Literatura catalana moderna - Illes

Carles Manera, conseller d´Economia, Hisenda i Innovació del Govern de les Illes. Records de la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

 "Tot seguint les idees de Gramsci i Che Guevara t’he de dir que tenc una idea clara de la funció de l’intel× lectual (metge, escriptor, professor, sindicalista, etc.) al món que ens ha tocat viure. No em crida l’atenció el professional tancat a la seva torre de marbre -i a Mallorca torres de marbre n’hi ha moltes- preparant la seva tesi doctoral, imaginant com a pujar de categoria, perfeccionant només la seva feina personal. Professionalment aquesta gent pot ser molt vàlida. Per a mi això no té cap valor si no va lligat a una lluita per l’alliberament de l’home. Admir més al professional compromès, la qual cosa no significa que no pugui fer un treball a nivell personal correcte. Jo em deman quins intel× lectuals (mestres, escriptors, professors, polítics, advocats, etc.) treballen avui a les organitzacions populars". (Carles Manera, Última Hora 17-VI-1984)

Cap a la primera setmana de juny de l’any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L’entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m’encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.

L’entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l’intel× lectual", comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d’història de Mallorca a l’Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de col× laboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L’any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l’alliberament social i nacional dels pobles d’aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua, actuant també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d’Amistat Mallorca-Cuba". [Continuar]

Han passat molts d’anys d’ençà que es va fer aquesta entrevista! D’ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n’és catedràtic d’història i institucions econòmiques del Departament d’Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.

Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l’amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l’esquerra antisistema de les Illes. L’any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d’investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d’Amistat Mallorca-Cuba. Va col× laborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d’expressió del PCPE-PCB, ajudant així, malgrat que fos de forma indirecta, a la consolidació del grup prosoviètic que dirigia Josep Valero i que havia sorgit d’una escissió del PCE carrillista. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses col× laboracions defensant activament els moviment guerrillers antiimperialistes d’Amèrica Llatina.

 Amb l’amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d’Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d’Amèrica Llatina contra l’imperialisme ianqui

Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s’organitza el Casal d’Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l’Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d’activitats culturals i polítiques). Amb l’amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d’Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d’Amèrica Llatina contra l’imperialisme ianqui.

En l’entrevista de la qual parlàvem al començament d’aquest article, Joan Pere Bach demanava a Carles Manera l’origen dels seus viatges solidaris a Amèrica Llatina. Carles Manera ens contestava: "Els viatges obeeixen a l’interès per a conèixer els processos d’alliberament nacional centreamericans, fonamentalment la revolució sandinista que aleshores estava instaurant-se. Jo havia teoritzat les revolucions llatinoamericanes, inclús havia realitzat un estudi comparatiu dels moviments socials a Mèxic, Cuba, Xile i Centreamèrica. Tenia, doncs, unes lectures prou amples sobre problemàtica politico-econòmica del Tercer Món: subdesenvolupament i, com a factor de context, la crisi capitalista. Els principals escrits de Gunder Frank, Samir Amin, Frantz Fanon, T. dos Santos, Che Guevara, els vaig sistematitzar. Podríem dir que disposava d’una base teòrica que explicava la readaptació del capitalisme en aquesta crisi, assenyalant que al Tercer Món, el tradicionalment oblidat pels estudis sociològics i històrics, es troba la principal resposta popular als mecanismes de reestructuració capitalista. La decisió de partir fou radical, i el trencament momentani amb persones i possibilitats de treball fou dolorós. Tota decisió dràstica ho és. A Nicaragua vaig comprovar la il× lusió d’un poble en lluita per encarrilar llur revolució, única sortida a totes les lacres que possibiliten l’explotació. Vaig comprovar també que l’agressió nord-americana no és un simple titular de premsa sensacionalista: des del triomf revolucionari, les bandes de mercenaris actuen a Nicaragua assassinant pagesos i mestres que van a alfabetitzar a les zones rurals. A El Salvador els fets són parescuts: els pagesos són massacrats sistemàticament per l’exèrcit oligàrquic; la tortura és pràctica habitual; la mort forma part, malhauradament, de la cultura quotidiana del poble. Enfront això les opcions mitjanes són gairebé nul× les; la lluita armada esdevé, doncs, un instrument legítim, un medi de contenció del genocidi".

Aleshores, amb l’amic Carles Manera i altres companys, principalment des de l’"Ateneu Popular Aurora Picornell", del qual jo era vice-president, intentàvem recuperar l’original esperit revolucionari del marxisme fet malbé per les burocràcies de la socialdemocràcia i l’estalinisme

Aleshores, amb l’amic Carles Manera i altres companys, principalment des de l’"Ateneu Popular Aurora Picornell", del qual jo era vice-president, intentàvem recuperar l’original esperit revolucionari del marxisme fet malbé per les burocràcies de la socialdemocràcia i l’estalinisme. Per aquí, des d’aquesta perspectiva, va ser on coincidírem amb Carles Manera. Segons Carles Manera, recuperar el pensament del Che Guevara era actualitzar l’ideari comunista. Molts dels militants de l’esquerra revolucionària dels anys setanta estàvem ben d’acord amb aquests plantejaments.

Érem molts els esquerrans que pensàvem que els hereus de l’estalinisme (PCE) no podien dir-se "comunistes", ja que des de feia dècades havien renunciat públicament a totes les idees del socialisme i del comunisme: recordeu el rebuig de les idees de la Revolució Socialista i fet en el mes d’abril de 1978 per la plana major del PCE.

El IX Congrés del PCE seria conegut arreu com el de la campanya antileninista del carrillisme, ja que s’hi consagrà oficialment el rebuig de l’herència d’octubre, el leninisme i la lluita pel socialisme (entesa com a combat pel poder dels treballadors). Abans, el 22 de gener, el Comitè Central del PCE ja havia anunciat la seva intenció de portar endavant aquesta campanya contra les idees del socialisme (la consagració oficial de l’històric revisionisme pràctic de l’estalinisme espanyol).

Si hom llig amb cura el Manifest del Partit Comunista de K. Marx i F. Engels constatarà que no és "comunista" qui diu de paraula ser-ho. Tan sols la pràctica en la lluita contra el sistema i la defensa d’uns determinats principis en aquest combat pot garantir l’"autenticitat" del "comunisme" que es diu tirar endavant de paraula. Els autèntics defensors del socialisme (a part del programa de reivindicacions transitòries que puguin defensar) són gent de principis. Els principis són les idees bàsiques d’una política o d’un partit. Per als marxistes (d’aleshores i d’ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (res d’interclassisme petitburgés: el partit ha de ser clarament dels treballadors), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l’acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l’ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen.

Tot això que hem dit… tenia res a veure amb la pràctiva de ferotge oportunisme que els hereus de l’estalinisme han practicat aquest darrer quart de segle? Recordem una mica algunes coses essencials fetes pel PCE en temps de la transició: s’oblidà la lluita per reforçar els corrents d’esquerra del sindicats (que foren extirpats com un càncer); es deixà de banda (i es combaté a mort pels Càmara-Vílchez i tots els seus ajudants!) la defensa del consellisme i la democràcia directa, l’anticapitalisme, el republicanisme històric dels treballadors.

A poc a poc, el gran moviment sociopolític de la transició, aquelles grandioses experiències de Coordinadores de Fàbrica que -per exemple, a Vitòria-Gasteiz el març del 76- posaren en perill la maniobra continuista del règim, foren enterrades davall tones de ciment armat i s’anà bastint un sindicalisme de serveis copiat del que feien els buròcrates reformistes de la CEE.

A mitjans dels anys setanta ja era clar que s’anava covant la idea d’un pacte social (això es concretaria amb els Pactes de la Moncloa) que farà recaure la crisi capitalista damunt l’esquena dels treballadors i, consolidada la divisió obrera, impedirà una forta contraofensiva popular contra aquests projectes conjunts de burgesos i reformistes (PCE i PSOE, especialment).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l’herència revolucionària dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral sense cap mena d’unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars que carregava damunt l’esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical-; lluitant aferrissadament per fer oblidar l’heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l’Estat (qüestió tabú per al carrillisme)… el PCE poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del sistema.

Recordam l’assassinat de bolxevics (la vella guàrdia del 17 fou exterminada de rel) només per a "situar" el paper del PCE en la lluita (ja antiga) contra l’herència de la Revolució d´Octubre. El combat contra el marxisme revolucionari i les idees de l’Octubre Roig (poder dels treballadors, control obrer damunt la producció…), ja es fa fer evident en temps de la guerra civil (1936-1939) amb l’atac contra les conquestes revolucionàries dels treballadors en el primer any de la guerra. Els estalinistes espanyols del PCE-PSUC varen ser l’avantguarda en la lluita contra les col× lectivitzacions agràries a l’Aragó, País València i Catalunya, oposant-se a la mateixa idea de revolució socialista. Els homes de Carrillo i Líster s’encarregaren de la feina bruta de desarmar i militaritzar les milícies obreres antifeixistes, d’acabar amb el control obrer de les fàbriques autogestionades i amb tota mena d’experiència popular de democràcia obrera. La fase final (maig de 1937) va ser ja la de l’extermini físic de les avantguardes (principalment del POUM i de la CNT-FAT) que volien mantenir aquestes conquestes revolucionàries del començament de la guerra.

Vegeu (entre molts d’altres estudis): Las colectividades de Aragón, de Félix Carrasquer (Laia, 1986); La CNT en la Revolución Española, de José Peirats (Reudo Ibérico, 1971, tres volums); Durruti: el proletariado en armas, d’Abel Pax (Editorial Bruguera, 1978); La Revolución Española, de Stanley G. Payne (Argos Vergara, 1977); Revolución y contrarrevolución en España, de Joaquim Maurín (Ruedo Ibérico, 1966); Revolució i contrarevolució a Catalunya (1936-1937), de Carlos Semprún-Maura (Dopesa, 1975); El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti, de Hans Magnus Enzensberger (Grijalbo, 1976); Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de mayo, de Frank Mintz i Miguel Peciña (Campo Abierto Ediciones, 1978); Mi guerra civil española (Destino, 1978) i Homenatge a Catalunya, ambdós de George Orwell…

Per això la propaganda feta a Santiago Carrillo per premsa, ràdio i televisió. Atacar Lenin, blasmar contra obres cabdals com el Què fer, L’Estat i la Revolució, La revolució proletària i el renegat Kautsky, L’imperialisme, fase superior del capitalisme, etc., etc., ja no era obra de nazis i falangistes (o dels intel× lectuals orgànics de la burgesia) com en el passat més recent: ara la feina bruta la feien els membres de la direcció del PCE.

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!