Literatura catalana moderna - Illes

Acte únic: la vigorosa armonia de les ombres 

Per Miquel Ferrà Martorell, escriptor 

Acte únic o no hi ha més cera, en la trastocada justícia humana, que la que crema. La paraula es llança durament. Sobre l’escenari, dins la vigorosa armonia de les ombres, com un Rembrand del drama social, López Crespí treu a rotlo la denúncia pura i nua. Són, per una banda, la noblesa teatral de les actituds, els sobris colors d’un món premeditadament extraviat, la reacció en nom de la naturalesa de Rousseau contra les pompes clàssiques dels que mostren una doble cara, l’eterna raó dels febles que s’aferren als seus ideals. La frase, torrencial i alhora metòdica, dels personatges, on predominen, altre cop Rousseau, els esperits melancòlics, somniadors i desplaçats. Mentre uns, emparats en els grans mots, en el Verb definitiu, exigeixen comptes als traïdors a les promeses, als falsos profetes, altres posen coixins de llana al seu seient i es disposen a disposar d’altri en nom dels poble i dels pobles. On és el contracte social que havia de protegir els drets de tots? On és el romanticisme que durant anys y anys de forca i presó havien promès els homes de paraula fàcil? [Continuar]

Tanmateix, el desenllaç ens duu… a l’origen fisiològic de l’home quan defuig, a la recerca de confort, la intensitat de la vida. Es tracta de tancar les orelles als set savis de Grècia. I així, llegint aquesta obra teatral de López Crespí, tan ben tramada i llavorada, un s’adona que sempre hi ha hagut insurreccions de Masaniello amarades d’ardent idealisme, i de lluites contra els sàtrapes, i revoltes sota la química del sol… Eterna història dels compromesos contra els egoistes, dels instigadors enfront dels arbitraris, de l’esperit d’aquell Kosciuszko que encapçalà un avalot de segadors polonesos armats amb la seva falç… Jo, que conec l’autor des de fa molt temps, crec que un poc de tot això gravita sobre tots aquests personatges que a hores d’ara clamen contra els defraudadors de la transició política. I com diu Estela: "Aquelles mans invisibles són les que amb més força ens dobleguen, ens maltracten: plugim rebec del riure que mata. Sempre hi ha algun punt de raó en la demència procaç…".

Demència procaç. No es pot ser, sense risc, la veu de la consciència. Heus aquí quelcom que des de les altures no es perdona. Quelcom que commou els sentiments d’uns i remou el fàstic d’altres en el diàleg impossible. Ho deia Ayala en un dels seus drames:

Aquest afany d’enriquir-se

Els cos a costa de l’ànima,

Que ens tapa amb el nom

De negoci, tant de llot.

I és que rere l’escàndol polític, rere la corrupció de la cosa pública, rere la vergonya d’altri que nosaltres sentim i l’altre no pateix ni sent, tan tancats es troben els seus sentits, hi ha efectivament el llot, és a dir, el fang tou que es forma on hi ha aigües estancades i podrides. Per això López Crespí ens dibuixa destrament, per a lluïment d’actors i entreteniment d’espectadors, la dimensió horitzontal de les esperances trencades, del sol artificial, de la munió dels ineptes i els negats que es pensaven esser un dia persones insignes. On és l’esforç esmerçat? On són els mèrits que no corresponen a les aparences? Qui són els que han abusat tan brutalment de la confiança i la candidesa dels innocents? El que de tot això en resulta és la llum freda.

Però a poc a poc, tanmateix, aquesta llum freda, per art i miracle de la reacció natural, humana i humanística, esdevé bomba. I l’espectador s’emportarà, a ca seva, el missatge. Aquest és doncs el teatre útil. El teatre eloqüent. El que passa és que avui hom és massa sord als crits dels drets ignorats.

Miquel Ferrà Martorell, pròleg a l’obra de Miquel López Crespí Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!