven les mil i una travetes que tota mena de comissaris d’anar per casa anaven posant a l’escriptor compromès, a tot aquell intel·lectual nostrat que, ferm en les seves opinions i concepcions, no volia vinclar l’espinada davant aquell que controlava institucions, editorials, mitjans de comunicació. Els intents de silenciament i marginació de molts dels autors que entrevistàvem per a les pàgines de cultura del diari on col·laborava eren a l’ordre del dia. Altres amics del gremi de la ploma ens assabentaven de cada un dels problemes que havien tengut a conseqüència de les maniobres i martingales que s’esdevenien en el món literari.

Ferran Lupescu, en aquell article, potser de forma indirecta i sense anar cercar-ho, rompia el buit que els sectors neoparanoucentistes havien decretat entorn d’una obra que, per a més inri i vergonya de les camarilles controladores, era recomanada arreu dels Països Catalans per munió de mestres i professors. És evident, i amb els anys ho hem anat comprovant, que sovint la més estudiada campanya de promoció d’un autor, el suport de les institucions, les substancioses beques i ajuts a la creació, els articles elogiosos dels amics i les més estudiades compareixences en la televisió no serveixen per a augmentar el nombre de vendes d’una obra literària. En el cas dels llibres s’ha comprovat ben bé que el boca a boca encara és un sistema que, en alguna ocasió, serveix per a vèncer les tèrboles intencions dels manipuladors. Amb Històries per a no anar mai a l’escola havia passat quelcom de semblant. Com més silenci hi havia per part del comissariat que només enlairava amics i endollats, més se venia i Laia anava fent noves edicions. Tot plegat, ho he de reconèixer sincerament, no deixava d’estranyar-me, ja que no havia fet presentacions ni a Barcelona ni a Palma.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!