Per una banda, hi havia un grup de gent que “tots tenien la seva forma de vida i la van apartar per dedicar-se a la política durant un temps, gent molt vocacional, la majoria de la qual venia de la resistència antifranquista, i, per tant, era en política per ideals” i, per una altra, va aparèixer la “professionalització de la política. La gent que fa de la política la seva forma de vida”.
Avui la batalla pràcticament ja no existeix i els qui han fet “de la política la seva forma de vida” han guanyat la partida, clarament. Han transformat –a parer meu les han empitjorades– les relacions entre els ciutadans i el govern i han transformat les democràcies del vell món.
Ahir en vam tenir una altra prova, molt cridanera, amb l’elecció de Gabriel Attal com a nou primer ministre de França. A l’estat francès, pel model presidencialista, el primer ministre no és tan important com acostuma a ser-ho en qualsevol altre país. Però l’elecció d’aquest jove de trenta-quatre anys que en el seu currículum no hi té sinó el pas per la política impressiona.
Attal va estudiar polítiques i quan tenia vint-i-tres anys va entrar a treballar al gabinet de la ministra de Salut, Marisol Touraine, on havia estat becari. A vint-i-cinc anys va ser regidor. Militant socialista fins aleshores, quan tenia vint-i-set anys va canviar sobtadament de militància i es va passar al macronisme. Un any més tard ja era diputat, dos anys més tard era el portaveu del partit i es convertia en el secretari d’estat més jove de la història de França, quatre anys més tard el van fer portaveu del govern i cinc anys més tard era en l’executiva. Sis anys més tard era ministre i ara ha esdevingut el primer ministre més jove de la història. A trenta-quatre anys tindrà a les mans el destí de la república francesa.
El problema no és que siga jove –que també ho és. El problema és que no ha tingut gens d’experiència ni de contacte amb la vida professional, fora de la política. No és un cas únic, evidentment, ni aïllat. Pràcticament a tot Europa la política va restant a les mans d’aquest perfil de gent que estudia ciències polítiques o dret, milita en la joventut del partit, comença a acumular càrrecs i és capaç de saltar sense despentinar-se del Ministeri d’Hisenda al d’Agricultura i després al d’Afers Estrangers –seguint la lògica que no importa la matèria, sinó el model de gestió.
Ara fa un any vaig escriure un editorial en què us explicava l’anàlisi, per a mi absolutament extraordinària i encertada, que fa sobre aquest fenomen el geògraf francès Christophe Guilluy. Guilluy descriu l’aparició d’una nova burgesia destinada a conquerir l’enorme capacitat de l’estat per a fer-ne un ús privatiu i descarat, l’aparició del partit-empresa i la política com a negoci. Com a gran negoci del nostre temps.
En aquell text, que podeu rellegir, explicava que el nostre país s’anava assemblant cada dia més a aquesta França on el model ja és completament definit i on esclaten autèntiques insurreccions al carrer perquè ja s’ha arribat a la fase en què aquesta nova burgesia, per més d’esquerres que vulga ser, ha de defensar els seus privilegis amb la força pública.
Però ahir Macron va redoblar l’aposta, portant a Matignon un apparàtxik de manual, gairebé una caricatura. Serà interessant, per França i per tot Europa, veure com acaba tot plegat.
PS1. Xavier Díez és una de les persones que més s’han distingit al nostre país pel fet de parlar clar dels greus errors que duen les nostres escoles al desastre que el report PISA va evidenciar. Avui l’ha entrevistat Andreu Barnils i la conversa és per a sucar-hi pa: “La innovació educativa acaba essent una cosa que s’acosta a les sectes”
PS2. Aquest vespre a les set, Francesc Ribera, Titot, presenta a l’Espai VilaWeb de Barcelona la seua novel·la El silenci que heu de témer, de què parlava en aquesta entrevista d’Assumpció Maresma. Hi sou convidats.